DIARI DELS DIES ERMS (10): JULIETA AL BALCÓ, JULIETA DE PEDRA

Una de les passions del turista que visita Gènova és veure el balcó de Julieta. El lloc on, suposadament, Romeu es declarava al seu amor, és sempre ple de públic però ara la gent guaita en massa una finestra d’una cambra buida. Curiosa escena la de tanta gent que arriba, mira, espera i marxa orfe de la imatge que han imaginat. A la vida real, la història és ben diferent. 

Em pregunto on va ser la declaració real dels dos protagonistes de l’obra de Shakespeare, en quin dels balcons que observo mentre camino per la ciutat va tenir lloc l’escena. A tots ells, concloc després de pensar en tantes possibilitats. Enfilat dalt d’un arbre, on m’he assentat per a escriure amb calma, miro la casa del davant, banyada pel mar, i penso que serà just allí. 

Sí, en aquella balconada va arribar Romeu, qui veritablement era mariner, per a declarar-se a la Julieta, filla d’una família rica de peixaters de la Gènova shakespiriana. I és clar, l’amor entre llobarros i sardines, no va arribar a bon port. 

A la tarda, vaig a veure gent silenciosa. Amb el Nicola, un jove estudiant de comunicació que col·labora amb mi fa uns mesos, vaig al cementiri genovès. Em diuen que les persones amants de l’art, l’han de visitar abans d’anar a cap museu de la ciutat. I tenen raó. Aquest espai de calma és una exposició d’obres d’art a l’aire lliure inacabable i, sobretot, inimaginable. 

Transito plàcidament per tots els carrers i passadissos d’aquesta mena de ciutat – el cementiri és immens- mentre el meu cap recorda les melodies adients per l’ocasió: la música profana de Purcell i una peça, My heart’s in the Highlands, que escolto molt (molt) darrerament. 

Les sensacions que provoquen algunes de les estàtues no tenen prou adjectius ni definició possible. Extasiat per tanta bellesa, reposo als bancs que permeten mirar amb atenció les peces.   

De totes elles, n’hi ha una que em provoca una sensació agredolça. És el rostre d’una jove plena de dolor i resignació. Amb el cap cot, mirant a terra, cercant compassió o, tal volta, respostes a la pèrdua. Potser és, penso convençut en aquest moment, una altra Julieta sense Romeu. Qui sap, que cadascú interpreti. 

El vespre ens enxampa al cementiri que deixem enrere tot just quan la pluja arriba per acompanyar a la foscor. És una pluja fina, agradable després de l’atmosfera viscuda a la tarda. Ara toca sopar. Avui una bona pizza.