AGRICULTURA MENTAL

L'Ajuntament de Sevilla haurà de pagar 24.000 euros a una veïna d'aquesta ciutat per les molèsties que li va causar durant tres anys una penosa activitat que exerceixen part dels joves d'avui en dia, el popular i llastimós "botellón". Aquesta dona va haver de patir-lo tots els caps de setmana, i moltes dies entre setmana, perquè la trobada juvenil per a devorar alcohol al carrer es feia sota la seva finestra de casa. Començaven a mamar al vespre i s'hi estaven fins les set del matí moment en que arribava la empresa de neteja municipal que, per a rematar la nit de sorolls, enlloc de llençar les ampolles al camió, les trencava amb un mall de fusta sobre la vorera i xuclava els vidres amb una manega. Aquest molest sistema de destrucció de les ampolles també s'ha tingut en compte als jutjats de Sevilla en el moment de sentenciar el cas. Un dia normal de "botellón" es podien aplegar sota la casa d'aquesta veïna unes 750 persones i els caps de set

Si hi ha una cosa que em molesta de les persones és la seva indecisió, un defecte que no comparteixo perquè a la vida cal ser atrevit i arriscar amb el que això comporti. Si un no arrisca no comet errades però el pitjor és anar per la vida exercint de cagadubtes. Si hi ha una cosa que encara em molesta més és un govern indecís que navega quan ha de prendre qualsevol decisió important. Ara poso zones blaves a diferents barris de Cambrils, ara no les poso perquè la gent se'm queixa. Ara omplo la Plaça del Mercadal de Reus de torretes gegants, ara les trec perquè ningú les vol (i ara on les poso?). Hi ha consistoris que es passen la vida així i hi ha governs que també són kafkians, cagadubtes, amb les seves decisions. Avui diuen blanc i demà diuen negre, segons bufa el vent o baixa el riu. Hem passat de la situació extrema de sequera a una situació més estable que ja ens permet tornar a omplir les piscines, regar els jardins i alimentar els camps de golf. Hem passat de fer el transvas

FOTO: Mondelo / EFE La fita que han aconseguit els pares de Mari Luz Cortés, la nena assassinada a Huelva el passat mes de gener, es per treu-re's el barret. Dos mesos després que es localitzes el cadàver de la nena, que fos detingut el seu presumpte assassí, Santiago del Valle, i que es demostres el mal funcionament de la justícia al Jutjat Penal número 1 de Sevilla, els pares de la Mari Luz i la resta de familiars han aconseguit reunir les 500.000 signatures que fan falta per iniciar un possible procés que permeti modificar la llei. Aconseguir aquesta xifra és molt i molt difícil i requereix mobilitzar moltes persones per fer-la realitat. En aquest cas, tractant-se del cas que es tracta, cal que tots aquells ciutadans que hem sentit quelcom semblant a la ràbia o impotència, que ens hem volgut imaginar el dolor que han hagut de patir els pares de la Mari Luz, estem satisfets i sobretot esperançats pel fet que la modificació de la llei arribi a debat als principals òrgans polítics

Ens ha deixat un dels grans del cinema. Ha mort als 73 anys i víctima d'un càncer diagnosticat ara fa deu mesos el director, productor i actor nord-americà Sidney Pollack. Per a mi, Pollack ha estat un dels principals directors de les emocions, totes les que m'ha provocat en moltes de les seves pel·lícules. La més popular és sens dubte Memorias de África amb el Robert Redford i la Meryl Streep i que va guanyar un Oscar però la llista d'obres seves que m'apassionen és llarga. Danzad, danzad malditos (1969), Jeremiah Johnson (1972), Tal como éramos (1973), Tootsie (1982), Habana (1990), La tapadera (1993), Sabrina y sus amores (1995) o La Intérprete (2005) em semblen grans pel·lícules de Pollack a qui hem vist fent d'actor a altres creacions del setè art majestuoses com Eyes Wide Shut al costat de Tom Cruise i Nicole Kidman i amb la direcció del ja desaparegut Stanley Kubrick. Teniu un resum de la seva llarga trajectòria en aquest enllaç. Al llarg de la seva carrera v

Tres veïns de tres poblacions han viscut el mateix fenomen que, ja es confirma, no es paranormal ni normal. Els tres han estat víctimes d'un agent dels Mossos d'Esquadra que els ha multat per no dur cordat el cinturó de seguretat. Aquesta infracció suposa la pèrdua de tres punts del carnet de conduir sempre i quan la facis perquè els tres veïns que comentem asseguren que portaven el cinturó cordat en el moment en que aquest Mosso, el mateix en les tres ocasions, els va multar per tot el contrari. Sempre han topat les dues versions, la paraula del conductor contra la del Mosso. Hi ha però un fet que cal tenir en consideració i que dóna la raó a les tres víctimes de l'agent: que els tres fets van tenir lloc a tres municipis diferents, a tres persones diferents i amb el mateix Mosso. Queda clar qui té raó malgrat dos dels veïns paguessin la sanció corresponent al pensar que fent un recurs no hi guanyarien res mentre el tercer si va optar per recórrer i va haver de pagar més di

Chikilicuatre guanya Eurovisió. Aquest podria ser el titular de demà diumenge al matí a tots els diaris estatals i a gran part de la premsa escrita europea. En Rodolfo i el seu Chiki Chiki han aixecat un festival que al nostre país ja estava mort i enterrat. Buenafuente no ha estat mai sant de la meva devoció però he d'admetre que l'ha encertat de ple creant aquest personatge frikie per a un país on la meitat dels seus ciutadans escolten música frikie i viuen del teleshows com Operación Triunfo, acadèmia que ha suspès cada cop que ha presentat al mateix festival europeu un dels seus candidats. A la pàgina oficial d'Eurovisión de RTVE ja hi han votat més de 7.000 persones i la meitat diuen que en Chikilicuatre quedarà entre els cinc primers o guanyarà segur. A les enquestes que s'han fet a nivell europeu també és un dels favorits a la victòria tot i que no es pot dir res perquè el seu màxim competidor, quasi tant friki com en Rodolfo, el "Pavo Dustin" d'I

Era assignatura pendent i al final em decideixo a aprovar-la. Quan vaig obrir aquest blog vaig crear la secció on es pot llegir cada dia la premsa de diferents indrets del món amb especial atenció als diaris locals, nacionals i estatals. El mateix espai incorpora links a diferents emissores de ràdio i televisions del planeta sempre en un intent de aglutinar en un sol espai, aquest que llegiu, el màxim d'informació. M'hi faltava una secció dedicada a la premsa digital que es feia cada cop més necessària i obligada amb l'increment de la oferta en aquest àmbit. A les comarques de Tarragona ja disposem d'una amplia oferta que ens permet saber com batega el nostre territori. Hi ha la Revista Cambrils que centra la seva informació en aquest municipi i que amplia el seu camp d'actuació informativa a municipis propers. Tenim el Reus Digital que dedica gran part del seu espai a la capital del Baix Camp sense deixar de banda la resta del camp de Tarragona. A les Terres de l&

Em preocupa molt la preocupació del Ministre d'Economia Pedro Solbes . La figura econòmica del govern, comptable innat i estadista de primera, ha advertit que amb el famós i polèmic regal dels 400 euros que ens va fer Zapatero quan la campanya, l'economia espanyola se'n pot anar a norris. Solbes ho diu suaument per no matar-nos, com la cançó, i ens posa la por al cos. Si es dedueixen de la renda els 400 euros als assalariats, pensionistes i autònoms, el marge de maniobra del govern per prendre mesures i controlar la situació econòmica, diu Solbes, s'haurà esgotat a curt termini. Aquest govern ho ha fet tot al revés. Ha obert l'aixeta de l'aigua i ha tancat la dels diners decebent amb enganys a tothom. Som excedents en H2O però ens falta oxigen per surar a la superfície d'una economia forta que impulsaria tot l'Estat en un mar de certa estabilitat, sense parlar de bonança. L'atur puja a milers cada mes, el sector de la construcció i tots els altres se

M'ha fet riure la noticia que ens parla de la clausura d'una sabateria il·legal a Reus per part de la Policia Local. Tot va succeir ahir dimarts quan aquest cos policíac va rebre la trucada de veïns de l'Avinguda Jaume I alertant que els vehicles no podien circular perquè els dos carrils del vial eren plens de persones, com si es tractes d'una manifestació.El cas és que aquesta sabateria venia sabates a partir d'un euro i mig. Si, com ho sentiu, a 0,75 cada sabata i si en prenies dues, una de cada peu, 1,5 euros. Una ganga que no té competència que es recordi. Quan va arribar la Policia Local es va calçar per aconseguir entrar a l'interior de l'establiment on hi havia més de 150 persones. La cua de gent que era fora el carrer esperant a entrar era encara més gran i havia tapat els dos carrils de circulació arribant a l'altra vorera. A la botiga, no s'hi entrava ni amb calçador però els agents de la Policia Local ho van aconseguir, suposem que trepitj

El nostre és un país on s'aprèn tot allò que no s'ha d'aprendre, els mals hàbits. Fa uns anys a no sé quin municipi es va convocar la primera vaga de recollida d'escombraries, una acció que a Nàpols ja és habitual i té cita fixa cada any com si es tractés d'un festival musical o una fira gastronòmica. Segur que els treballadors espanyols que van fer la primera vaga de brossa van agafar el municipi italià com a exemple. Aquí no estem acostumats a inventar noves formules. El cas és que els anys han passat i els sindicats que tenen mà en les negociacions amb els ajuntaments han exercit de "micos de repetició" convocant aquesta vaga per pressionar a l'administració. Si volen més diners, vaga. Si volen treballar menys hores, vaga. Si volen cobrar millor les extres, vaga. I cada cop que hi ha vaga la ciutat s'omple de merda . Els dies passen i les bosses d'escombraries s'acumulen fora dels contenidors, al mig dels carrers, es podreixen i les male

Un, en aquest cas jo, planta aquí i rega allà. La darrera entrevista que he vist a Televisió de Cambrils (cap comentari de moment) és d'aquelles que t'aporten noves visions de la vida. Els ciutadans vivim en relació al que guanyem i d'altres guanyen molt i viuen molt bé gràcies als primers, als que vivim alimentant vividors incrustats pels partits que van d'esquerres i són de cartera. Coses que passen. Jo, jo, jo... No és el Pare Noel tot i que ho sembli. És la recent escollida (per ells) Directora dels Serveis Territorials d'Interior i Relacions Institucionals. Les seves perles són tan variades que el meu cos s'esglaia. Arriba a Tele Cambrils on li volen fer una entrevista per parlar de les seves competències locals i explica allò que li han dit que digui i que és, senzillament, el programa nacional centrat a BCN que redacten la gent dels verds que governa a molts indrets de Catalunya malgrat ser el darrer partit al rànquing electoral. La Dama de l'Hort fa

La presentació del llibre "La Catosfera Literària" celebrada ahir dissabte a Vallromanes la recordarem sempre per la seva qualitat en l'organització i per la quantitat de blogaires desplaçats de diferents punts de Catalunya, 37 dels 100 que tenim un raconet a l'obra. L'acte el van obrir el Saül Gordillo , Marc Vidal , Toni Ibañez i en Jordi Ferré . Aquests quatre exponents del món blogaire i editorial no necessiten presentació i van estar a l'alçada com era d'esperar. Un jove quintet de jazz, la Jar Band, va amenitzar els diferents trams de la presentació que va tenir com a convidat per la lectura d'alguns petits fragments a l'actor Jaume Comas . Em vaig emocionar quan Comas va tancar aquest tast amb un fragment del meu text publicat al llibre. Personalment l'acte em va servir per conversar en persona amb blogaires amb qui comparteixo molts comentaris virtuals com la Joana o el Jesús , per establir contacte amb altres descobriments recents p

Tinc per endavant un cap de setmana diferent i deixo enrere uns díes que han servit per fer neteja tot eliminant petjades que no han deixat mai empremta, imatges mentals que ja he esborrat. Demà dissabte viatjo a Vallromanes, al Vallès Oriental. A les set de la tarda s'iniciarà la presentació del llibre "La Catosfera literària", un recull de cent escrits sobre literatura i el món de les lletres que han publicat un centenar de blogaires catalans. Diuen que és la primera antologia catalana de textos escrits als blogs i que a la xarxa s'està fent una part essencial de la literatura del present. Al projecte s'hi van presentar molts blogaires i un jurat format per experts va destriar, triar i remenar fins escollir els cent qur formen part de l'obra. Tinc el plaer i l'honor de ser un dels cent i per això viatjo demà a Vallromanes, a la presentació. El dimecres al matí em van aribar a casa quatre exemplars del llibre i ja n'he regalat un parell a amics que sé

Fa uns anys, un bon amic meu en qui sempre penso, el Philippe, em va regalar un aparell antic de ràdio en senyal d'amistat i fidelitat. Em va demanar que la cuidés i em va dir: "cada vegada que la netegis pensaràs en mi i de pas, ajudaràs a conservar el record de la meva àvia". I jo ho faig: conservo la ràdio, el record del Philippe i el record cap a la seva àvia que es deia Irena. Diuen que un mor només quan els altres l'obliden i per això ella sempre viurà. La seva és una història molt peculiar perquè la Irena va ser una dona polonesa que va lluitar molt pel poble jueu resident a Polònia durant els anys de la ocupació alemanya. La Irena Sendler va ser una heroïna en la seva època per uns fets que posen la pell de gallina. La història que ara explicaré breument és molt emotiva. Ens situem a Varsòvia a principis dels anys 40 i en plena ocupació de Polònia per part dels nazis. Durant aquesta època la Irene va ser membre de la resistència i va salvar la vida de

De l'aigua: Madrid se'n comença a riure de nosaltres a la cara. L'home del temps d'Antena 3 ha fet aquest migdia una dissertació sobre l'aigua que no té preu. Ignoro el nom d'aquest personatge perquè mai miro aquest canal però el cas és que fent zapping he topat amb l'insult que ens ha dedicat l'individu esmentat. Ha parlat de la pluja caiguda aquests darrers dies a Catalunya destacant que els pantans han incrementat el seu nivell acumulant 24 hectòmetres cúbics d'aigua. Acte seguit ha recordat, en un to sarcàstic, que el primer vaixell que ha arribat avui a Barcelona procedent de Tarragona duia únicament 0,02 hectòmetres i ha rematat la explicació demagògica recordant que aquest mes es transportaran via marítima fins la capital catalana i procedent de les nostres comarques únicament 1,7 hectòmetres cúbics. Vaja que amb la pluja que ens ha caigut, perquè ens queixem? Perquè som tan insolidaris els tarragonins? Si el primer vaixell que porta tant poca

Feia temps que tenia ganes de rentar la cara al blog i al final m'hi he posat i ho he fet. Fa unes setmanes vaig eliminar tot el que no servia a nivell de links i banners. Avui he fet el segon pas, el més important. El canvi de plantilla no ha estat senzill perquè en aquests casos Blogger et manté únicament els posts i elimina tota la resta de material que hi tens. A mi, personalment, m'agrada molt com ha quedat. Us recordo algun dels espais que han estat en aquest blog des d'un principi i que potser no recordeu o fa temps que no visiteu. A dalt, sota el títol, hi ha un enllaç amb els altres blogs meus i un quart link amb el blog de la Mar. A la columna de la dreta hi trobareu les seccions de premsa on hi ha linkats tots els diaris nacionals, estatals i internacionals a més d'una molt amplia secció de ràdios i televisions de tot el món. També hi ha un secció amb enllaços amb diversos països del món i una altra amb càmeres web de tot el planeta que emeten en directe. Si

No cal ser cap il·luminat ni ser culé per saber que els jugadors del primer equip del Barça han pres el pèl a tota l'afició, a la directiva i a la principal víctima que un cop més ha estat l'entrenador, Frank Rijkaard . Més que tocar la pilota sobre la gespa, se les han tocades les dues i ben tocades per rematar una temporada de pena on no han guanyat ni la Copa Catalunya. La plantilla blaugrana ha demostrat ser una banda de mercenaris que sap cobrar milionades i no donar la cara quan toca. Han estat la riota a la lliga que han regalat a un Real Madrid fluix però més constant. Han fet riure a la Copa del Rei, han caigut a la Champions fent un joc més convincent i el Nàstic els va prendre dignament el trofeu de casa. El brasiler de torn ha tornat a fallar i ja en van quatre. Ronaldinho va arribar amb una mà al davant i una al darrere, va prometre amor etern al Barça, se'l va recompensar amb un contracte astronòmic i ell ha respòs tocant batucades, fent copes de nit i consumi

Em fa molta il·lusió formar part, com a co-autor, del llibre La Catosfera Literària que es presentarà oficialment el proper dissabte 17 de maig al Casal de Vallromanes. Es tracta d'un recull d'escrits de blocaires catalans que, sota el parer d'un exigent jurat, fem referència a la literatura catalana o en formem part. Tot un orgull i un plaer. Sé que la tria que es va fer no va ser pas senzilla per la llarga llista de blocaires que s'hi van presentar. També sé que per a una editorial com Cossetània (Valls) és un repte important fer realitat aquesta idea inicial que, com a idea, era justament això. Les setmanes passen i cada cop hi ha més referències a aquest primer exemplar de La Catosfera Literària. Ja n'han parlat, entre molts altres, al Telediario de TV1 , en Marius Serra a Catalunya Ràdio i molts altres intel·lectuals i escriptors del nostre país. Aquest serà, jo ho és, un esdeveniment únic al món dels blogs. Acompanyo aquest post de la imatge que m'ha fet

Hi ha una certa tendència a lloar els productes de fora sense pensar en la qualitat dels de casa que, sovint, és molt més alta. Ens succeeix sobretot en l'àmbit gastronòmic i vitivinícola. Aquest és un país ric en productes per la seva varietat i qualitat però hi ha encara molta gent que prefereix un entrecot d'Irlanda a un dels Pirineus Catalans, una ostra francesa a un ostró del Delta... El cas es portar sempre la contraria i d'això en sabem molt. La predilecció dels espanyols per triar els productes estrangers abans dels estatals es pot extrapolar a Catalunya on, en molts casos, agrada més el que es fa a nivell estatal que no pas el producte nacional. El cas dels vins és un clar exemple d'aquesta tria que porta a deixar en un segon terme els nostres caldos. El darrer estudi que ha fet públic l'Incavi ho deixa clar: el 36 per cent dels vins que es beuen a Catalunya són de La Rioja mentre les onze denominacions d'origen catalanes sumen, totes juntes, un 28 per

Miro molt poc la televisió i quan ho faig m'agrada fer zapping. El passat diumenge a la nit vaig tenir ocasió d'indignar-me en pocs minuts. Aquest exercici, el d'indignar-se tot mirant de forma molt critica la televisió i sabent que veuràs coses que no entendràs i et decebran, pot arribar a ser molt saludable. El capítol d'indignació me'l va produir un reportatge que distribueix XTVL, la xarxa de televisions locals de Catalunya, a les seves teles associades. El document té com a protagonista a un tal Don Enrique conegut popularment com "El hermanito". Aquest personatge és un "curandero" mexicà que, amb els anys, s'ha convertit també en una especie de Déu per als seus pacients. A més de curar amb les mans, pràctica cada cop més vista, El Hermanito té la virtut de realitzar aquelles operacions que es fan amb anestesia en un quiròfan, a casa seva i sense anestesia. Els reporters de France 5, televisió que va filmar el reportatge, van tenir accés

La lectura diària de la premsa ha estat més enriquidora que la d'altres jornades dominicals on es parla més de viatges de cap de setmana o remeis per millorar la salut a base de cremes i noves teràpies. Els mitjans ens segueixen informant dels delicats moments que travessa l'actor Andrés Pajares. Els dos numerets que ha organitzat aquesta setmana al despatx dels advocats i un hotel de Barcelona han servit al seu fill, Andrés Burguera, per guanyar uns diners parlant del seu pare tot recordant que sempre l'ha intentat ajudar malgrat ell, el pare i de pas també la resta de la família, pintin al fill com a principal culpable de la malaltia de l'actor. La entrevista d'ahir a la nit al programa La Noria va provocar que la pàgina web d'Andrés Pajares no es pugues obrir pel col·lapse de visites. Una cosa mai vista i que em fa pena al tractar-se d'un dels actors de la faràndula espanyola que més pel·lícules cutres però amb bons gags han fet el darrer segle. Un altre

Aquest blog ha rebut les seves primeres 25.000 visites, una xifra molt maca i que evidencia que, com a mínim i sempre molt humilment, allò que s'hi diu aixeca un cert interès i, encara més important, genera debat. Estic content d'haver-hi arribat molt abans de complir el primer any d'existència com a blocaire. Moltes gràcies a tots i totes. Seguirem compartint bones estones per fer-ne 25.000 més i per parlar, com és el cas que ara us comentaré, d'actituds que es mereixen un zero ben gros. Els fets van tenir lloc el passat dimecres al Ple Ordinari d'un Ajuntament d'un municipi que comença per la lletra C. A la recta final d'aquest acte que hauria de ser un exemple més del tarannà democràtic que haurien de tenir tots els representants polítics electes, l'Alcalde d'aquesta població va prohibir la intervenció de dos partits de l'oposició que li volien formular diverses preguntes. Era el primer Ple on entrava en vigor el Reglament Orgànic Municipal (R