AGRICULTURA MENTAL

Després de molt temps de silenci, marcat per la malaltia i els atacs d’angoixa entre altres fets, Joaquin Sabina ha tornat a composar i a cantar. Fa pocs dies que s’ha donat a conèixer el primer tema del seu nou disc que aviat estarà a la venda.  Escoltant la lletra i mirant el vídeo, perquè en aquest cas és important mirar-se’l, s’entenen moltes coses. Diríem que no és un simple videoclip, que és un clar repàs a tota la seva carrera i que s’intueix una mena de comiat, com si aquest nou disc hagués de ser l’últim.  La lletra és molt personal, moltíssim, i parla del molts dels moments dels seus 40 anys de carrera. Al vídeo s’hi veuen cartells de gires passades i hi surten les persones més importants de la seva trajectòria musical. Hi veureu al Pancho Varona ensenyant l’escut de l’Atletí, a l’Antonio Garcia de Diego vestit de Grouxo Marx, al productor musical Leyva o a l’actriu Macarena Garcia que fa de cambrera.  Sabina parla a la cançó de les seves malalti...

Sempre he considerat que, a part de ser un dels millors poetes que ha tingut Espanya en tots els seus temps, Joaquín Sabina és un savi de qui cal aprendre i molt. És cert que té un caràcter fugisser i que sovint és crític amb allò o aquells que no li agraden. Suposo que la seva sinceritat i el to directe que utilitza, són dos motius més pels quals tinc tanta adoració per ell. Aquest dissabte he gaudit   de l’entrevista que li ha fet Xavi Sancho i que publica la revista ICON, suplement del diari El País que sempre compro per alimentar-me culturalment en condicions. Sabina es recupera actualment d’una operació greu que li han fet   i descansa a la seva casa de la plaça Tirso de Molina de Madrid. A l’entrevista parla de molts temes i analitza a fons la seva pròpia personalitat i allò que l’envolta. Quan li pregunten si mira sovint enrere, respon que té memòria però que li manca la nostàlgia. Assegura que ja no composa cançons o que en fa alguna de tant en tant, q...

A propósito de una canción de Sabina que me enloquece… Amor, ¿Te sumas a este rol que tanto amamos y que nos aleja de todo y todos constantemente? ¿Nos acompañamos un poquito más en esta ausencia de los que hablan por hablar y no dicen nada? ¿Nos ausentamos también hoy de los espejismos baratos y personajes inertes e inánimes? ¿Seguimos el rumbo? ¿Compartimos playa y océanos de silencio? A propósito de la canción, porqué es mejor el silencio que hablar sin decir nada, es esta.