AGRICULTURA MENTAL

He acabat de llegir l’últim llibre de l’Albert Espinosa, Mundo azul, i reconec que m’ha impactat i molt. Fa temps que una obra no em provocava certes reaccions com aquesta, que m’ha generat dubtes i fins i tot un malson que recordo perfectament. Per això m’he llevat a primera hora i he pujat a la muntanya, als cims més alts des d’on veus tota la vall, la geografia retallant-se enmig de la boira amb colors sempre nous. El sol surt lentament sobre la camp francès i jo només puc mirar amb calma i respectar els silencis del moment. 

A baix al poble, segur que el banc de la plaça encara està buit. Aquí, a la natura, el part de la gespa dels boscos arriba acompanyat del cruixir de la terra. I la llum és parpelleig de l’ombra. 

No escric més, no tinc esma. El món blau d’Espinosa ressona encara al meu cap i la grip inicia el seu cruel procés que, imagino, em tindrà al llit uns quants dies.

Cloc aquí, així, aquest Diari dels dies erms.
 

Tres quarts d'hora en tren em porten fins a Marsella, una de les ciutats grans franceses més maques que conec. Hi sóc per feina, he arribat i he marxat avui, torno al poblet on m’hi estaré encara un parell de dies més, potser més.

Als racons històrics de Marsella que apareixen a tot arreu, s’hi sumen altres petits espais gens populars i ben tranquils, places enormes i poc habitades, o alguns bistros elegantíssims i refugiats a carreronets intransitats pel turisme, que sobreviuen amb la clientela del propi barri. 

Des de l’oficina on sóc, esperant una reunió de treball, capto una instantània curiosa i que, en certa mesura, descriu la lleugeresa que sé que algú, molt proper a mi i tant especial, cerca ara. Una dona avança, sola, per una plaça plena de llambordes que moren en un carreró central, una mena de camí net, que no planteja dubtes ni ofereix la possibilitat d’escollir direccions. 

La dona du el carret de la compra, avança amb pas ferm i sense aturar-se, amb el cap mig baix, com quan es camina pensant en coses agradables i situacions lleugeres. Amb una mà agafa el carret i l’altra la du a la butxaca. Es nota que camina amb la seguretat de no caure, que coneix l’espai, el recorregut. Manté els passos compassats, sap on va i quan tardarà a arribar. 

Al final del carrer central de la plaça, a la part que no veieu, hi ha el seu destí que, si em permeteu, no desvetllaré. No sigui cas que, dient-vos-ho, trenqués la lleugeresa i canviés el procés d’aprenentatge que s’inicia quan observes certes imatges, algunes persones, moments concrets.

Ja us parlaré de Marsella en un altre moment. Ara, si em permeteu, deixem que la dona lleugera segueixi el seu camí.

El poble més proper al que jo visc aquests dies, és bastant més gran però conserva la fesomia de la calma i l’esperit d’antuvi, diguem que ha evolucionat dignament al créixer. Això, no sempre succeeix. Al seu centre històric hi viu una persona a qui fa anys que no veig, un vell amic que va tornar al seu país, el mateix on sóc ara, després de deixar empremta a la vida de moltes persones, i en la meva. 

Les cases del carrer estan guarnides amb flors i plantes que donen un clima de pau i harmonia molt necessari als nostres dies. Em diuen que a les nits, ningú retira les torretes i jardineres per por a que les robin, que ningú les toca i mai desapareix cap planta. Em meravella aquest respecte que s’ha perdut a tants altres llocs del nostre entorn.

El Patrick treballa com a dissenyador gràfic a l’oficina que s’ha muntat al segon pis de casa, té als pares com a veïns, davant per davant, i es casa amb la seva xicota en pocs mesos tot i que no el noto massa convençut. Creu que fer el pas li suposarà molts canvis que no desitja. Em demana opinió però no m’hi esmerço massa, li dic que el temps farà el seu procés, que faci el que li dicti el seu cor, no els dels altres. 

Dinem junts a casa seva. Una sopa de llegums ben calenteta, carn de vedella a la planxa i de postres, el regal del cel que té nom i es diu Morbier. Cada cop que assaboreixo aquest formatge, em salten les llàgrimes del plaer que em dóna. Maridat amb un bon vi de la zona, la situació no té paraules. 

A la tarda, anem passejant fins la zona més nova del poble que, de fet, ja és més ciutat que poble. Aquí ha arribat l’ordre que porta incorporat la moda i que passa per controlar els colors, dominar les geometries i utilitzar les plantes com a paraigüers enlloc de dotar-les de caliu. Al segon pis de les galeries que visitem, guaitant el moviment de baix, m’adono de la diferència dels carrers. 

Al que jo hi tinc la casa, tothom se saluda i es coneix. En aquest, tots passen desapercebuts i en silenci, no se saluden ni saben res de les altres vides. Aquest és un carrer ple de color però sense ànima. El del poble, és un bon carrer.

No sé el perquè, però el destí sempre em posa portes tancades al meu paisatge. Parlo de portes que em desperten la curiositat, perquè intueixo que rere d’elles hi ha alguna vida especial, de les que em podrien commoure. Qui sap. 

L’escletxa que el temps ha anat fent enmig dels dos porticons de la casa que guaito, vella però no desatesa, em confirma que hi viuen i que ara no hi són. Em sobta la placa amb el número 25 al porticó esquerra, sorprèn que no estigui a la paret, al costat del marc de pedra, on hi ha espai de sobres. Quina incisió més directe en la vida dels qui visquin aquí, quin recordatori més precís. Em pregunto si té un doble sentit. Fa 25 anys que hi viuen? Hi viuen 25 persones aquí? Qui hi viu té només 25 anys? La porta fa 25 anys que no s’obre o només s’obre el dia 25 de cada més?

- No s’ho miri més, només hi viuen a l’estiu. 

Crec entendre això quan m’ho diu una senyora gran que passa per davant de la casa, carregada amb una bossa de verdura en una mà, i un cartró de llet a l’altra. El meu francès està molt rovellat i als pobles he de confiar amb que la gent parli altres idiomes més universals. 

No comprenc massa del que m’explica sobre els qui viuen allí. Capto que són una família de Bèlgica i que passen l’estiu en aquest poble, del juny a l’agost. Li pregunto a la dona, amb més gestos que paraules, si vol que l’ajudi amb la compra fins a casa seva. Accepta.

El trajecte és curt, tot just girar la cantonada que teníem a la vora, hi ha el carrer principal. Ella viu a mig carrer i jo al final, com el Mathieu i la Hélène. Ella ja ho sap. Li deixo la compra a la porta, m’ho agraeix amb desenes de paraules i una rialla dolça, com assentint que jo visqui a la casa i estigui al poble. 

Marxo carrer amunt, ara em toca a mi fer la compra a la botiga de queviures. A la tornada, la senyora és fora escombrant el carrer, ple de fulles seques vençudes pel vent. Em ve al cap “Les feuilles mortes”, el poema de Jacques Prévert musicat per Yves Montand. A l’arribar a casa me l’escolto amb calma. 

Les feuilles mortes se ramassent à la pelle, les souvenirs et les regrets aussi. 

Et le vent du Nord les emporte, dans la nuit froide de l'oubli.

Tu vois, je n'ai pas oublié la chanson que tu me chantais...