AGRICULTURA MENTAL

Quan el carrer et va en contra i les places se’t fan grans, i les abraçades queden lluny al migdia, tot just quan vols amor, deixa’t seduir pel sol opac que bronza les pàgines del teu llibre. No enxamparàs mai la vida que vols, però llegir et farà finestra i ocell, ombra i figuera, terra i arrel. Foto: biblioteca d’un bon amic francès.

La terra i els dies. El tacte del paper i la distància entre ell i la bogeria. El parpelleig en la penombra. El banc de la plaça de baix, buit. L’interval de temps entre la gespa i un bosc. El silenci incòmode de les llums foses. El part del túnel ple de cotxes.  Ara, torneu a llegir el text. Però al revés, per trobar el paisatge dels fets. Cotxes sortint d’un túnel amb les llums foses. Un silenci incòmode dóna pas, primer la gespa, després el bosc. I després... el banc de la plaça buit i el parpelleig de la pèrdua. La bogeria per la distància escrita en un paper, que marca els dies a la terra.

Depuis l’amour, aprenem l’entesa del destí i a estimar l’eternitat passatgera. Les carícies d’intimitat són l’arrel de la tendresa i, fent memòria, donen el mot exacte a la nostra edat.  El jardí desarrelat de les nostres vivències, es conrea amb la sequera de les veus passades, en la penombra oriental que capta la llum a soles i, fent memòria, passa els dies sense reflexes ni miralls.  La molsa ens converteix en enigma, evitem desvetlles, lligams d’origen i, fent memòria, som de nou icones del moment perenne.  *Kokedama: bola de molsa (en japonès).

T’hauria preguntat com, dintre teu, si hagués pogut aturar la pausa que et talla.  Si estenc la mà no existeixo. Si busco el gest, és un camí.   La terra gira i la vida no se’n cansa.  La vetlla de les emocions ens fa vius. Oblidar-nos potser, potser no.

Un passatge fa pendent en l’enrenou de l’aigua. El riu ressegueix l’ombra del prat, ple de pigments de la tardor agònica. Mai perdura el fred. El resplendor el rapta, el domina, tal volta el venç.  El pas dels dies s’aviva límpid, cercant noves flors tímides, sota la molsa. L’entesa del pas del temps és plena de passió.  

Aquests dies, mentre buscava documents de la Claribel Alegria a youtube, he topat amb un document d’aquells únics, dels que cal veure, assaborir i gaudir al màxim. És un vídeo gravat ara fa 10 anys, al 2007, i està enregistrat a Uruguai, a casa de Mario Benedetti. Hi surten ells dos, Claribel i Mario, conversant una mica de tot i fent vida normal.  Els qui fa temps que em llegiu, sabeu de la meva passió pel mestre Benedetti. I també sabeu que he tingut el plaer de conèixer en persona, i compartir-hi molt temps i moltes coses, a la grandíssima Claribel. D’alguna manera, tenir al costat a una persona que ha tingut al costat a un dels teus escriptors preferits, fa que el notis molt més a prop. Per això us poso el vídeo amb el consell que us el mireu. Quina meravella de document. 

Pensar en Déu inventant-se abans de crear el món. Demanar vacances només de nit. Contar tots els objectes que van venint de l’infinit.  Treure per la boca tots els mots possibles. Llegir poesia recordant-ne les metàfores. Plorar esperant buidar tots els cels.  Each day in the seventh one.

Fruit d’un arbre bord, mesquina imatge de natura. Omple de bellesa aquesta pica, magrana que fou madura.       Breu text dedicat a un petit racó orfe de colors vius, ple de la bellesa de tardor, que tanca aquets Diari de la Calma.  Tanco aquest Diari amb la música que m'ha acompanyat en tot moment. 

Una aranya mira la festa prohibida. L’aigua, invisible, es llença a l’eternitat. Els perfums de flors seques fan un matí d’òpera prima mentre el sol, ponent desitjos pendents de la lluna, guanya la partida a la mort i besa tímidament l’estança.  Tot horitzó que guaitem té una solitud integral, un eco i un paradís.

Observo escorces moribundes, reposades en un tronc que mor tímidament davant la tardor. Molsa i plecs ressecs conviuen en aquesta mena d’obra diària que és la vida al seu final. Quan cau la força que t’abraçava, i ja no et toquen els vents als descampats, s’inicia el teatre de les impotències.  Els poemes més vells dormen a les arrels, a les soques, en una cambra sota el mar. Són barrocs, són nosaltres mateixos.      

Un raig de sol il·lumina tres elements: infantesa, frescor i plugim.  La infantesa inicia el camí del desconeixement. La frescor acoloreix el paisatge desert. El plugim cau sobre les coses. I les coses són, de nou, tres: una aranya, una calaixera i una foto antiga.  El dia mor sense morir. La tardor no és trista. Tot té el seu sentit.  

Em transformo en silenci davant la porta. Vinc ple de rumors estrafolaris, de paranys emotius, de la privació de lucidesa.  I aquí, tot just davant la porta, sóc present, alt i ample, ple de raó i de dolor. Aquí amago els crits, els vostres crits, allò que sou vosaltres. I em lliuro al llindar amb un sol cor i un sol mot.  La individuació és el senyal que viu enrere. Opto pel silenci col·lectiu que tinc davant.

L’any 2009, a Càceres i en el marc del Encuentro Internacional de Escritores por la Tierra, vaig conèixer a la poetessa nicaragüenca Claribel Alegría. Aquella dona diminuta, però amb una dimensió humana monumental, em va captivar des del primer moment. Vam compartir bones estones durant els 5 dies que va durar la trobada.  Em va parlar de la seva infantesa i adolescència, dient-me amb tota la naturalitat del món que el seu mentor havia estat el gran escriptor espanyol Juan Ramón Jiménez. També em va comentar algunes de les anècdotes viscudes al costat del seu marit, quan venien a casa seva amics íntims com Julio Cortázar, Pablo Neruda, Mario Benedetti i tants altres.  Es notava, per com parlava i ho recordava, que la seva havia estat una vida intensa. I encara ho era. Aquell any 2009 a Cáceres, la Claribel tenia 84 anys. Va participar de manera activa al Encuentro de Escritores convertint-se en una de les principals protagonistes de l’esdeveniment.  Aquesta setmana ha

Com un infant, abandonar-se al joc de la memòria, gronxant l’instant. Notar la pesantor del cos i, abandonat en la caiguda, retrobar els instants de joventut. A terra, plorós, topar l’època closa en la ment, engarjolada per evitar carícies. I enfonsar els ulls, de nou, en les clivelles d’ara que són fatiga a les mans i foscors als porticons de la casa dels records.    

S’estavellen malestars a la finestra mentre un quart de lluna trosseja la tarda. Observo tranquil el camp, ara ben lluny, que llaura el rostre d’un caminant que hi passa a prop i el sent.  Baixo al carrer. L’ombra es graponeja eròticament invisible. Reivindico la presència de la carn però l’amor ocupa el seu lloc.  

Torno d’un cap de setmana que ha tingut molts moments de calma i passejades per la natura en bona companyia. Un temps que m’ha permès també fer algunes reflexions, inicialment en veu interior però que ara comparteixo amb vosaltres.  De totes elles en faré una mena de diari. A mode de tast, aqui teniu aquesta primera reflexió. És ben clara i sense dobles sentits, parla sobre l’amistat. Les altres, possiblement així les entendreu, seran més obertes a generar possibilitats sobre el sentit de cadascuna de les paraules. Tots els textos aniran acompanyats de fotos fetes a Vallfogona de Riucorb aquests dies de repòs.  LA INSUPORTABLE LLEUGERESA DE CERTS CAMINANTS Com una pedra, sòlida i embellida pel pas dels anys, l’amistat és també trencadissa i efímera. Canvia el paisatge i es moren certes arrels, neixen esquerdes i, amb elles, el gest evident que aquelles persones es miren però ja no es veuen, se saben pe rò ja no es toquen l’anima ni l’ombra.  Per fortuna, hi ha més

Cerimoniosament es nuen les sabates. Seriosament neixen les arrugues dels somnis. Clandestinament es perd de vista el cel. I (sobre)vivim de nou... dos passos més enllà.

L’eternitat és aigua, la bellesa són núvols trossejats. El paradís té forma de nen, la mort fa sonar campanes. Les papallones són de metall, la calor sempre és de maig. Al cementiri l’epitafi és maquillatge. I la mort, la tortura del diumenge a la tarda. L’adéu té so, el comiat bufeteja l’alfabet. La tarda és sang. I la nit, fruita dolça que caduca. Com un cos erm, quiet, mut.

Si l’existència et dóna llàgrimes fora de temps, fora de lloc, fora dels ulls, la intel·ligència t’ha fos.  Si el pes del cos, el pes de la consciència morta, de la pell que té dol, t´equilibra, la salvatgeria et pertany i la vius.     Si veus propera la teva vivisecció, existeixes.

Saps perquè amb la porta oberta, el sol torna a envoltar els infants i s’oblida de cossos properament perennes? Per mesurar el repte humà de la impaciència per viure.  Saps, a vegades el pensament arriba tan a la vora del real, tan seriosament a prop, que l’art de gratar-se la panxa és acció sense mentida. La resta de gestos, falsa ociositat. Aquest és el primer de tres escrits que he fet acompanyant les escultures de la Isabel Miramontes i els pensaments interns i ben propis.