AGRICULTURA MENTAL

El cadàver de Noé, que s’havia fet vegà hores abans del diluvi i no havia aprovisionat la nau amb fruites o verdures, ni cap altre aliment útil, estava sent devorat pels animals. Tots ells, ensalvatgits per la situació que els obligava a practicar el canibalisme, no tenien pietat crospint-se al seu Messies particular a la proa de la nau.

Els dies van passar lentament, angoixant totes les bèsties que anaven quedant. I al final, de tots els animals de l’Arca, només es va salvar el camell que, desafiant tots els riscos i la història, va passar pel forat de l’agulla.

A l’altra costat, feta la travessa per l’orifici minúscul i fred, hi havia el món anterior que havien deixat enrere, un món sense humanisme ni possibilitats d’avançar. Totes aquelles persones que ara observaven al camell, aquella mena de societat sense coneixements filosòfics, religiosos o filològics, no podia ser considerada com a civilització. Amb ella, venia la mort de l’espècie humana. La mateixa mort que esperava als animals de l’Arca, traspuant olor de sang i carn descomposta, gotejant en el dolor, es dibuixava també al final del forat de sortida del cap de l’última agulla amb camell de la terra.

El desig fet realitat, la possessió de l’agulla, s’alimentava del final. I ell, l’home guiat per les emocions en un estat d’inconsciència constant, era el sacrifici inesperat. Cupiditas de Noé.  

Nota de l'autor: aquest text és un fragment d'una obra en la que treballo fa temps, que combina la poèsia amb la música i el teatre, una obra que, confio, veurà la llum algun dia. El text, és la introducció inicial i té com a element principal aquest desig emocional (cupiditas) que neix amb un personatge biblic (de ficció) que mor en una terra que desconeix (real). 

Vaig saber que els Oscars de Hollywood són una estafa social i un producte comercial quan, l’any 1986, la banda sonora de la pel·lícula “La misión” no va guanyar en la seva categoria a la cerimònia de la catifa vermella. L’aprenentatge dels anys –gràcies a la possibilitat de nodrir-me de l’art i la cultura de tantes persones del món del cinema, la literatura o la música que han viscut abans de mi- m’han dotat d’una visió molt més lúcida, critica i perspicaç. 

L’any 1963 –jo no havia nascut encara- va ser un dels millors de la història de la cultura. Paul Newman triomfava al cinema amb la pel·lícula “El Premio” que abordava la suplantació d’un Premi Nobel. Julio Cortázar publicava la seva opera mestra “Rayuela” i un jovenet anomenat Bob Dylan treia al carrer el disc “The Freewheelin” que va transformar la percepció que el públic tenia d’ell, deixant de ser un cantant de folk per passar a ser un ídol de la joventut i cantautor protesta. 

Mig segle després, Newman i Cortázar ens han deixat i Dylan segueix vivint del seu llegat musical dels anys anteriors, ampli i de qualitat però sense exagerar. Com en molts altres casos, hi ha més mite que realitat, més pintura que no pas fusta per tallar. Per això sobta la proposta de l’Acadèmia Sueca d’atorgar-li el Nobel de Literatura argumentant – sota el meu parer reitero que de manera equivocada- que la seva trajectòria ha estat de tantíssima qualitat que es pot comparar a la de personatges il·lustres, guanyadors del mateix Nobel, com Günter Grass, Octavio Paz, Gabriel Garcia Márquez, Vicente Aleixandre, Pablo Neruda, Rudyard Kipling, Rabindranath Tagore, Ernest Hemingway o George Bernard Shaw entre moltíssims altres. 

Que els Premis Nobel han perdut rellevància és una obvietat. Donar el de la Pau a Barak Obama o a Al Gore no ha ajudat massa i les polèmiques generades en anys anteriors, quan van ser candidats Hitler, Stalin o Mussolini, posen de manifest que hi ha jurats que es beuen l’enteniment quan fan la llista de possibles. Gandhi mai va rebre el premi, una altra injustícia i també una mostra de la irrellevància que haurien de tenir aquests reconeixements. 

La concessió del Nobel de Literatura a Bob Dylan –també podrien haver candidat a Bob Marley o a Bob Esponja- és l’errada que ja avergonyeix a tothom. Sense treure mèrits al mestre, perquè els té com a cantautor, només cal recordar que nou de les deu cançons que l’han fet famós són dels anys seixanta. Des dels setanta i fins als nostres dies, la creació de Dylan ha estat pobre i sense massa bons resultats de cara al món. Sí, ha anat publicant discos i fent lletres però mai ha mantingut l’essència d’aquell jove que va rebentar els mercats discogràfics i les llistes de vendes quaranta anys enrere. 

El mite segueix viu però s’alimenta de les engrunes del passat, sense abastir al seu públic amb noves espurnes i detalls de qualitat. Suècia s’ha equivocat de ple escollint-lo a ell, deixant fora dels candidats a altres cantautors que sí haguessin pogut optar al Nobel de Literatura. La suplantació dels premiats de la pel·lícula de Paul Newman es repeteix tants anys després. Perquè no donar-li a Leonard Cohen enlloc de triar a Bob Dylan?. El que més curiós em sembla, tornant a aquell any 1963 que citava abans, és la profètica frase de Cortázar a Rayuela: la explicación es un error bien vestido.  

Que cadascú tregui conclusions personals i en cas de dubte, com canta Dylan, busqueu la resposta al vent.

Òscar Ramírez Dolcet

Escriptor i periodista. President de l’associació Etcètera.

Costa fer segons quins llibres. Composar certes partitures sil·làbiques pot ser més o menys senzill quan es tracta d’obra pròpia, de poesia particular o pensaments lleugers que és la meva especialitat. Quan l’obra és un encàrrec i la temàtica no la tries tu, la feina és feixuga i llarga tot i que, ho matiso amb plaer, també molt agradable si t’agraden els reptes. I a mi, els reptes m’apassionen. 

Aquest dijous hem presentat el llibre “Sirusa, 25 anys”, obra que recull el primer quart de segle d’una mancomunitat d’ajuntaments i altres administracions que han creat la planta d’incineració de residus sòlids urbans a Tarragona. Dit així, el tema sona complicat i avorrit. Però no ho és. Sirusa ha estat l’empresa que al seu dia, ara fa 25 anys, va acabar amb els problemes de l’acumulació de les brosses que generaven les poblacions en abocadors il·legals, espais on es produïen incendis intencionats i males olors que provocaven un veritable problema social. Amb la incineració dels residus que es generen a casa, prèvia tria a través del reciclatge, es va acabar amb el problema i s’ha de reconèixer que ha estat una solució pràctica, neta i eficient.

Haver pogut escriure aquest llibre, al costat del meu company periodista Tomás Carot, ha estat molt interessant. La recerca a les biblioteques i hemeroteques durant tantes i tantes hores, les entrevistes amb els protagonistes del procés i la construcció del relat final que ara es pot llegir, han estat moments apassionants. 

Aquest dijous, amb un Teatre Tarragona ple a vesar, hem fet veure la llum al llibre que ha editat Silva Editorial, envoltats de persones que han vist i viscut de manera intensa aquests 25 anys de Sirusa. Estic molt content del resultat final. Sumo una criatura més al meu llistat d’obres i sumo també experiència i coneixement que, en el fons, és allò que tan necessito a diari. Ja sabeu... la meva famosa agricultural mental. 

Penjava els morts a la finestra, volia que el vent acaronés els seus rostres. Llavors sortia ella i se’ls mirava mentre el vent li acaronava els pits foscos de lluna plena. El silenci era conquerit per una orgia d’aromes i els adéus es repetien.

Els morts penjats a la finestra ara plena de malsons, retorns a cap origen i camins nus. Llavors sortia ella i alletava als cossos sense vida, amb els pits foscos com el dol de la pèrdua. 

De matinada: finestres buides, morts absents, aroma a res. I ella, estesa a terra i plena de sang, nua i quieta, en cos present.

NOTA DE L'AUTOR: Els textos d'aquest bloc no responen a cap realitat i esdevenen ficticis, no tenen destinatari ni punt de sortida o arribada. Són això, textos.

El cos sense vida d’un poema és la pàgina en blanc. Fora, a la terrassa, un grill pren nota de tot mentre els ocells duen paraules vives al bec. Alimentaran el cos sense vida del poeta que no cap al mateix fossat que el poema. 

Una pluja plena de llàgrimes acompanyarà a l’home. Ja tard, netes nits dormiran plenes de llunes de llana.  

Recupero un text meu perquè la imatge escollida avui convida a fer els comptes i recomptes que tots hauríem de fer, de tant en tant, per situar-nos. L’art de perdre és un text del meu llibre “Invasió de camp” que guanya actualitat aquests dies, als meus dies en aquest cas. Em sap greu perdre a segons qui o segons què però, i això és basic, quan no et deixen triar tot i saber què no és el final que toca, perds allò que no vols i altres perden allò que no haurien d’haver perdut mai. El temps, un cop més, marca a tothom el camí segons les pèrdues que ha tingut, viscut o triat. 

En fi, que el text és aquest i que la imatge és metafòrica... i ben lligada a l’escrit.