DIARI DELS DIES ERMS (3): LES ÀGUILES NO VOLEN MAI A BANDADES
Al mig del riu Tiber, a Roma, hi ha una illa que tothom mira
però ningú veu ni la visiten. Les restes d’un pont romà, majestuós a la seva època
i bell ara que les pedres conviuen amb l’arbrat i els animals aquàtics,
presideixen aquest espai unit a la ciutat per una fina llengua de terra.
El silenci a l’illa Tiberina, la privacitat que t’envolta
sabent que no hi ha turistes, l’energia que desprèn cadascun dels seus
elements, fan que m’oblidi del present i marxi a no sé quin moment, paisatge o
món. Com la serp que pica al Petit Princep, em deixo atacar per la bellesa del
moment i caic rendit al terra on resto immòbil mentre el cor em batega sota mínims.
Retorno ara del miratge, m’alço sabent que he perdut un pèl
de joventut i he guanyat maduresa. Tanco els ulls i del fons de la memòria m’arriben
les notes d’una cançó: le aquile non volano a stormi. Ben cert el missatge, les
àguiles no volen mai a bandades. Tampoc els coloms, com el que reposa a pocs
metres meus, al dit del peu d’una estàtua abandonada al mig del petit parc de
la minúscula illa que tothom mira però ningú veu.
Assegut a terra, a l’ombra del peu, anoto tantes paraules
que ragen del meu pensament, poemes, aforismes, reflexions, desitjos, bons
propòsits. El matí ha estat intens i la tarda, de nou a la eterna Roma, m’ofereix
noves sessions de calma i aprenentatge. Visito un jardí on vaig anar a passejar
un cop sense conèixer l’espai ni el seu misteri. Travesso l’arc de flors i
heures que fa de porta al cel, a la cúpula de San Pietro, que mata el sons del
món exterior a cop de fulla i carícia del vent.
Murmuro, tímidament, unes lletres que em surten sense
pensar:
Adéu passat, en tu he perdut un tros de joventut i ara
intento el rescat de les restes, del present. Adéu a les llàgrimes que em
regaven el cor, a la mascara del rostre trist, al camí perdut i al forat
profund que em rebia a certes hores.
Retorno a Via Corso, a l’hotel. Demà marxo de Roma, camí al
nord i prop del mar.
Comentaris