AGRICULTURA MENTAL

El cadàver de Noé, que s’havia fet vegà hores abans del diluvi i no havia aprovisionat la nau amb fruites o verdures, ni cap altre aliment útil, estava sent devorat pels animals. Tots ells, ensalvatgits per la situació que els obligava a practicar el canibalisme, no tenien pietat crospint-se al seu Messies particular a la proa de la nau. Els dies van passar lentament, angoixant totes les bèsties que anaven quedant. I al final, de tots els animals de l’Arca, només es va salvar el camell que, desafiant tots els riscos i la història, va passar pel forat de l’agulla. A l’altra costat, feta la travessa per l’orifici minúscul i fred, hi havia el món anterior que havien deixat enrere, un món sense humanisme ni possibilitats d’avançar. Totes aquelles persones que ara observaven al camell, aquella mena de societat sense coneixements filosòfics, religiosos o filològics, no podia ser considerada com a civilització. Amb ella, venia la mort de l’espècie humana. La mateixa mort que esp

Vaig saber que els Oscars de Hollywood són una estafa social i un producte comercial quan, l’any 1986, la banda sonora de la pel·lícula “La misión” no va guanyar en la seva categoria a la cerimònia de la catifa vermella. L’aprenentatge dels anys –gràcies a la possibilitat de nodrir-me de l’art i la cultura de tantes persones del món del cinema, la literatura o la música que han viscut abans de mi- m’han dotat d’una visió molt més lúcida, critica i perspicaç.  L’any 1963 –jo no havia nascut encara- va ser un dels millors de la història de la cultura. Paul Newman triomfava al cinema amb la pel·lícula “El Premio” que abordava la suplantació d’un Premi Nobel. Julio Cortázar publicava la seva opera mestra “Rayuela” i un jovenet anomenat Bob Dylan treia al carrer el disc “The Freewheelin” que va transformar la percepció que el públic tenia d’ell, deixant de ser un cantant de folk per passar a ser un ídol de la joventut i cantautor protesta.  Mig segle després, Newman i Cortázar

Costa fer segons quins llibres. Composar certes partitures sil·làbiques pot ser més o menys senzill quan es tracta d’obra pròpia, de poesia particular o pensaments lleugers que és la meva especialitat. Quan l’obra és un encàrrec i la temàtica no la tries tu, la feina és feixuga i llarga tot i que, ho matiso amb plaer, també molt agradable si t’agraden els reptes. I a mi, els reptes m’apassionen.  Aquest dijous hem presentat el llibre “Sirusa, 25 anys”, obra que recull el primer quart de segle d’una mancomunitat d’ajuntaments i altres administracions que han creat la planta d’incineració de residus sòlids urbans a Tarragona. Dit així, el tema sona complicat i avorrit. Però no ho és. Sirusa ha estat l’empresa que al seu dia, ara fa 25 anys, va acabar amb els problemes de l’acumulació de les brosses que generaven les poblacions en abocadors il·legals, espais on es produïen incendis intencionats i males olors que provocaven un veritable problema social. Amb la incineració dels

Penjava els morts a la finestra, volia que el vent acaronés els seus rostres. Llavors sortia ella i se’ls mirava mentre el vent li acaronava els pits foscos de lluna plena. El silenci era conquerit per una orgia d’aromes i els adéus es repetien. Els morts penjats a la finestra ara plena de malsons, retorns a cap origen i camins nus. Llavors sortia ella i alletava als cossos sense vida, amb els pits foscos com el dol de la pèrdua.  De matinada: finestres buides, morts absents, aroma a res. I ella, estesa a terra i plena de sang, nua i quieta, en cos present. NOTA DE L'AUTOR: Els textos d'aquest bloc no responen a cap realitat i esdevenen ficticis, no tenen destinatari ni punt de sortida o arribada. Són això, textos.

El cos sense vida d’un poema és la pàgina en blanc. Fora, a la terrassa, un grill pren nota de tot mentre els ocells duen paraules vives al bec. Alimentaran el cos sense vida del poeta que no cap al mateix fossat que el poema.  Una pluja plena de llàgrimes acompanyarà a l’home. Ja tard, netes nits dormiran plenes de llunes de llana.  

Recupero un text meu perquè la imatge escollida avui convida a fer els comptes i recomptes que tots hauríem de fer, de tant en tant, per situar-nos. L’art de perdre és un text del meu llibre “Invasió de camp” que guanya actualitat aquests dies, als meus dies en aquest cas. Em sap greu perdre a segons qui o segons què però, i això és basic, quan no et deixen triar tot i saber què no és el final que toca, perds allò que no vols i altres perden allò que no haurien d’haver perdut mai. El temps, un cop més, marca a tothom el camí segons les pèrdues que ha tingut, viscut o triat.  En fi, que el text és aquest i que la imatge és metafòrica... i ben lligada a l’escrit.    L'ART DE PERDRE Com diu la poetessa Elisabeth Bishop, l’art de perdre es domina fàcilment i hi ha tantes coses decidides a perdre’s que la seva pèrdua no és cap desastre. De fet, tots perdem un dia cada dia. Perdem cert temps amb segons què i perdem emocions molt properes, objectes quotidians, el cap