Archive for d’octubre 2016
CUPIDITAS DE NOÉ
El cadàver de Noé, que s’havia fet vegà hores abans del
diluvi i no havia aprovisionat la nau amb fruites o verdures, ni cap altre
aliment útil, estava sent devorat pels animals. Tots ells, ensalvatgits per la
situació que els obligava a practicar el canibalisme, no tenien pietat crospint-se
al seu Messies particular a la proa de la nau.
Els dies van passar lentament, angoixant totes les bèsties
que anaven quedant. I al final, de tots els animals de l’Arca, només es va
salvar el camell que, desafiant tots els riscos i la història, va passar pel
forat de l’agulla.
A l’altra costat, feta la travessa per l’orifici minúscul i
fred, hi havia el món anterior que havien deixat enrere, un món sense humanisme
ni possibilitats d’avançar. Totes aquelles persones que ara observaven al
camell, aquella mena de societat sense coneixements filosòfics, religiosos o
filològics, no podia ser considerada com a civilització. Amb ella, venia la
mort de l’espècie humana. La mateixa mort que esperava als animals de l’Arca,
traspuant olor de sang i carn descomposta, gotejant en el dolor, es dibuixava també
al final del forat de sortida del cap de l’última agulla amb camell de la
terra.
El desig fet realitat, la possessió de l’agulla, s’alimentava
del final. I ell, l’home guiat per les emocions en un estat d’inconsciència
constant, era el sacrifici inesperat. Cupiditas de Noé.
Nota de l'autor: aquest text és un fragment d'una obra en la que treballo fa temps, que combina la poèsia amb la música i el teatre, una obra que, confio, veurà la llum algun dia. El text, és la introducció inicial i té com a element principal aquest desig emocional (cupiditas) que neix amb un personatge biblic (de ficció) que mor en una terra que desconeix (real).
DYLAN I EL NOBEL DE "CHICHINABO"
Vaig saber que els Oscars de Hollywood són una estafa social i un producte comercial quan, l’any 1986, la banda sonora de la pel·lícula “La misión” no va guanyar en la seva categoria a la cerimònia de la catifa vermella. L’aprenentatge dels anys –gràcies a la possibilitat de nodrir-me de l’art i la cultura de tantes persones del món del cinema, la literatura o la música que han viscut abans de mi- m’han dotat d’una visió molt més lúcida, critica i perspicaç.
L’any 1963 –jo no havia nascut encara- va ser un dels millors
de la història de la cultura. Paul Newman triomfava al cinema amb la pel·lícula
“El Premio” que abordava la suplantació d’un Premi Nobel. Julio Cortázar publicava
la seva opera mestra “Rayuela” i un jovenet anomenat Bob Dylan treia al carrer
el disc “The Freewheelin” que va transformar la percepció que el públic tenia d’ell,
deixant de ser un cantant de folk per passar a ser un ídol de la joventut i
cantautor protesta.
Mig segle després, Newman i Cortázar ens han deixat i Dylan
segueix vivint del seu llegat musical dels anys anteriors, ampli i de qualitat
però sense exagerar. Com en molts altres casos, hi ha més mite que realitat,
més pintura que no pas fusta per tallar. Per això sobta la proposta de l’Acadèmia
Sueca d’atorgar-li el Nobel de Literatura argumentant – sota el meu parer
reitero que de manera equivocada- que la seva trajectòria ha estat de tantíssima
qualitat que es pot comparar a la de personatges il·lustres, guanyadors del
mateix Nobel, com Günter Grass, Octavio Paz, Gabriel Garcia Márquez, Vicente
Aleixandre, Pablo Neruda, Rudyard Kipling, Rabindranath Tagore, Ernest
Hemingway o George Bernard Shaw entre moltíssims altres.
Que els Premis Nobel han perdut rellevància és una obvietat.
Donar el de la Pau a Barak Obama o a Al Gore no ha ajudat massa i les
polèmiques generades en anys anteriors, quan van ser candidats Hitler, Stalin o
Mussolini, posen de manifest que hi ha jurats que es beuen l’enteniment quan
fan la llista de possibles. Gandhi mai va rebre el premi, una altra injustícia i
també una mostra de la irrellevància que haurien de tenir aquests
reconeixements.
La concessió del Nobel de Literatura a Bob Dylan –també
podrien haver candidat a Bob Marley o a Bob Esponja- és l’errada que ja
avergonyeix a tothom. Sense treure mèrits al mestre, perquè els té com a cantautor,
només cal recordar que nou de les deu cançons que l’han fet famós són dels anys
seixanta. Des dels setanta i fins als nostres dies, la creació de Dylan ha
estat pobre i sense massa bons resultats de cara al món. Sí, ha anat publicant
discos i fent lletres però mai ha mantingut l’essència d’aquell jove que va
rebentar els mercats discogràfics i les llistes de vendes quaranta anys enrere.
El mite segueix viu però s’alimenta de les engrunes del
passat, sense abastir al seu públic amb noves espurnes i detalls de qualitat.
Suècia s’ha equivocat de ple escollint-lo a ell, deixant fora dels candidats a
altres cantautors que sí haguessin pogut optar al Nobel de Literatura. La suplantació
dels premiats de la pel·lícula de Paul Newman es repeteix tants anys després.
Perquè no donar-li a Leonard Cohen enlloc de triar a Bob Dylan?. El que més curiós
em sembla, tornant a aquell any 1963 que citava abans, és la profètica frase de
Cortázar a Rayuela: la explicación es un error bien vestido.
Que cadascú tregui conclusions personals i en cas de dubte,
com canta Dylan, busqueu la resposta al vent.
Òscar Ramírez Dolcet
Escriptor i periodista.
President de l’associació Etcètera.
27 d’octubre 2016
ESCRIURE, APRENDRE I CRÉIXER
Costa fer segons quins llibres. Composar certes partitures
sil·làbiques pot ser més o menys senzill quan es tracta d’obra pròpia, de
poesia particular o pensaments lleugers que és la meva especialitat. Quan l’obra
és un encàrrec i la temàtica no la tries tu, la feina és feixuga i llarga tot i
que, ho matiso amb plaer, també molt agradable si t’agraden els reptes. I a mi,
els reptes m’apassionen.
Aquest dijous hem presentat el llibre “Sirusa, 25 anys”,
obra que recull el primer quart de segle d’una mancomunitat d’ajuntaments i altres
administracions que han creat la planta d’incineració de residus sòlids urbans
a Tarragona. Dit així, el tema sona complicat i avorrit. Però no ho és. Sirusa
ha estat l’empresa que al seu dia, ara fa 25 anys, va acabar amb els problemes
de l’acumulació de les brosses que generaven les poblacions en abocadors
il·legals, espais on es produïen incendis intencionats i males olors que
provocaven un veritable problema social. Amb la incineració dels residus que es
generen a casa, prèvia tria a través del reciclatge, es va acabar amb el
problema i s’ha de reconèixer que ha estat una solució pràctica, neta i
eficient.
Haver pogut escriure aquest llibre, al costat del meu
company periodista Tomás Carot, ha estat molt interessant. La recerca a les
biblioteques i hemeroteques durant tantes i tantes hores, les entrevistes amb
els protagonistes del procés i la construcció del relat final que ara es pot
llegir, han estat moments apassionants.
Aquest dijous, amb un Teatre Tarragona ple a vesar, hem fet veure la llum al llibre que ha editat Silva Editorial, envoltats de persones que
han vist i viscut de manera intensa aquests 25 anys de Sirusa. Estic molt
content del resultat final. Sumo una criatura més al meu llistat d’obres i sumo
també experiència i coneixement que, en el fons, és allò que tan necessito a
diari. Ja sabeu... la meva famosa agricultural mental.
PENJAVA ELS MORTS A LA FINESTRA (SOMNI D’UNA NIT DE TARDOR)
Penjava els morts a la finestra, volia que el vent acaronés
els seus rostres. Llavors sortia ella i se’ls mirava mentre el vent li
acaronava els pits foscos de lluna plena. El silenci era conquerit per una
orgia d’aromes i els adéus es repetien.
Els morts penjats a la finestra ara plena de malsons, retorns
a cap origen i camins nus. Llavors sortia ella i alletava als cossos sense
vida, amb els pits foscos com el dol de la pèrdua.
De matinada: finestres buides, morts absents, aroma a res. I
ella, estesa a terra i plena de sang, nua i quieta, en cos present.
NOTA DE
L'AUTOR: Els textos d'aquest bloc no responen a cap realitat i esdevenen
ficticis, no tenen destinatari ni punt de sortida o arribada. Són això,
textos.
EL COS DEL POEMA
El cos sense vida d’un poema és la pàgina en blanc. Fora, a
la terrassa, un grill pren nota de tot mentre els ocells duen paraules vives al
bec. Alimentaran el cos sense vida del poeta que no cap al mateix fossat que el
poema.
Una pluja plena de llàgrimes acompanyarà a l’home. Ja tard,
netes nits dormiran plenes de llunes de llana.
PÈRDUES I NÚMEROS
Recupero un text meu perquè la imatge escollida avui convida a fer
els comptes i recomptes que tots hauríem de fer, de tant en tant, per
situar-nos. L’art de perdre és un text del meu llibre “Invasió de camp” que
guanya actualitat aquests dies, als meus dies en aquest cas. Em sap greu perdre
a segons qui o segons què però, i això és basic, quan no et deixen triar tot i
saber què no és el final que toca, perds allò que no vols i altres perden allò
que no haurien d’haver perdut mai. El temps, un cop més, marca a tothom el camí segons les pèrdues que ha tingut, viscut o triat.
En fi, que el text és aquest i que la imatge
és metafòrica... i ben lligada a l’escrit.
L'ART DE PERDRE
Com diu la poetessa Elisabeth Bishop, l’art de perdre es domina
fàcilment i hi ha tantes coses decidides a perdre’s que la seva pèrdua no és
cap desastre.
De fet, tots perdem un dia cada dia. Perdem cert temps amb segons
què i perdem emocions molt properes, objectes quotidians, el cap per amor, les
llàgrimes per soledat. I perdem aromes de cases que deixem enrere, olors de
pells amades que reposaven a les parets de la cambra, carrers que ja no
trepitgem, les gotes de pluja que toquen als altres.
Perdem ciutats, persones i els seus paisatges. La pell en cada
gest i l’aire que s’escapa a un pam del nostre nas, i els noms de totes les
persones que no hem conegut i en haguessin estat properes, el tacte de les
seves mans i la dolçor dels seus rostres. Tots perdem alguna cosa en l’art de
viure. I no és, en cap moment, una pèrdua real ni cap desastre.