CUPIDITAS DE NOÉ

El cadàver de Noé, que s’havia fet vegà hores abans del diluvi i no havia aprovisionat la nau amb fruites o verdures, ni cap altre aliment útil, estava sent devorat pels animals. Tots ells, ensalvatgits per la situació que els obligava a practicar el canibalisme, no tenien pietat crospint-se al seu Messies particular a la proa de la nau.

Els dies van passar lentament, angoixant totes les bèsties que anaven quedant. I al final, de tots els animals de l’Arca, només es va salvar el camell que, desafiant tots els riscos i la història, va passar pel forat de l’agulla.

A l’altra costat, feta la travessa per l’orifici minúscul i fred, hi havia el món anterior que havien deixat enrere, un món sense humanisme ni possibilitats d’avançar. Totes aquelles persones que ara observaven al camell, aquella mena de societat sense coneixements filosòfics, religiosos o filològics, no podia ser considerada com a civilització. Amb ella, venia la mort de l’espècie humana. La mateixa mort que esperava als animals de l’Arca, traspuant olor de sang i carn descomposta, gotejant en el dolor, es dibuixava també al final del forat de sortida del cap de l’última agulla amb camell de la terra.

El desig fet realitat, la possessió de l’agulla, s’alimentava del final. I ell, l’home guiat per les emocions en un estat d’inconsciència constant, era el sacrifici inesperat. Cupiditas de Noé.  

Nota de l'autor: aquest text és un fragment d'una obra en la que treballo fa temps, que combina la poèsia amb la música i el teatre, una obra que, confio, veurà la llum algun dia. El text, és la introducció inicial i té com a element principal aquest desig emocional (cupiditas) que neix amb un personatge biblic (de ficció) que mor en una terra que desconeix (real).