Archive for de maig 2008
EL BOTELLÓN, UN PROBLEMA SOCIAL

Aquesta dona va haver de patir-lo tots els caps de setmana, i moltes dies entre setmana, perquè la trobada juvenil per a devorar alcohol al carrer es feia sota la seva finestra de casa. Començaven a mamar al vespre i s'hi estaven fins les set del matí moment en que arribava la empresa de neteja municipal que, per a rematar la nit de sorolls, enlloc de llençar les ampolles al camió, les trencava amb un mall de fusta sobre la vorera i xuclava els vidres amb una manega. Aquest molest sistema de destrucció de les ampolles també s'ha tingut en compte als jutjats de Sevilla en el moment de sentenciar el cas.
Un dia normal de "botellón" es podien aplegar sota la casa d'aquesta veïna unes 750 persones i els caps de setmana la xifra es doblava. Les conseqüències de la festa eren visibles tota la nit i un cop acabada: crits, baralles, cotxes amb els altaveus al màxim, vomitades, pixarades per tot arreu, ampolles i bosses pel terra...
Són els efectes d'aquesta nova manera de diversió d'una part de la joventut d'avui en dia. Dic "d'avui en dia" perquè abans el "botellón" no es feia i les barreges d'alcohol les consumies als interiors dels pubs i discos o a casa dels amics però no al mig del carrer en companyia de centenars de persones que concursen per saber qui serà l'últim en caure rodó a terra tot fregant el coma etílic.
Fa poc vaig veure el "botellón" que s'organitza cada cap de setmana a una coneguda població de l'Alt Penedès i vaig quedar bocabadat. A la mateixa plaça on havia sopat dues hores abans hi havia 500 persones mamant, parlant de temes banals i desafiant l'autoritat que, en aquests casos, mai arriba al lloc dels fets.
El "botellón" és un perill social ben important que evidencia els problemes generacionals que pateix la nostra societat. Què faran els fills de tots aquests joves que ara participen a aquesta disbauxa alcohòlica? Què s'hauran inventat de nou per escurçar-se la vida destruint les neurones i el fetge?
Jo no tinc resposta a aquestes preguntes però crec que ja és hora que es comenci a destriar per saber a qui es protegeix, per garantir el benestar dels ciutadans que són a casa seva i volen descansar i per obrir els ulls als pares que veuen marxar de gresca als seus fills però no els veuen quan tornen.
ARA SI, ARA NO

Hi ha consistoris que es passen la vida així i hi ha governs que també són kafkians, cagadubtes, amb les seves decisions. Avui diuen blanc i demà diuen negre, segons bufa el vent o baixa el riu. Hem passat de la situació extrema de sequera a una situació més estable que ja ens permet tornar a omplir les piscines, regar els jardins i alimentar els camps de golf. Hem passat de fer el transvasament de l'Ebre a BCN a dir que ja no convé perquè la climatologia s'ha aliat amb les Terres de l'Ebre perjudicant els pessimistes i egoistes que obligaven a les comarques de Tarragona, un cop més, a ser solidaries amb la resta del territori.
Una altra. Ens van dir que quan plogués prou prendrien com a primera mesura d'urgència la suspensió del transport d'aigua amb vaixells des de França i l'Ebre fins a Barcelona però resulta que han signat un contracte fins el mes d'agost i ara no poden aturar el tema. I què en faran de les canonades que han comprat i que eren per a fer el gran transvasament si finalment no el fan?
Jo he trobat la solució. Que les utilitzin per a fer escultures per guarnir places i rotondes com aquesta plaça de Reus de la foto que es diu la Plaça del Canal i que, com veieu a les imatges, d'aigua en gasta i no pas poca. Que en posin unes quantes al costat de la Torre dels Vents de Tarragona, un monument fet de ferro i tant fred per la vista com aquest metall. I si encara els sobren canonades que les venguin a Port Aventura per a fer un nou Dragon Khan. Ja sabem que els governs tripartits són tota una aventura on fa por pujar-hi.
29 de maig 2008
EL CAS MARI LUZ
La fita que han aconseguit els pares de Mari Luz Cortés, la nena assassinada a Huelva el passat mes de gener, es per treu-re's el barret. Dos mesos després que es localitzes el cadàver de la nena, que fos detingut el seu presumpte assassí, Santiago del Valle, i que es demostres el mal funcionament de la justícia al Jutjat Penal número 1 de Sevilla, els pares de la Mari Luz i la resta de familiars han aconseguit reunir les 500.000 signatures que fan falta per iniciar un possible procés que permeti modificar la llei.
Aconseguir aquesta xifra és molt i molt difícil i requereix mobilitzar moltes persones per fer-la realitat. En aquest cas, tractant-se del cas que es tracta, cal que tots aquells ciutadans que hem sentit quelcom semblant a la ràbia o impotència, que ens hem volgut imaginar el dolor que han hagut de patir els pares de la Mari Luz, estem satisfets i sobretot esperançats pel fet que la modificació de la llei arribi a debat als principals òrgans polítics espanyols. D'ells, dels polítics, dependrà instar a la reforma del codi penal per començar a castigar de debò els pederastes i tots aquells individus que acaben amb la vida de persones innocents, molt sovint nens, i al cap de quatre dies d'ingressar a la presó tornen a ser al carrer per reincidir, tornar a fer mal.
Es demana la cadena perpetua, ho demana una amplia majoria, més de mig milió de ciutadans que van escollir als seus representants al Congrés i al Senat i que esperen que els seus elegits els representin i parlin en nom d'ells sense demagògies ni de les pressions dels òrgans judicials que hi seran, de ben segur.
La visita dels pares de la Mari Luz a La Moncloa on s'han entrevistat amb el president del govern i l'actitud de José Luis Rodríguez Zapatero prometent que s'arribarà al fons d'aquesta investigació per a depurar responsabilitats han de tenir fruits i no quedar-se en allò que és de moment, una foto i bones intencions. Esperem que el temps i la democràcia que se suposa que regna a les cambres polítiques permetin acabar amb casos com el d'aquesta petita nena que, sense fer mal a ningú, va morir en mans d'una assassí.
ADÉU A SIDNEY POLLACK

Al llarg de la seva carrera va guanyar únicament un Oscar de Hollywood per Memorias de África però passarà a la història com un dels més grans. Acompanyo aquest post amb un fragment d'aquesta pel·lícula amb en Robert Redford i la Meryl Streep colossals.Fer cinema és sempre complicat i fer-ne art de manera constant ja és cosa de mestres.
EL MOSSO DEL CINTURÓ

Queda clar qui té raó malgrat dos dels veïns paguessin la sanció corresponent al pensar que fent un recurs no hi guanyarien res mentre el tercer si va optar per recórrer i va haver de pagar més diners perquè no li van acceptar el recurs.El cas d'aquest Mosso d'Esquadra evidencia que el cos policial sempre té la raó i que la paraula del conductor no serveix per a res. Ens queda pensar, això hi ha molta gent que ho pensa, que quan el control del trànsit el feia la Guàrdia Civil hi havia molta més educació i menys prepotència, molt més control i molta més professionalitat. Al cos dels Mossos hi ha de tot, bona gent i inquisidors, però cal que els seus responsables vigilin i no posin al carrer aquells agents que creuen que dur la placa i la gorra és un símbol de poder.
Ara és l'hora que aquells responsables polítics dels mossos a nivell territorial i els alts càrrecs del cos aportin la llum que necessita aquest cas dels tres veïns per intentar netejar una imatge que cada cop és més bruta i que crea un sentiment de desconfiança històrica. D'aquí uns dies revisarem el cas.
CHIKILICUATRE GUANYA EUROVISIÓ

A la pàgina oficial d'Eurovisión de RTVE ja hi han votat més de 7.000 persones i la meitat diuen que en Chikilicuatre quedarà entre els cinc primers o guanyarà segur. A les enquestes que s'han fet a nivell europeu també és un dels favorits a la victòria tot i que no es pot dir res perquè el seu màxim competidor, quasi tant friki com en Rodolfo, el "Pavo Dustin" d'Irlanda, ja ha estat eliminat. Serà Europa igual de selectiva amb el representant espanyol i tornarem a fer el ridícul?
Com a persona que no se'n amaga i admet ser un fidel seguidor del festival d'Eurovisió per la qualitat de les cançons que presenten alguns països, quasi sempre els mateixos, tinc ben clara una cosa. Crec que la presencia d'aquest personatge acompanyat de la seva guitarreta Luciana i les noies que li faran el joc ballant passarà a la historia.
Guanyi o no guanyi haurà estat el concursant més frikie que haurà presentat un país amb amplia cultura musical i que és un dels quatre principals inversors econòmics d'Eurovisió en un intent de guanyar aquest festival que no guanya de manera normal, per la via de la qualitat, fa anys i panys. Podria acabar posant el vídeo del Chiki Chiki però no ho faré per dos motius: ja esta massa vist i embrutaria aquest blog.
UN NOU ESPAI PER ALS NOUS ESPAIS

A les comarques de Tarragona ja disposem d'una amplia oferta que ens permet saber com batega el nostre territori. Hi ha la Revista Cambrils que centra la seva informació en aquest municipi i que amplia el seu camp d'actuació informativa a municipis propers. Tenim el Reus Digital que dedica gran part del seu espai a la capital del Baix Camp sense deixar de banda la resta del camp de Tarragona. A les Terres de l'Ebre existeix Ebre Digital, edició online de La Veu de l'Ebre que ens detalla tota l'actualitat del Baix Ebre, Montsià, Ribera d'Ebre i Terra Alta i que s'ha convertit en tot un referent en aquesta zona. Al Baix Penedès hi ha La Fura que informa de manera extensa sobre el dia a dia de la comarca i que també ens parla de l'Alt Penedès, província de Barcelona. A la ciutat de Tarragona he descobert espais interessants que es complementen amb els digitals que us he comentat i que aporten informació sobre la ciutat ja sigui complementant opinió personal i links amb la premsa, cas del TarragonaDigital.cat que impulsa el periodista Xavier Icart, o amb seccions explícites de la ciutat dins d'un contingut nacional com fa el Periodista Digital. Amb aquesta àmplia cobertura digital de tot allò que passa a la nostra ciutat, comarca o província, hem d'estar-hi molt contents.
Davant la varietat poden sorgir les lògiques critiques que se centren en la pluralitat o imparcialitat però ja és ben sabut que cap mitjà de comunicació és independent i que en la diversitat d'opinions d'un mateix col·lectiu empresarial o laboral hi rau la riquesa malgrat tots remen cap al mateix costat per marcar una línia editorial coherent. Les barreges i els invents estranys es poden vendre però en periodisme són fruit de la imaginació. Per això, per aixoplugar totes les idees siguin del costat que siguin, remin cap on remin, linko tots aquests espais i la resta d'ofertes digitals a nivell nacional o estatal. Trobareu aquesta secció a la columna de la dreta, al mateix apartat on hi ha els diaris, ràdios i televisions. Espero que us agradi.
AMB L'AIGUA AL COLL

Aquest govern ho ha fet tot al revés. Ha obert l'aixeta de l'aigua i ha tancat la dels diners decebent amb enganys a tothom. Som excedents en H2O però ens falta oxigen per surar a la superfície d'una economia forta que impulsaria tot l'Estat en un mar de certa estabilitat, sense parlar de bonança. L'atur puja a milers cada mes, el sector de la construcció i tots els altres sectors implicats cauen en picat, els bancs han tancat les portes al govern i Europa els avisa que cal ser sincer i explicar als ciutadans la realitat i no les mentires que ens han venut darrerament i especialment quan la campanya electoral.
Ara que fem amb ells? Com se'n sortirem d'aquest caos que se'ns presenta a curt termini? Hem de pagar nosaltres la precària gestió que han generat per la seva incompetència?
Un cop més, posats a fer de separatistes, els catalans en patirem més a fons les conseqüències. Ara que toca reclamar un nou finançament, ens donaran pel sac ben donats argumentant que "no está el horno para bollos" i cal ser, més que mai, solidaris amb la resta. Gràcies als uns i als altres i pel fet de compartir color polític a Madrid i Barcelona, ens quedarem un cop més com els egipcis, amb una mà al davant i l'altra al darrere. A vegades, la ficció pot convertir-se en realitat com veiem fa uns dies al Polònia.
SABATES I SABATOTS

M'ha fet riure la noticia que ens parla de la clausura d'una sabateria il·legal a Reus per part de la Policia Local. Tot va succeir ahir dimarts quan aquest cos policíac va rebre la trucada de veïns de l'Avinguda Jaume I alertant que els vehicles no podien circular perquè els dos carrils del vial eren plens de persones, com si es tractes d'una manifestació.El cas és que aquesta sabateria venia sabates a partir d'un euro i mig. Si, com ho sentiu, a 0,75 cada sabata i si en prenies dues, una de cada peu, 1,5 euros. Una ganga que no té competència que es recordi. Quan va arribar la Policia Local es va calçar per aconseguir entrar a l'interior de l'establiment on hi havia més de 150 persones. La cua de gent que era fora el carrer esperant a entrar era encara més gran i havia tapat els dos carrils de circulació arribant a l'altra vorera. A la botiga, no s'hi entrava ni amb calçador però els agents de la Policia Local ho van aconseguir, suposem que trepitjant a més d'un, per parlar amb els responsables del negoci.
La sorpresa va ser gran. No tenien llicencia d'activitat ni cap assegurança de responsabilitat civil i encara menys les mesures de seguretat mínimes per evitar desgracies. Ja se sap que la gent es mata quan regales alguna cosa i es capaç d'acabar amb el qui té al costat quan hi ha rebaixes o preus com els d'aquestes sabates. A un euro i mig les dues peces, ja em direu quants diners hi guanyaven els venedors i si pensem en el el cicle de producció i distribució no sé quin preu deuen cobrar els qui les fabriquen. Fent la mitja i els càlculs pertinents, els esclavitzats treballadors que les fan deuen cobrar un euro i mig al mes mentre aquí, per un euro i mig, fem el ridícul. És allò que sempre dic: dos mons separats pel mateix Deu, dos mons i dues classes de persones.
21 de maig 2008
LES VAGUES DE RECOLLIDA D'ESCOMBRARIES

El nostre és un país on s'aprèn tot allò que no s'ha d'aprendre, els mals hàbits. Fa uns anys a no sé quin municipi es va convocar la primera vaga de recollida d'escombraries, una acció que a Nàpols ja és habitual i té cita fixa cada any com si es tractés d'un festival musical o una fira gastronòmica. Segur que els treballadors espanyols que van fer la primera vaga de brossa van agafar el municipi italià com a exemple. Aquí no estem acostumats a inventar noves formules. El cas és que els anys han passat i els sindicats que tenen mà en les negociacions amb els ajuntaments han exercit de "micos de repetició" convocant aquesta vaga per pressionar a l'administració. Si volen més diners, vaga. Si volen treballar menys hores, vaga. Si volen cobrar millor les extres, vaga.
I cada cop que hi ha vaga la ciutat s'omple de merda. Els dies passen i les bosses d'escombraries s'acumulen fora dels contenidors, al mig dels carrers, es podreixen i les males olors envaeixen tot el municipi. A ells, als qui convoquen la vaga, no els importen la resta de ciutadans perquè lluiten únicament, amb un clar afany egoista, per allò que els interessa al preu que sigui i sense mirar-ne els efectes. El més trist del cas és que aquesta situació perjudicial per als ciutadans tampoc sembla interessar als ajuntaments. Les negociacions poden durar dies o setmanes i ningú recull la brossa ni acaba amb el problema. Tampoc hi haurà rebaixes de l'impost de recollida d'escombraries malgrat paguis per tot l'any i et trobis amb el conflicte. Les administracions locals són les úniques que poden frenar als assalariats en vaga ja sigui per les bones, assolint un acord, o per la via menys viable però igual de valida.
El dia que un dels ajuntaments afectats decideixi obligar als qui fan vaga a fer uns serveis mínims per treure la brossa del mig del carrer o, en cas contrari, envii a l'atur a tots els treballadors del servei de neteja, les coses aniran millor. Faig aquesta lectura del tema abans que els escombriaires de Salou, Vila-seca i Constantí comencin amb la vaga indefinida amb la que ja han amenaçat. Si volen fer vaga que la facin però que deixin tranquils als altres. Si no recullen la brossa dels carrers mentre dura la vaga, que la portin a casa seva. Si no hi ha uns serveis mínims i es treu la porqueria de la ciutat, tots al carrer i que agafin una altra empresa.
LES PERLES DE L'HORT

Un, en aquest cas jo, planta aquí i rega allà. La darrera entrevista que he vist a Televisió de Cambrils (cap comentari de moment) és d'aquelles que t'aporten noves visions de la vida. Els ciutadans vivim en relació al que guanyem i d'altres guanyen molt i viuen molt bé gràcies als primers, als que vivim alimentant vividors incrustats pels partits que van d'esquerres i són de cartera. Coses que passen. Jo, jo, jo... No és el Pare Noel tot i que ho sembli.
És la recent escollida (per ells) Directora dels Serveis Territorials d'Interior i Relacions Institucionals. Les seves perles són tan variades que el meu cos s'esglaia. Arriba a Tele Cambrils on li volen fer una entrevista per parlar de les seves competències locals i explica allò que li han dit que digui i que és, senzillament, el programa nacional centrat a BCN que redacten la gent dels verds que governa a molts indrets de Catalunya malgrat ser el darrer partit al rànquing electoral.
La Dama de l'Hort fa una diagnosi barcelonina que no té res a veure amb les comarques de Tarragona. Les seves perles són amplies. Parla constantment del fet "jo". Diu que certes competències les té ella (jo), ens ven la moto de l'arribada dels Mossos d'Esquadra a Tarragona com un procés magnífic i llavors ens dóna el disgust. Mai veurem tot el cos junt en les seves competències. Posaran una oficina a Les Gavarres, una altra a Reus, una davant de Joan XXIII, una a Salou i una al Centre d'Emergències. Mai tindrem, en argot d'hort i pagès, l'enciam, el tomàquet i la ceba juntets. Haurem d'anar a buscar solucions on, en paraules de la Delegada, no hi són perquè és "en un lloc nou on ha d'aprendre molt". Anem ben servits. Situen al capdavant dels departaments de la Generalitat a inidivus/es que ens aporten dosis de mal humor i desconeixement. No hi ha res com ser verd o verda ja siguis nou o vell. Alguns Consellers (i no amplio l'àmbit d'actuació) estant més macos quan els imiten al Polònia.
ELS SEUS MOSSOS VOLEN QUE PLEGUI.
UNA GRAN FESTA

La presentació del llibre "La Catosfera Literària" celebrada ahir dissabte a Vallromanes la recordarem sempre per la seva qualitat en l'organització i per la quantitat de blogaires desplaçats de diferents punts de Catalunya, 37 dels 100 que tenim un raconet a l'obra. L'acte el van obrir el Saül Gordillo, Marc Vidal, Toni Ibañez i en Jordi Ferré. Aquests quatre exponents del món blogaire i editorial no necessiten presentació i van estar a l'alçada com era d'esperar. Un jove quintet de jazz, la Jar Band, va amenitzar els diferents trams de la presentació que va tenir com a convidat per la lectura d'alguns petits fragments a l'actor Jaume Comas. Em vaig emocionar quan Comas va tancar aquest tast amb un fragment del meu text publicat al llibre. Personalment l'acte em va servir per conversar en persona amb blogaires amb qui comparteixo molts comentaris virtuals com la Joana o el Jesús, per establir contacte amb altres descobriments recents per a mi com el Marc i el Toni o per conèixer a blogaires, com la Marina, que fa poc que visiten els meus blogs i que ahir se'm van adreçar per fer petar la xerrada. Els estic molt agraït a tots i em sento molt content d'haver estat a aquesta festa literària-virtual acompanyat per la meva dona, la Mar, i un amic seu, en David, que a partir d'ahir és també amic meu. Bé, ell i tota la seva família que ens va rebre amb els braços be oberts a Santa Eulàlia de Ronçana. A tots, moltes gràcies. La foto que acompanya el post l'he agafat del blog del Toni Ibañez i és la foto dels 37 blogaires que ahir érem a Vallromanes.
QUÈ VOLS QUE ET DIGUI, FA MOLTA GRÀCIA.

Tinc per endavant un cap de setmana diferent i deixo enrere uns díes que han servit per fer neteja tot eliminant petjades que no han deixat mai empremta, imatges mentals que ja he esborrat. Demà dissabte viatjo a Vallromanes, al Vallès Oriental. A les set de la tarda s'iniciarà la presentació del llibre "La Catosfera literària", un recull de cent escrits sobre literatura i el món de les lletres que han publicat un centenar de blogaires catalans. Diuen que és la primera antologia catalana de textos escrits als blogs i que a la xarxa s'està fent una part essencial de la literatura del present. Al projecte s'hi van presentar molts blogaires i un jurat format per experts va destriar, triar i remenar fins escollir els cent qur formen part de l'obra. Tinc el plaer i l'honor de ser un dels cent i per això viatjo demà a Vallromanes, a la presentació. El dimecres al matí em van aribar a casa quatre exemplars del llibre i ja n'he regalat un parell a amics que sé que els llegiran com toca. Ahir dijous es feia la presentació oficial a la premsa. L'acte es va dur a terme a la Llibreria Catalònia de Barcelona i hi van assistir el Jordi Ferré de Cossetània Edicions, amb seu a Valls i responsable de la edició, el Toni Ibañez com a coordinador de l'obra i el Marc Vidal que va organitzar la trobada de la Catosfera de Granollers on es va gestar tot el projecte i es va fer la tria dels autors.
La premsa s'ha fet resó de la notícia que avui podem llegir a molts mitjans com el Directe.cat, Avui, 3cat24, Agència Catalana de Notícies, ADN, Eldebat.cat, elsingulardigital.cat, El Punt, naciodigital.cat i els blogs del Toni Ibañez i el Marc Vidal. Cal recordar que ja fa díes que es parla d'aquest llibre i que altres mitjans n'havien parlat. De la presentació d'ahir hi ha també el document corresponent al Youtube. Us penjo el vídeo on el Toni Ibañez fa una radiogràfia d'aquesta obra i del món blogaire. Què voleu que us digui, em feia gràcia compartir-ho amb vosaltres. Per acabar us comento que he incorporat a la secció de links catorze nous espais (blogs) que fa díes que segueixo. Són, en tots els casos, racons virtuals interessants per diferents motius. Aquest diumenge incorporaré altres links a la secció de premsa perquè em falta una secció de la premsa digital que encara no tinc creada i que espero que us serveixi per estar ben informats.
LA IRENA I ELS NENS DE VARSÒVIA

Fa uns anys, un bon amic meu en qui sempre penso, el Philippe, em va regalar un aparell antic de ràdio en senyal d'amistat i fidelitat. Em va demanar que la cuidés i em va dir: "cada vegada que la netegis pensaràs en mi i de pas, ajudaràs a conservar el record de la meva àvia". I jo ho faig: conservo la ràdio, el record del Philippe i el record cap a la seva àvia que es deia Irena.
Diuen que un mor només quan els altres l'obliden i per això ella sempre viurà. La seva és una història molt peculiar perquè la Irena va ser una dona polonesa que va lluitar molt pel poble jueu resident a Polònia durant els anys de la ocupació alemanya. La Irena Sendler va ser una heroïna en la seva època per uns fets que posen la pell de gallina. La història que ara explicaré breument és molt emotiva. Ens situem a Varsòvia a principis dels anys 40 i en plena ocupació de Polònia per part dels nazis.
Durant aquesta època la Irene va ser membre de la resistència i va salvar la vida de més de 2.500 nens jueus que els alemanys volien portar als camps de concentració per aniquilar-los de fam o als forns crematoris. La Irena aconseguia treure a aquests nens del Gueto de Varsòvia on vivien. Primer els evacuava en ambulància dient que tenien el tifus i més tard va idear altres vies de sortida.
Els transportava amagats dins de sacs, cistelles de brossa, caixes d'eines, o carregaments de mercaderies. Amagava els noms dels nens i les seves identitats falses que els hi facilitava ella mateixa dins de pots de conserves que després enterrava sota un pomer proper a casa seva i davant d'una caserna dels nazis. Lentament anava treien nens jueus fora de Varsòvia, cap a la salvació.
El 1943 els alemanys van descobrir les seves accions i la van detenir, torturar i condemnar a mort. El dia de la seva execució, minuts abans, un soldat alemany se la va endur per a fer un interrogatori especial però la va acompanyar fins una porta de sortida secundaria i li va dir: corri!
La Irena va aconseguir fugir i el soldat que la va ajudar va morir afusellat al lloc d'ella. L'any 1944, finalitzada la ocupació de Varsòvia, la Irena va desenterrar els pots de conserves amb les llistes dels 2.500 nens i els va entregar al president del comitè de salvament dels jueus supervivents.
La majoria de les famílies dels nens havien mort als camps de concentració però molts altres es van retrobar amb els seus pares, germans, oncles o avis. De la fita aconseguida per la Irena no se'n sabia res fins fa pocs anys quan uns estudiants nord-americans van descobrir al món la gesta. Ara es prepara una pel.licula de la seva vida però ella, la Irena Sendler, no la podrà veure. Va morir aquest passat dilluns als 98 anys d'edat a l'asil de Varsòvia on havia viscut els darrers anys.
Curiosament, l'any 2007 va ser proposada al Premi Nobel de la Pau però aquesta distinció va ser per Al Gore, ex-president dels Estats Units i responsable de moltes de les guerres dels darrers anys. Aquest fet ens hauria de fer reflexionar sobre moltes coses.
Si us plau, permeteu-me que li dediqui a ella, a la Irena, aquesta dolça cançó que proposa acaronar l'oceà, amb l'esperança que també li acaroni la tendresa el seu rostre eternament. Gràcies per tot allò que ha fet i per allò que ha estat i serà per a la nostra humanitat tan desnonada de valors.
DE L'AIGUA I LA JUSTÍCIA

De l'aigua:
Madrid se'n comença a riure de nosaltres a la cara. L'home del temps d'Antena 3 ha fet aquest migdia una dissertació sobre l'aigua que no té preu. Ignoro el nom d'aquest personatge perquè mai miro aquest canal però el cas és que fent zapping he topat amb l'insult que ens ha dedicat l'individu esmentat. Ha parlat de la pluja caiguda aquests darrers dies a Catalunya destacant que els pantans han incrementat el seu nivell acumulant 24 hectòmetres cúbics d'aigua. Acte seguit ha recordat, en un to sarcàstic, que el primer vaixell que ha arribat avui a Barcelona procedent de Tarragona duia únicament 0,02 hectòmetres i ha rematat la explicació demagògica recordant que aquest mes es transportaran via marítima fins la capital catalana i procedent de les nostres comarques únicament 1,7 hectòmetres cúbics. Vaja que amb la pluja que ens ha caigut, perquè ens queixem? Perquè som tan insolidaris els tarragonins? Si el primer vaixell que porta tant poca aigua ajudarà a tanta gent, què ens costa omplir-ne uns quants més?
Trist i lamentable que les televisions manipulin als ciutadans fins i tot en l'espai del temps. En feia molt, de temps, que no veiem una televisió tant al servei del govern superant fins i tot les quotes de la espanyola en temps del Paquito.
La justícia:
Amb les decisions de la justícia espanyola n'hi ha per llogar-hi cadires. La que ha pres l'Audiència Nacional en el cas de José Couso, càmera de Telecinco mort a Bagdad el 2003, és insultant i de Jutjat de Guàrdia. L'Audiència ha ordenat revocar el processament dels tres militars nord-americans que van disparar el seu tanc a la planta de l'hotel on hi havia els periodistes i entre ells Couso. Segons aquest òrgan judicial, no es pot demostrar la intencionalitat dels soldats de matar el càmera espanyol i l'altre càmera que treballava per l'agencia alemanya Reuters. Ara el cas ja no té imputats i per tant serà arxivat. Dit d'una altra manera, la justícia espanyola ha donat la esquena als familiars de les víctimes, també ciutadans espanyols, silenciant un crim premeditat i creant als afectats sentiments que ni vull imaginar. Ràbia, impotència i desesperació al veure aquesta traïció. La família Couso recorrerà la decisió de l'Audiència al Tribunal Supremo per evitar que el cas s'arxivi. Des d'aquí, el meu màxim suport tot esperant que guanyin aquesta dura batalla.
MIRANT ENDAVANT

Tag :
MÓN BLOGGER,
PERSONAL
LES VERGONYES DEL FUTBOL

Mentre el Barça es renta la cara, l'Espanyol torna a demostrar que són al món del futbol per estar a algun lloc. La directiva ja ha anunciat que tots els jugadors de la plantilla estan a la venda. El projecte iniciat fa dues temporades per Ernesto Valverde ja no els serveix perquè estan pelats i per aconseguir quatre pessetes dinamiten de nou les il·lusions de l'afició. Ho venen tot i potser compraran alguna cosa al mercat. Mala gestió per estirar més el braç que la màniga i gràcies a una junta directiva molt dividida entre el senyor de les conserves i el senyor dels llibres. Veient aquest panorama ara entenc més que mai perquè sempre miro futbol anglès i passo del de casa.
LA CATOSFERA LITERÀRIA
09 de maig 2008
SI ÉS DE FORA, ÉS MILLOR

El cas es portar sempre la contraria i d'això en sabem molt. La predilecció dels espanyols per triar els productes estrangers abans dels estatals es pot extrapolar a Catalunya on, en molts casos, agrada més el que es fa a nivell estatal que no pas el producte nacional. El cas dels vins és un clar exemple d'aquesta tria que porta a deixar en un segon terme els nostres caldos. El darrer estudi que ha fet públic l'Incavi ho deixa clar: el 36 per cent dels vins que es beuen a Catalunya són de La Rioja mentre les onze denominacions d'origen catalanes sumen, totes juntes, un 28 per cent.
Analitzat a fons aquest estudi es conclou que els catalans creiem que els nostres vins evolucionen molt bé però no els consumim en excés. Els americans i la resta d'europeus ens els treuen de les mans però nosaltres preferim beure un Rioja abans de degustar un Conca de Barberà, un Tarragona o un Terra Alta. Segons l'Incavi, el Penedès és, de lluny, la D.O catalana que més ens agrada seguida del Priorat i l'Empordà però lluny de l'amor que sentim pels Riojas.A la manca de confiança que tenim en els nostres productes s'hi suma la nula promoció que les administracions fan dels nostres vins i el fet, encara més greu, que a les cartes de vins de molts restaurants del nostre país no hi trobis encara cap vi de les D.O de Catalunya.Cal reclamar un canvi de polítiques de promoció per provocar el canvi d'usos dels consumidors. S'ha d'apropar a la població la realitat dels vins catalans, animar-la a consumir-ne, incentivar-la a comprar-ne.
Si no es prenen aquestes mesures, arribarà un moment en que no podrem ni tastar-los perquè els estrangers ens compraran tota la producció i els preus seran inassequibles. On hi hagi un bon Priorat o un Terra Alta, un Penedès o un Conca de Barberà, que ens treguin del davant la resta. Per finalitzar i per posar un toc d'humor, us penjo aquest vídeo de la gent del Vaya Semanita que promociona el Txikito de Tinto, el producte autòcton basc venut, amb gracia, pels propis bascos.
EL HERMANITO, L'ESTAFADOR

En aquest punt, curiosament, falla la llum i hi ha un moviment de càmera inexplicable. La següent seqüència visible ens porta a un primer pla del fetge del pacient i es veu la mà del Hermanito agafant la navalla i amb el suposat fetge del pacient a les mans. No hi ha sang ni ferida visible. El Hermanito palpa el fetge, troba el mal i el talla. Seguim sense sang ni ferida oberta per on treure i guardar el fetge. Llavors agafen al pacient (l'han enfocat diverses vegades i sempre se'l veia conscient i tranquil) i l'emboliquen amb draps i gases com una mòmia. El traslladen a una altra habitació on hi ha altres mòmies operades i 35 minuts després li treuen les gases i se'n va cap a casa. Increïble, una historia que podria revolucionar la medicina però no ho farà perquè aquest personatge, com molts altres que feien el mateix i ja han estat detinguts, és un estafador que s'aprofita de les persones pobres de cultura i riques en fe. El Hermanito viu envoltat dels seus fidels col·laboradors que li preparen el seu show a la perfecció dia a dia. Entre ells hi ha un català que fa anys que viu a Mexic i que és el seu principal assessor. La gent que va a veure'ls cada dia, centenars, donen la voluntat i així, voluntat a voluntat, el Hermanito i la seva troupe s'han fet d'or. Primer vaig lamentar que una televisió local catalana emetés aquest reportatge però desprès he pensat que és millor. Potser denunciant aquestes estafes aconseguirem que aquest Hermanito acabi com molts altres embadocadors que operen sense metges, tenen aparicions de la Verge o disposen d'altres poders especials que passen per aprofitar-se de la fe. Acompanyo la llista amb uns quants enllaços interessants.
Sumo a aquest post un enllaç que m'ha fet arribar APA NOI i que té molta relació amb el tema que jo comentava.
QUATRE PERSONATGES

Un altre personatge vital a la historia del segle XX, per altres motius molt més importants que en Pajares, ha estat Leopoldo Calvo Sotelo. El successor d'Adolfo Suarez, president del govern espanyol i protagonista del 23F, moria als 82 anys d'edat. D'ell en diuen que, pel poc temps que va ocupar el càrrec, va fer moltes coses i ben fetes. El més important, el que més ens ha de quedar d'ell, és el fet que va ser un president democràtic.
La democràcia és un bon invent que ha permès acabar en molts casos amb les dictadures. Aquí us parlo del tercer personatge del dia, Benito Mussolini. Enguany es compliran 125 anys del seu naixement i molt aviat podrem celebrar el seu afusellament. Mentre això no arriba, us parlo d'ell perquè m'ha sobtat un article que he llegit a La Vanguardia on relaciona Il Duce amb McDonald's. Val la pena llegir-lo i per això us penjo aquest enllaç.
Mussolini va ser ajusticiat pel poble i això és el que voldrien fer molts ciutadans austríacs amb Josef Fritzl, el Carceller d'Amstetten i quart protagonista d'aquest post. La seva filla, víctima durant 24 anys dels abusos sexuals del seu pare, ha començat a explicar els fets, amb pels i senyals, a la policia. D'aquest personatge no se'n pot tenir cap pietat malgrat la seva edat. És en casos com el d'ell quan per uns instants penso que la justícia del poble s'hauria d'aplicar en segons quins casos. Que el deixin al mig de la plaça del seu poble i els seus veïns decideixin el seu futur. Això és un pensament en un moment de ràbia. Ja calmat, deixem que la justícia faci el seu camí i no responguem la violència amb més violència.
Mussolini va ser ajusticiat pel poble i això és el que voldrien fer molts ciutadans austríacs amb Josef Fritzl, el Carceller d'Amstetten i quart protagonista d'aquest post. La seva filla, víctima durant 24 anys dels abusos sexuals del seu pare, ha començat a explicar els fets, amb pels i senyals, a la policia. D'aquest personatge no se'n pot tenir cap pietat malgrat la seva edat. És en casos com el d'ell quan per uns instants penso que la justícia del poble s'hauria d'aplicar en segons quins casos. Que el deixin al mig de la plaça del seu poble i els seus veïns decideixin el seu futur. Això és un pensament en un moment de ràbia. Ja calmat, deixem que la justícia faci el seu camí i no responguem la violència amb més violència.
Heu vist quin repertori? Un actor acabat, un president mort, un dictador ajusticiat i una bestia humana a la presó. Cada persona és un món i el nostre món se'n va a norris.
DE 25.000 A ZERO

L'Alcalde d'aquest municipi que us dic no en va tenir prou prohibint la intervenció de l'oposició. Va anar encara més lluny perdent els papers i menyspreant en públic a un dels dos regidors a qui ja havia aplicat la seva censura. És trist comprovar com el poder provoca en un càrrec electe una metamorfosi que el porta a pensar que és el sheriff del seu poble. Confio que els seus companys de viatge polític i els seus assessors li recordin qui és i el facin baixar de la galàxia on viu ara fins la terra. De pas, posats a demanar, recordo als responsables dels mitjans de comunicació d'aquest mateix ajuntament que estan al servei de tots els ciutadans i tots els partits polítics. No es pot obviar allò que passa i no parlar ni mostrar imatges d'aquests fets que he explicat perquè el govern així ho ordena. El temps posarà tothom al seu lloc, alguns on ara hi ha els altres i a certes persones servils a l'altra costat de la porta que separa els despatxos del carrer.