AGRICULTURA MENTAL

L'Ajuntament de Sevilla haurà de pagar 24.000 euros a una veïna d'aquesta ciutat per les molèsties que li va causar durant tres anys una penosa activitat que exerceixen part dels joves d'avui en dia, el popular i llastimós "botellón".
Aquesta dona va haver de patir-lo tots els caps de setmana, i moltes dies entre setmana, perquè la trobada juvenil per a devorar alcohol al carrer es feia sota la seva finestra de casa. Començaven a mamar al vespre i s'hi estaven fins les set del matí moment en que arribava la empresa de neteja municipal que, per a rematar la nit de sorolls, enlloc de llençar les ampolles al camió, les trencava amb un mall de fusta sobre la vorera i xuclava els vidres amb una manega. Aquest molest sistema de destrucció de les ampolles també s'ha tingut en compte als jutjats de Sevilla en el moment de sentenciar el cas.
Un dia normal de "botellón" es podien aplegar sota la casa d'aquesta veïna unes 750 persones i els caps de setmana la xifra es doblava. Les conseqüències de la festa eren visibles tota la nit i un cop acabada: crits, baralles, cotxes amb els altaveus al màxim, vomitades, pixarades per tot arreu, ampolles i bosses pel terra...

Són els efectes d'aquesta nova manera de diversió d'una part de la joventut d'avui en dia. Dic "d'avui en dia" perquè abans el "botellón" no es feia i les barreges d'alcohol les consumies als interiors dels pubs i discos o a casa dels amics però no al mig del carrer en companyia de centenars de persones que concursen per saber qui serà l'últim en caure rodó a terra tot fregant el coma etílic.
Fa poc vaig veure el "botellón" que s'organitza cada cap de setmana a una coneguda població de l'Alt Penedès i vaig quedar bocabadat. A la mateixa plaça on havia sopat dues hores abans hi havia 500 persones mamant, parlant de temes banals i desafiant l'autoritat que, en aquests casos, mai arriba al lloc dels fets.
El "botellón" és un perill social ben important que evidencia els problemes generacionals que pateix la nostra societat. Què faran els fills de tots aquests joves que ara participen a aquesta disbauxa alcohòlica? Què s'hauran inventat de nou per escurçar-se la vida destruint les neurones i el fetge?
Jo no tinc resposta a aquestes preguntes però crec que ja és hora que es comenci a destriar per saber a qui es protegeix, per garantir el benestar dels ciutadans que són a casa seva i volen descansar i per obrir els ulls als pares que veuen marxar de gresca als seus fills però no els veuen quan tornen.

Si hi ha una cosa que em molesta de les persones és la seva indecisió, un defecte que no comparteixo perquè a la vida cal ser atrevit i arriscar amb el que això comporti. Si un no arrisca no comet errades però el pitjor és anar per la vida exercint de cagadubtes. Si hi ha una cosa que encara em molesta més és un govern indecís que navega quan ha de prendre qualsevol decisió important. Ara poso zones blaves a diferents barris de Cambrils, ara no les poso perquè la gent se'm queixa. Ara omplo la Plaça del Mercadal de Reus de torretes gegants, ara les trec perquè ningú les vol (i ara on les poso?).

Ens ha deixat un dels grans del cinema. Ha mort als 73 anys i víctima d'un càncer diagnosticat ara fa deu mesos el director, productor i actor nord-americà Sidney Pollack. Per a mi, Pollack ha estat un dels principals directors de les emocions, totes les que m'ha provocat en moltes de les seves pel·lícules. La més popular és sens dubte Memorias de África amb el Robert Redford i la Meryl Streep i que va guanyar un Oscar però la llista d'obres seves que m'apassionen és llarga. Danzad, danzad malditos (1969), Jeremiah Johnson (1972), Tal como éramos (1973), Tootsie (1982), Habana (1990), La tapadera (1993), Sabrina y sus amores (1995) o La Intérprete (2005) em semblen grans pel·lícules de Pollack a qui hem vist fent d'actor a altres creacions del setè art majestuoses com Eyes Wide Shut al costat de Tom Cruise i Nicole Kidman i amb la direcció del ja desaparegut Stanley Kubrick. Teniu un resum de la seva llarga trajectòria en aquest enllaç.
Al llarg de la seva carrera va guanyar únicament un Oscar de Hollywood per Memorias de África però passarà a la història com un dels més grans. Acompanyo aquest post amb un fragment d'aquesta pel·lícula amb en Robert Redford i la Meryl Streep colossals.Fer cinema és sempre complicat i fer-ne art de manera constant ja és cosa de mestres.

Tres veïns de tres poblacions han viscut el mateix fenomen que, ja es confirma, no es paranormal ni normal. Els tres han estat víctimes d'un agent dels Mossos d'Esquadra que els ha multat per no dur cordat el cinturó de seguretat. Aquesta infracció suposa la pèrdua de tres punts del carnet de conduir sempre i quan la facis perquè els tres veïns que comentem asseguren que portaven el cinturó cordat en el moment en que aquest Mosso, el mateix en les tres ocasions, els va multar per tot el contrari. Sempre han topat les dues versions, la paraula del conductor contra la del Mosso. Hi ha però un fet que cal tenir en consideració i que dóna la raó a les tres víctimes de l'agent: que els tres fets van tenir lloc a tres municipis diferents, a tres persones diferents i amb el mateix Mosso.

Queda clar qui té raó malgrat dos dels veïns paguessin la sanció corresponent al pensar que fent un recurs no hi guanyarien res mentre el tercer si va optar per recórrer i va haver de pagar més diners perquè no li van acceptar el recurs.El cas d'aquest Mosso d'Esquadra evidencia que el cos policial sempre té la raó i que la paraula del conductor no serveix per a res. Ens queda pensar, això hi ha molta gent que ho pensa, que quan el control del trànsit el feia la Guàrdia Civil hi havia molta més educació i menys prepotència, molt més control i molta més professionalitat. Al cos dels Mossos hi ha de tot, bona gent i inquisidors, però cal que els seus responsables vigilin i no posin al carrer aquells agents que creuen que dur la placa i la gorra és un símbol de poder.

Ara és l'hora que aquells responsables polítics dels mossos a nivell territorial i els alts càrrecs del cos aportin la llum que necessita aquest cas dels tres veïns per intentar netejar una imatge que cada cop és més bruta i que crea un sentiment de desconfiança històrica. D'aquí uns dies revisarem el cas.

Chikilicuatre guanya Eurovisió. Aquest podria ser el titular de demà diumenge al matí a tots els diaris estatals i a gran part de la premsa escrita europea. En Rodolfo i el seu Chiki Chiki han aixecat un festival que al nostre país ja estava mort i enterrat. Buenafuente no ha estat mai sant de la meva devoció però he d'admetre que l'ha encertat de ple creant aquest personatge frikie per a un país on la meitat dels seus ciutadans escolten música frikie i viuen del teleshows com Operación Triunfo, acadèmia que ha suspès cada cop que ha presentat al mateix festival europeu un dels seus candidats.
A la pàgina oficial d'Eurovisión de RTVE ja hi han votat més de 7.000 persones i la meitat diuen que en Chikilicuatre quedarà entre els cinc primers o guanyarà segur. A les enquestes que s'han fet a nivell europeu també és un dels favorits a la victòria tot i que no es pot dir res perquè el seu màxim competidor, quasi tant friki com en Rodolfo, el "Pavo Dustin" d'Irlanda, ja ha estat eliminat. Serà Europa igual de selectiva amb el representant espanyol i tornarem a fer el ridícul?
Com a persona que no se'n amaga i admet ser un fidel seguidor del festival d'Eurovisió per la qualitat de les cançons que presenten alguns països, quasi sempre els mateixos, tinc ben clara una cosa. Crec que la presencia d'aquest personatge acompanyat de la seva guitarreta Luciana i les noies que li faran el joc ballant passarà a la historia.

Guanyi o no guanyi haurà estat el concursant més frikie que haurà presentat un país amb amplia cultura musical i que és un dels quatre principals inversors econòmics d'Eurovisió en un intent de guanyar aquest festival que no guanya de manera normal, per la via de la qualitat, fa anys i panys. Podria acabar posant el vídeo del Chiki Chiki però no ho faré per dos motius: ja esta massa vist i embrutaria aquest blog.

Era assignatura pendent i al final em decideixo a aprovar-la. Quan vaig obrir aquest blog vaig crear la secció on es pot llegir cada dia la premsa de diferents indrets del món amb especial atenció als diaris locals, nacionals i estatals. El mateix espai incorpora links a diferents emissores de ràdio i televisions del planeta sempre en un intent de aglutinar en un sol espai, aquest que llegiu, el màxim d'informació. M'hi faltava una secció dedicada a la premsa digital que es feia cada cop més necessària i obligada amb l'increment de la oferta en aquest àmbit.
A les comarques de Tarragona ja disposem d'una amplia oferta que ens permet saber com batega el nostre territori. Hi ha la Revista Cambrils que centra la seva informació en aquest municipi i que amplia el seu camp d'actuació informativa a municipis propers. Tenim el Reus Digital que dedica gran part del seu espai a la capital del Baix Camp sense deixar de banda la resta del camp de Tarragona. A les Terres de l'Ebre existeix Ebre Digital, edició online de La Veu de l'Ebre que ens detalla tota l'actualitat del Baix Ebre, Montsià, Ribera d'Ebre i Terra Alta i que s'ha convertit en tot un referent en aquesta zona. Al Baix Penedès hi ha La Fura que informa de manera extensa sobre el dia a dia de la comarca i que també ens parla de l'Alt Penedès, província de Barcelona. A la ciutat de Tarragona he descobert espais interessants que es complementen amb els digitals que us he comentat i que aporten informació sobre la ciutat ja sigui complementant opinió personal i links amb la premsa, cas del TarragonaDigital.cat que impulsa el periodista Xavier Icart, o amb seccions explícites de la ciutat dins d'un contingut nacional com fa el Periodista Digital. Amb aquesta àmplia cobertura digital de tot allò que passa a la nostra ciutat, comarca o província, hem d'estar-hi molt contents.

Davant la varietat poden sorgir les lògiques critiques que se centren en la pluralitat o imparcialitat però ja és ben sabut que cap mitjà de comunicació és independent i que en la diversitat d'opinions d'un mateix col·lectiu empresarial o laboral hi rau la riquesa malgrat tots remen cap al mateix costat per marcar una línia editorial coherent. Les barreges i els invents estranys es poden vendre però en periodisme són fruit de la imaginació. Per això, per aixoplugar totes les idees siguin del costat que siguin, remin cap on remin, linko tots aquests espais i la resta d'ofertes digitals a nivell nacional o estatal. Trobareu aquesta secció a la columna de la dreta, al mateix apartat on hi ha els diaris, ràdios i televisions. Espero que us agradi.

Em preocupa molt la preocupació del Ministre d'Economia Pedro Solbes. La figura econòmica del govern, comptable innat i estadista de primera, ha advertit que amb el famós i polèmic regal dels 400 euros que ens va fer Zapatero quan la campanya, l'economia espanyola se'n pot anar a norris. Solbes ho diu suaument per no matar-nos, com la cançó, i ens posa la por al cos. Si es dedueixen de la renda els 400 euros als assalariats, pensionistes i autònoms, el marge de maniobra del govern per prendre mesures i controlar la situació econòmica, diu Solbes, s'haurà esgotat a curt termini.
Aquest govern ho ha fet tot al revés. Ha obert l'aixeta de l'aigua i ha tancat la dels diners decebent amb enganys a tothom. Som excedents en H2O però ens falta oxigen per surar a la superfície d'una economia forta que impulsaria tot l'Estat en un mar de certa estabilitat, sense parlar de bonança. L'atur puja a milers cada mes, el sector de la construcció i tots els altres sectors implicats cauen en picat, els bancs han tancat les portes al govern i Europa els avisa que cal ser sincer i explicar als ciutadans la realitat i no les mentires que ens han venut darrerament i especialment quan la campanya electoral.

Ara que fem amb ells? Com se'n sortirem d'aquest caos que se'ns presenta a curt termini? Hem de pagar nosaltres la precària gestió que han generat per la seva incompetència?
Un cop més, posats a fer de separatistes, els catalans en patirem més a fons les conseqüències. Ara que toca reclamar un nou finançament, ens donaran pel sac ben donats argumentant que "no está el horno para bollos" i cal ser, més que mai, solidaris amb la resta. Gràcies als uns i als altres i pel fet de compartir color polític a Madrid i Barcelona, ens quedarem un cop més com els egipcis, amb una mà al davant i l'altra al darrere. A vegades, la ficció pot convertir-se en realitat com veiem fa uns dies al Polònia.

M'ha fet riure la noticia que ens parla de la clausura d'una sabateria il·legal a Reus per part de la Policia Local. Tot va succeir ahir dimarts quan aquest cos policíac va rebre la trucada de veïns de l'Avinguda Jaume I alertant que els vehicles no podien circular perquè els dos carrils del vial eren plens de persones, com si es tractes d'una manifestació.El cas és que aquesta sabateria venia sabates a partir d'un euro i mig. Si, com ho sentiu, a 0,75 cada sabata i si en prenies dues, una de cada peu, 1,5 euros. Una ganga que no té competència que es recordi. Quan va arribar la Policia Local es va calçar per aconseguir entrar a l'interior de l'establiment on hi havia més de 150 persones. La cua de gent que era fora el carrer esperant a entrar era encara més gran i havia tapat els dos carrils de circulació arribant a l'altra vorera. A la botiga, no s'hi entrava ni amb calçador però els agents de la Policia Local ho van aconseguir, suposem que trepitjant a més d'un, per parlar amb els responsables del negoci.

La sorpresa va ser gran. No tenien llicencia d'activitat ni cap assegurança de responsabilitat civil i encara menys les mesures de seguretat mínimes per evitar desgracies. Ja se sap que la gent es mata quan regales alguna cosa i es capaç d'acabar amb el qui té al costat quan hi ha rebaixes o preus com els d'aquestes sabates. A un euro i mig les dues peces, ja em direu quants diners hi guanyaven els venedors i si pensem en el el cicle de producció i distribució no sé quin preu deuen cobrar els qui les fabriquen. Fent la mitja i els càlculs pertinents, els esclavitzats treballadors que les fan deuen cobrar un euro i mig al mes mentre aquí, per un euro i mig, fem el ridícul. És allò que sempre dic: dos mons separats pel mateix Deu, dos mons i dues classes de persones.

I cada cop que hi ha vaga la ciutat s'omple de merda. Els dies passen i les bosses d'escombraries s'acumulen fora dels contenidors, al mig dels carrers, es podreixen i les males olors envaeixen tot el municipi. A ells, als qui convoquen la vaga, no els importen la resta de ciutadans perquè lluiten únicament, amb un clar afany egoista, per allò que els interessa al preu que sigui i sense mirar-ne els efectes. El més trist del cas és que aquesta situació perjudicial per als ciutadans tampoc sembla interessar als ajuntaments. Les negociacions poden durar dies o setmanes i ningú recull la brossa ni acaba amb el problema. Tampoc hi haurà rebaixes de l'impost de recollida d'escombraries malgrat paguis per tot l'any i et trobis amb el conflicte. Les administracions locals són les úniques que poden frenar als assalariats en vaga ja sigui per les bones, assolint un acord, o per la via menys viable però igual de valida.

El dia que un dels ajuntaments afectats decideixi obligar als qui fan vaga a fer uns serveis mínims per treure la brossa del mig del carrer o, en cas contrari, envii a l'atur a tots els treballadors del servei de neteja, les coses aniran millor. Faig aquesta lectura del tema abans que els escombriaires de Salou, Vila-seca i Constantí comencin amb la vaga indefinida amb la que ja han amenaçat. Si volen fer vaga que la facin però que deixin tranquils als altres. Si no recullen la brossa dels carrers mentre dura la vaga, que la portin a casa seva. Si no hi ha uns serveis mínims i es treu la porqueria de la ciutat, tots al carrer i que agafin una altra empresa.

La presentació del llibre "La Catosfera Literària" celebrada ahir dissabte a Vallromanes la recordarem sempre per la seva qualitat en l'organització i per la quantitat de blogaires desplaçats de diferents punts de Catalunya, 37 dels 100 que tenim un raconet a l'obra. L'acte el van obrir el Saül Gordillo, Marc Vidal, Toni Ibañez i en Jordi Ferré. Aquests quatre exponents del món blogaire i editorial no necessiten presentació i van estar a l'alçada com era d'esperar. Un jove quintet de jazz, la Jar Band, va amenitzar els diferents trams de la presentació que va tenir com a convidat per la lectura d'alguns petits fragments a l'actor Jaume Comas. Em vaig emocionar quan Comas va tancar aquest tast amb un fragment del meu text publicat al llibre. Personalment l'acte em va servir per conversar en persona amb blogaires amb qui comparteixo molts comentaris virtuals com la Joana o el Jesús, per establir contacte amb altres descobriments recents per a mi com el Marc i el Toni o per conèixer a blogaires, com la Marina, que fa poc que visiten els meus blogs i que ahir se'm van adreçar per fer petar la xerrada. Els estic molt agraït a tots i em sento molt content d'haver estat a aquesta festa literària-virtual acompanyat per la meva dona, la Mar, i un amic seu, en David, que a partir d'ahir és també amic meu. Bé, ell i tota la seva família que ens va rebre amb els braços be oberts a Santa Eulàlia de Ronçana. A tots, moltes gràcies. La foto que acompanya el post l'he agafat del blog del Toni Ibañez i és la foto dels 37 blogaires que ahir érem a Vallromanes.

La premsa s'ha fet resó de la notícia que avui podem llegir a molts mitjans com el Directe.cat, Avui, 3cat24, Agència Catalana de Notícies, ADN, Eldebat.cat, elsingulardigital.cat, El Punt, naciodigital.cat i els blogs del Toni Ibañez i el Marc Vidal. Cal recordar que ja fa díes que es parla d'aquest llibre i que altres mitjans n'havien parlat. De la presentació d'ahir hi ha també el document corresponent al Youtube. Us penjo el vídeo on el Toni Ibañez fa una radiogràfia d'aquesta obra i del món blogaire. Què voleu que us digui, em feia gràcia compartir-ho amb vosaltres. Per acabar us comento que he incorporat a la secció de links catorze nous espais (blogs) que fa díes que segueixo. Són, en tots els casos, racons virtuals interessants per diferents motius. Aquest diumenge incorporaré altres links a la secció de premsa perquè em falta una secció de la premsa digital que encara no tinc creada i que espero que us serveixi per estar ben informats.

Fa uns anys, un bon amic meu en qui sempre penso, el Philippe, em va regalar un aparell antic de ràdio en senyal d'amistat i fidelitat. Em va demanar que la cuidés i em va dir: "cada vegada que la netegis pensaràs en mi i de pas, ajudaràs a conservar el record de la meva àvia". I jo ho faig: conservo la ràdio, el record del Philippe i el record cap a la seva àvia que es deia Irena.

Diuen que un mor només quan els altres l'obliden i per això ella sempre viurà. La seva és una història molt peculiar perquè la Irena va ser una dona polonesa que va lluitar molt pel poble jueu resident a Polònia durant els anys de la ocupació alemanya. La Irena Sendler va ser una heroïna en la seva època per uns fets que posen la pell de gallina. La història que ara explicaré breument és molt emotiva. Ens situem a Varsòvia a principis dels anys 40 i en plena ocupació de Polònia per part dels nazis.

Durant aquesta època la Irene va ser membre de la resistència i va salvar la vida de més de 2.500 nens jueus que els alemanys volien portar als camps de concentració per aniquilar-los de fam o als forns crematoris. La Irena aconseguia treure a aquests nens del Gueto de Varsòvia on vivien. Primer els evacuava en ambulància dient que tenien el tifus i més tard va idear altres vies de sortida.

Els transportava amagats dins de sacs, cistelles de brossa, caixes d'eines, o carregaments de mercaderies. Amagava els noms dels nens i les seves identitats falses que els hi facilitava ella mateixa dins de pots de conserves que després enterrava sota un pomer proper a casa seva i davant d'una caserna dels nazis. Lentament anava treien nens jueus fora de Varsòvia, cap a la salvació.

El 1943 els alemanys van descobrir les seves accions i la van detenir, torturar i condemnar a mort. El dia de la seva execució, minuts abans, un soldat alemany se la va endur per a fer un interrogatori especial però la va acompanyar fins una porta de sortida secundaria i li va dir: corri!

La Irena va aconseguir fugir i el soldat que la va ajudar va morir afusellat al lloc d'ella. L'any 1944, finalitzada la ocupació de Varsòvia, la Irena va desenterrar els pots de conserves amb les llistes dels 2.500 nens i els va entregar al president del comitè de salvament dels jueus supervivents.

La majoria de les famílies dels nens havien mort als camps de concentració però molts altres es van retrobar amb els seus pares, germans, oncles o avis. De la fita aconseguida per la Irena no se'n sabia res fins fa pocs anys quan uns estudiants nord-americans van descobrir al món la gesta. Ara es prepara una pel.licula de la seva vida però ella, la Irena Sendler, no la podrà veure. Va morir aquest passat dilluns als 98 anys d'edat a l'asil de Varsòvia on havia viscut els darrers anys.

Curiosament, l'any 2007 va ser proposada al Premi Nobel de la Pau però aquesta distinció va ser per Al Gore, ex-president dels Estats Units i responsable de moltes de les guerres dels darrers anys. Aquest fet ens hauria de fer reflexionar sobre moltes coses.

Si us plau, permeteu-me que li dediqui a ella, a la Irena, aquesta dolça cançó que proposa acaronar l'oceà, amb l'esperança que també li acaroni la tendresa el seu rostre eternament. Gràcies per tot allò que ha fet i per allò que ha estat i serà per a la nostra humanitat tan desnonada de valors.

Madrid se'n comença a riure de nosaltres a la cara. L'home del temps d'Antena 3 ha fet aquest migdia una dissertació sobre l'aigua que no té preu. Ignoro el nom d'aquest personatge perquè mai miro aquest canal però el cas és que fent zapping he topat amb l'insult que ens ha dedicat l'individu esmentat. Ha parlat de la pluja caiguda aquests darrers dies a Catalunya destacant que els pantans han incrementat el seu nivell acumulant 24 hectòmetres cúbics d'aigua. Acte seguit ha recordat, en un to sarcàstic, que el primer vaixell que ha arribat avui a Barcelona procedent de Tarragona duia únicament 0,02 hectòmetres i ha rematat la explicació demagògica recordant que aquest mes es transportaran via marítima fins la capital catalana i procedent de les nostres comarques únicament 1,7 hectòmetres cúbics. Vaja que amb la pluja que ens ha caigut, perquè ens queixem? Perquè som tan insolidaris els tarragonins? Si el primer vaixell que porta tant poca aigua ajudarà a tanta gent, què ens costa omplir-ne uns quants més?
Trist i lamentable que les televisions manipulin als ciutadans fins i tot en l'espai del temps. En feia molt, de temps, que no veiem una televisió tant al servei del govern superant fins i tot les quotes de la espanyola en temps del Paquito.

La justícia:

Amb les decisions de la justícia espanyola n'hi ha per llogar-hi cadires. La que ha pres l'Audiència Nacional en el cas de José Couso, càmera de Telecinco mort a Bagdad el 2003, és insultant i de Jutjat de Guàrdia. L'Audiència ha ordenat revocar el processament dels tres militars nord-americans que van disparar el seu tanc a la planta de l'hotel on hi havia els periodistes i entre ells Couso. Segons aquest òrgan judicial, no es pot demostrar la intencionalitat dels soldats de matar el càmera espanyol i l'altre càmera que treballava per l'agencia alemanya Reuters. Ara el cas ja no té imputats i per tant serà arxivat. Dit d'una altra manera, la justícia espanyola ha donat la esquena als familiars de les víctimes, també ciutadans espanyols, silenciant un crim premeditat i creant als afectats sentiments que ni vull imaginar. Ràbia, impotència i desesperació al veure aquesta traïció. La família Couso recorrerà la decisió de l'Audiència al Tribunal Supremo per evitar que el cas s'arxivi. Des d'aquí, el meu màxim suport tot esperant que guanyin aquesta dura batalla.

Feia temps que tenia ganes de rentar la cara al blog i al final m'hi he posat i ho he fet. Fa unes setmanes vaig eliminar tot el que no servia a nivell de links i banners. Avui he fet el segon pas, el més important. El canvi de plantilla no ha estat senzill perquè en aquests casos Blogger et manté únicament els posts i elimina tota la resta de material que hi tens. A mi, personalment, m'agrada molt com ha quedat. Us recordo algun dels espais que han estat en aquest blog des d'un principi i que potser no recordeu o fa temps que no visiteu. A dalt, sota el títol, hi ha un enllaç amb els altres blogs meus i un quart link amb el blog de la Mar. A la columna de la dreta hi trobareu les seccions de premsa on hi ha linkats tots els diaris nacionals, estatals i internacionals a més d'una molt amplia secció de ràdios i televisions de tot el món. També hi ha un secció amb enllaços amb diversos països del món i una altra amb càmeres web de tot el planeta que emeten en directe. Si anau baixant per la mateixa columna de la dreta hi descobrireu altres espais que us poden interessar. Espero que us agradin els canvis. Jo estic molt feliç.

Sumo a aquest post un enllaç que m'ha fet arribar APA NOI i que té molta relació amb el tema que jo comentava.