Archive for de novembre 2017
FUGAÇ VOL A CONTRALLUM
Quan el carrer et va en contra i les places se’t fan grans, i les abraçades queden lluny al migdia, tot just quan vols amor, deixa’t seduir pel sol opac que bronza les pàgines del teu llibre. No enxamparàs mai la vida que vols, però llegir et farà finestra i ocell, ombra i figuera, terra i arrel.
Foto: biblioteca d’un bon amic francès.
ACCIDENT
La terra i els dies. El tacte del paper i la distància entre
ell i la bogeria. El parpelleig en la penombra. El banc de la plaça de baix,
buit. L’interval de temps entre la gespa i un bosc. El silenci incòmode de les
llums foses. El part del túnel ple de cotxes.
Ara, torneu a llegir el text. Però al revés, per trobar el
paisatge dels fets.
Cotxes sortint d’un túnel amb les llums foses. Un silenci
incòmode dóna pas, primer la gespa, després el bosc. I després... el banc de la
plaça buit i el parpelleig de la pèrdua. La bogeria per la distància escrita en
un paper, que marca els dies a la terra.
KOKEDAMA
Depuis l’amour, aprenem
l’entesa del destí i a estimar l’eternitat passatgera. Les carícies d’intimitat
són l’arrel de la tendresa i, fent memòria, donen el mot exacte a la nostra
edat.
El jardí desarrelat de les nostres vivències, es conrea amb
la sequera de les veus passades, en la penombra oriental que capta la llum a
soles i, fent memòria, passa els dies sense reflexes ni miralls.
La molsa ens converteix en enigma, evitem desvetlles,
lligams d’origen i, fent memòria, som de nou icones del moment perenne.
*Kokedama: bola de molsa (en japonès).
Tag :
PERSONAL
LÍMPIDAMENT RELLISCA LA CRIDA DE COLORS
Un passatge fa pendent en l’enrenou de l’aigua. El riu ressegueix l’ombra del prat, ple de pigments de la tardor agònica. Mai perdura el fred. El resplendor el rapta, el domina, tal volta el venç.
El pas dels dies s’aviva límpid, cercant noves flors tímides,
sota la molsa. L’entesa del pas del temps és plena de passió.
CONVERSES AMB EL MARIO
Aquests dies, mentre buscava documents de la Claribel Alegria a youtube, he topat amb un document d’aquells únics, dels que cal veure, assaborir i gaudir al màxim. És un vídeo gravat ara fa 10 anys, al 2007, i està enregistrat a Uruguai, a casa de Mario Benedetti. Hi surten ells dos, Claribel i Mario, conversant una mica de tot i fent vida normal.
Els qui fa temps que em llegiu, sabeu de la meva passió pel
mestre Benedetti. I també sabeu que he tingut el plaer de conèixer en persona,
i compartir-hi molt temps i moltes coses, a la grandíssima Claribel. D’alguna
manera, tenir al costat a una persona que ha tingut al costat a un dels teus
escriptors preferits, fa que el notis molt més a prop. Per això us poso el vídeo
amb el consell que us el mireu. Quina meravella de document.
DIARI DE L'AIGUA CALMA (6): LA SOLITUD INTEGRAL
Una aranya mira la festa prohibida. L’aigua, invisible, es
llença a l’eternitat. Els perfums de flors seques fan un matí d’òpera prima
mentre el sol, ponent desitjos pendents de la lluna, guanya la partida a la
mort i besa tímidament l’estança.
Tot horitzó que guaitem té una solitud integral, un eco i un
paradís.
DIARI DE L'AIGUA CALMA (5): HABITEM, ANÈMICS, LA NATURA
Observo escorces moribundes, reposades en un tronc que mor tímidament
davant la tardor. Molsa i plecs ressecs conviuen en aquesta mena d’obra diària que
és la vida al seu final. Quan cau la força que t’abraçava, i ja no et toquen
els vents als descampats, s’inicia el teatre de les impotències.
Els poemes més vells dormen a les arrels, a les soques, en
una cambra sota el mar. Són barrocs, són nosaltres mateixos.
DIARI DE L'AIGUA CALMA (4): TRES ELEMENTS
Un raig de sol il·lumina tres elements: infantesa, frescor i
plugim.
La infantesa inicia el camí del desconeixement. La frescor
acoloreix el paisatge desert. El plugim cau sobre les coses. I les coses són,
de nou, tres: una aranya, una calaixera i una foto antiga.
El dia mor sense morir. La tardor no és trista. Tot té el
seu sentit.
DIARI DE L'AIGUA CALMA (3): DAVANT LA PORTA, SILENCI COL•LECTIU
Em transformo en silenci davant la porta. Vinc ple de rumors
estrafolaris, de paranys emotius, de la privació de lucidesa.
I aquí, tot just davant la porta, sóc present, alt i ample,
ple de raó i de dolor. Aquí amago els crits, els vostres crits, allò que sou
vosaltres. I em lliuro al llindar amb un sol cor i un sol mot.
La individuació és el senyal que viu enrere. Opto pel
silenci col·lectiu que tinc davant.
LA DAMA DE LO LINDO
L’any 2009, a Càceres i en el
marc del Encuentro Internacional de Escritores por la Tierra, vaig conèixer a
la poetessa nicaragüenca Claribel Alegría. Aquella dona diminuta, però amb una
dimensió humana monumental, em va captivar des del primer moment. Vam compartir
bones estones durant els 5 dies que va durar la trobada.
Em va parlar de la seva infantesa
i adolescència, dient-me amb tota la naturalitat del món que el seu mentor
havia estat el gran escriptor espanyol Juan Ramón Jiménez. També em va comentar
algunes de les anècdotes viscudes al costat del seu marit, quan venien a casa
seva amics íntims com Julio Cortázar, Pablo Neruda, Mario Benedetti i tants
altres.
Es notava, per com parlava i ho
recordava, que la seva havia estat una vida intensa. I encara ho era. Aquell
any 2009 a Cáceres, la Claribel tenia 84 anys. Va participar de manera activa
al Encuentro de Escritores convertint-se en una de les principals protagonistes
de l’esdeveniment.
Aquesta setmana ha viatjat fins a
Madrid per rebre el Premi Reina Sofia a tota una trajectòria literària, traduïda
en quasi una trentena de poemaris i tants altres assajos. Podeu llegir la
noticia en AQUEST ENLLAÇ.
Aquesta
matinada, parlant amb l’Erik, el seu fill, em comentava que la Claribel està bé
tot i que molt cansada perquè aquests desplaçaments de tantes hores la deixen
esgotada. Ara ja té 93 anys.
Li he dit que li faci un petó immens
i una dolça abraçada. Sóc conscient que, segurament i per coses del destí i la
llunyania, serà complicat de veure-la de nou en persona. Però, en tot cas, sé
que l’Erik li farà l’abraçada i ella ho agrairà. D’aquells dies a Càceres en
queda un intercanvi molt maco. Ella em va regalar signat un dels seus poemaris
més bells i jo, amb tota la humilitat, li vaig escriure una poesia que més tard
vaig publicar al meu llibre “Esperando la ausencia”. Com la Claribel ho trobava
tot molt “Lindo” i deia en moltes ocasions “Que lindo!”, el text es va dir “La
Dama de lo lindo”. Us el comparteixo.
LA
DAMA DE LO LINDO
A
Claribel Alegría
Aliñas el mundo
regalando tu apellido. Creando tiempos de admiración a cada gesto, forjando
tiernas sonrisas, me despiertas un nuevo sentido, el sexto.
No viví mi
pasado contigo y vivo el presente recordando tu pasado. Sabiendo que mi futuro,
por haberte conocido, empieza en el pasado atado a lo presente que, con tus
palabras, hacen que yo sea más persona y menos gente.
La luz que
desprendes da alegría, no te deja ausente. Porque tú, Claríbel, serás la “Dama
de lo lindo” eternamente.
Alegría, alegría
y que el mundo aprenda de ti y se ría. Por favor!
...
Acabaré compartint un simpàtic vídeo de fa només cinc mesos, on la Claribel parla del moment en que es va assabentar que li havien donat el Premi Reina Sofia.
...
Acabaré compartint un simpàtic vídeo de fa només cinc mesos, on la Claribel parla del moment en que es va assabentar que li havien donat el Premi Reina Sofia.
Tag :
CLARIBEL ALEGRIA
DIARI DE L'AIGUA CALMA (2): ELS GRINYOLS DE LA MEMÒRIA
Com un infant, abandonar-se al joc de la memòria, gronxant l’instant.
Notar la pesantor del cos i, abandonat en la caiguda, retrobar els instants de
joventut. A terra, plorós, topar l’època closa en la ment, engarjolada per
evitar carícies. I enfonsar els ulls, de nou, en les clivelles d’ara que són
fatiga a les mans i foscors als porticons de la casa dels records.
DIARI DE L'AIGUA CALMA (1): LES ESQUERDES DE LA CALMA
S’estavellen malestars a la finestra mentre un quart de
lluna trosseja la tarda. Observo tranquil el camp, ara ben lluny, que llaura el
rostre d’un caminant que hi passa a prop i el sent.
Baixo al carrer. L’ombra es graponeja eròticament invisible.
Reivindico la presència de la carn però l’amor ocupa el seu lloc.
LA INSUPORTABLE LLEUGERESA DE CERTS CAMINANTS
Torno
d’un cap de setmana que ha tingut molts moments de calma i passejades per la
natura en bona companyia. Un temps que m’ha permès també fer algunes reflexions,
inicialment en veu interior però que ara comparteixo amb vosaltres. De totes elles en faré una mena de diari. A mode de tast, aqui teniu aquesta primera reflexió.
És ben clara i sense dobles sentits, parla sobre l’amistat. Les altres,
possiblement així les entendreu, seran més obertes a generar possibilitats
sobre el sentit de cadascuna de les paraules. Tots els textos aniran
acompanyats de fotos fetes a Vallfogona de Riucorb aquests dies de repòs.
LA
INSUPORTABLE LLEUGERESA DE CERTS CAMINANTS
Com
una pedra, sòlida i embellida pel pas dels anys, l’amistat és també trencadissa
i efímera. Canvia el paisatge i es moren certes arrels, neixen esquerdes i, amb
elles, el gest evident que aquelles persones es miren però ja no es veuen, se
saben però ja no es toquen l’anima ni l’ombra.
Per
fortuna, hi ha més pedres i paisatges que neixen, noves mirades i abraçades que
esperen a l’inici del nou camí. I tot, absolutament tot, té un motiu
TRINXERES INTERIORS (3): MARXES
L’eternitat és aigua, la bellesa són núvols trossejats. El paradís
té forma de nen, la mort fa sonar campanes. Les papallones són de metall, la
calor sempre és de maig.
Al cementiri l’epitafi és maquillatge. I la mort, la tortura
del diumenge a la tarda. L’adéu té so, el comiat bufeteja l’alfabet.
La tarda és sang. I la nit, fruita dolça que caduca. Com un
cos erm, quiet, mut.
TRINXERES INTERIORS (1): SAPS
Saps perquè amb la porta oberta, el sol torna a envoltar els
infants i s’oblida de cossos properament perennes? Per mesurar el repte humà de
la impaciència per viure.
Saps, a vegades el pensament arriba tan a la vora del real,
tan seriosament a prop, que l’art de gratar-se la panxa és acció sense mentida.
La resta de gestos, falsa ociositat.
Aquest és el primer de tres escrits que he fet acompanyant les escultures de la Isabel Miramontes i els pensaments interns i ben propis.