Archive for de juny 2013
PORTES
Passa sovint que les coses, com més fàcils millor. Que
no cal complicar-se la vida i és necessari gaudir de la senzillesa.
A aquest escrit li he posat el títol de “Portes” perquè estem
envoltats d’elles. Unes són reals i altres metafòriques. Obrim la portada d’un llibre
per llegir-lo, entrem en un portal en xarxa per fer-hi una ullada, parpellegem per
endinsar a la memòria les noves imatges, obrim els braços per acollir alés
nous, compartim els llavis closos i els atorguem nova pell en el contacte, entrem
en un espai desconegut fins ara privat o invisible. Tot són portes.
I a aquest post també li he posat de nom “Portes” després
de llegir un escrit de la blocaire Magnòlia, al seu blog “Amb el cor a la mà”
que m’ha tocat la porta del meu cor, com tantes altres vegades, i ha obert de
pas de la de l’ànima. El text de la Magnòlia és una carta que una mare escriu
al seu fill absent en aquest món.
La Magnòlia es diu Fina i és la meva mare. El fill absent
es diu Carles i és el meu germà. Ara potser molts dels lectors entendreu a qui
dedicava jo el meu últim llibre “Agricultura Mental”. Ho recordeu? A un àngel,
a la Magnòlia i a un núvol. Tot té la seva explicació.
Sempre hi haurà portes: portes al cel, portes a l'anima i portes al cor.
I acabaré recomanant-vos que escolteu, avui sí, la cançó
que clou aquest post. És un tema instrumental de l’últim disc del Rodrigo Leao
que es diu “Gente diferente”. Les imatges del vídeo són una altra poesia visual
digne d’admirar.
LA MANUELA
La dona de la imatge és la Manuela. Viu a Oaxaca, a
Mèxic. La Manuela té 100 anys i quan era petita no va poder estudiar perquè la
seva mare era molt pobre.
Ara, amb cent anys, ha aconseguit fer realitat el seu
somni i en menys d’un any ha estudiat l’educació primària i l’ha aprovat. I com
el seu esperit de superació no té fronteres, ja ha anunciat que ara vol
aconseguir el diploma d’educació secundària.
La pobresa real de la seva mare contrasta amb la riquesa
personal de la Manuela i això és digne d’elogi. Sempre he compartit aquella
frase que diu: totes les millors coses del món no són coses. I ben certa que és. Que gran és la Manuela i
no ho dic pas per l’edat.
TRANSHUMÀNCIA INTEL•LECTUAL
Es tracta de canviar el nomadisme
cerebral que patim sovint per iniciar un pasturatge de les idees i conceptes
més concebuts i ancorats a la nostra memòria, dels hàbits de pensament per dotar-los
d’una nova productivitat.
Cercar els assentaments fixes on guardem les nostres
experiències i traslladar-los al nucli central on posem tot allò que ens fa
governar la nostra ment.
Però ara, i com es tracta d’una transhumància, les
experiències mantenen la seva forma inicial però duen altres passos, altres
raonaments.
És un concepte nou que
he creat i defineixo així: transhumància intel·lectual. Acabo d’exercir-la ara
mateix, a les dues de la matinada, i ha servit de molt. Mantinc el continent de
sempre, sa i estalvi, però ha variat una part del contingut. Ara caldrà no
perdre el ramat de nous propòsits trobat en el procés i evitar que algun dels
conceptes acabi esgarriat.
P.D: Aquest proper cap de setmana, aquest blog patirà una transhumància física i de disseny, canvis importants que ja toquen i moltes novetats.
El silenci pateix els danys del temps i les àguiles mai volen en bandades...
P.D: Aquest proper cap de setmana, aquest blog patirà una transhumància física i de disseny, canvis importants que ja toquen i moltes novetats.
El silenci pateix els danys del temps i les àguiles mai volen en bandades...
LA PORTA DE LA POR SUPREMA
Fa uns anys, va ser el 2007 a Sicília,
vaig preguntar a una amiga meva, l’Angela, què volia dir “la porta dello spavento supremo”. Ella em va respondre amb una
nova pregunta:
-
Què hi ha després del caos Oscar?
-
La catarsi. Vaig respondre.
-
I després de la catarsi? Va insistir
ella.
- Davant del meu silenci l’Angela va afegir:
La porta dello spavento supremo (la porta de la por suprema).
La resposta de la meva amiga em
va obrir molts dubtes inicials però també nous horitzons que no he tancat fins
ara. Aquella frase, la porta dello spavento supremo, l’havia llegit en un
llibre del filòsof Manlio Sgalambro. El text que alimentava la frase era breu
però intens i prou catàrtic, més que caòtic, perquè ve a dir que tot allò que
hem estat, som i serem acabarà dissolt ja sigui en un estat físic o universal.
Però vaig optar més tard, va ser a
Madrid l’any 2009, per obtenir una segona lectura sobre el text. I em vaig adreçar a la persona que millor me’l
podia explicar. Aprofitant una intensa conversa amb el Manlio li vaig demanar
que m’ho expliqués millor. Il professore,
com se’l coneix a tota Itàlia, no va tenir cap problema en alleugerir els meus
dubtes.
La porta de la por suprema l’hem de travessar tots alguna ocasió a
la nostra vida. No és cap final d’estada ni de cap vida, és un principi de la
neteja interior que cal fer quan arribem al punt en què ens plantegem la nostra
utilitat com a persones, les causes dels nostres actes i els efectes d’aquells
que altres han realitzat en la nostra persona. Esdevé, igualment, un exercici d’involució
temporal en el qual hem d’alimentar les nostres fortaleses i allunyar les pors
per evitar tenir de nou un caos intern, una catarsi posterior que ens crearà noves confusions.
Sgalambro va introduir en la
conversa un altre element que, en aquest cas i perquè sempre he estat un
apassionat de la filosofia, vaig comprendre molt millor, el Hic et Nunc. És una frase en llatí que
vol dir “aquí i ara”. Es tracta de trencar lligams i cadenes que ens tenen
esclavitzats al passat o al futur per viure en un realisme "sa" que ens permeti
tenir motivació, seguretat i esperança.
D’ençà d’aquell dia, i recolzat per una pèrdua que vaig patir mesos després, aplico amb més
força que mai aquest concepte de l’ara com a moment que visc. I és mentre visc
que permeto que es dissolgui el meu passat i es desdibuixi el futur que no vull
conèixer més enllà del demà més proper que, en certa manera, anem construint
avui i ara. I jo, que he travessat la porta de la por suprema en dues ocasions,
segueixo ara creixent amb la convicció que viure té la seva utilitat si en cada
gest, en cada acte i pensament, hi posem voluntat i la llibertat en la seva
justa mesura. Volar no ha de fer-nos por. Caure i alçar-nos de nou, tampoc. Perquè arriba, i això arriba per a tothom, un moment en què voles i no caus més.
Us convido, a tots i totes, a travessar, quan pugueu però sense
pors, aquesta porta dello spavento
supremo.
La foto que acompanya el text és d'un paratge secret que no recordo on cau, ni necessito recordar-ho, però que clama serenor i pau, els dos elements necessaris per alliberar-nos en tots els sentits.
La foto que acompanya el text és d'un paratge secret que no recordo on cau, ni necessito recordar-ho, però que clama serenor i pau, els dos elements necessaris per alliberar-nos en tots els sentits.
ORA, NEL MIEI GIORNI
Ribelle come un fiume non navigabile,
pagaiare con cautela nel dolore alieno in questi ultimi anni passati.
Duro come gli alberi caduti di una
foresta vicina, gli scossa di corrente non mi portano molto lontano della fine della strada.
E arrivo a quel paradiso di pace così liquido e
trasparente, vitale e luminoso. Perché in un viaggio, ciò che vediamo non è ciò
che vediamo, è ciò che siamo.
Foto: un luogo che i miei occhi
hanno visto. uno spazio che vedrò
di nuovo
