SAFO EN LA SOLEDAT ESCOLLIDA
Tantos senderos nuestro pie camina con meta o al azar, tanto avizora nuestro ojo inquisidor, y tanto explora nuestra insaciable mente peregrina. A tantos cuerpos hemos ascendido con más logro anhelado que obtenido, que el saldo negativo incita a duda. Rellegint poemes de Safo, escrits fa més de 2.600 anys però encara vigents als nostres dies, em disposo a disculpar dolors contrets els darrers anys per compte aliena, a tancar ferides encara obertes per rancúnia i a dispensar les immadureses foranes que m’han malmès molts dies i se m’han endut uns anys. La soledat no traeix ni condiciona en nom dels altres, regala bons moments si un se’n enamora, evita naufragis i males emocions. La soledat és la pau d’un camp erm que només un alimenta. I com vaig escriure al seu moment: Quan el silenci convida a no dir res. Quan el gest és la pausa, estar-se quiet. Quan el luxe és la senzillesa i la riquesa, el teu propi espai. Quan el símbol i el llegat... la teva memòria....