AGRICULTURA MENTAL

Quan el francès està rovellat, un anglès de nivell mig i ben memoritzat et salva de totes les situacions. Fins i tot, en casos extrems, el castellà cobreix les necessitats bàsiques a països foranis. L'inici de tots els viatges és un plaer, com aquest que ja noto a la pell. Allò que ve després del principi és, ara mateix, incògnita agradable. El banc del balancí seguirà movent-se mentre em mogui jo pel món que ara veuré amb calma. Res més a dir...

El patrimoni del país és part indiscutible de la seva identitat. A Catalunya els castells són aquest element patrimonial, identitari, el nexe d’unió social i llegat festiu. Tarragona, com Valls i Vilafranca, és capital castellera històrica i per aquest motiu calia recordar què s’hi ha fet i què ha significat.  El llibre “El Pilar caminant. Fet diferencial tarragon í” , que es presentarà aquest proper dijous 4 de setembre a la sala d’actes de l’Ajuntament de Tarragona, és l’obra que recull una part important de la història castellera de la nostra ciutat. Ho fa a través de les quatre colles que hi conviuen, que competeixen quan arriben les diades concretes, i que aglutinen a milers de persones.  El Joan Boronat (foto), membre dels Xiquets del Serrallo, ha estat l’encarregat de reunir les imatges i els documents que donen forma a una obra essencial tant a Tarragona com a Catalunya. L’editorial Silva ha estat l’encarregada de fer possible que l’obra tingui forma i format, q

Arribo d’una terra incendiada per tots que reneix en nom de ningú perquè no pertany a cap dels ulls que se la mira. Vinc de tots els oceans naufragats i dels ports on m’he enfonsat, buit d’abraçades i ple de les preguntes que ja tenien resposta abans de salpar.  Ara sóc el pare d’un cos que, com tots, tenen ulls nets en el present i llàgrimes del darrer viatge. El meu dolor és escuma, el pensament s’ha perdut orfe d’idees.  Silenci, ara és l’instant de l’eternitat.  PD: Aquest és l'últim escrit fet des d'aquest espai tot just abans de marxar al gran viatge que us comentava abans d'ahir en aquest escrit (clic aquí).

Sovint una flor fa estiu i una engruna al plat omple el desig de devorar, l’ànsia de saber. Del dia, una estona n’és prou per alimentar-nos. Aquest dijous ens hem nodrit, farcit amb mirades, amb la Montserrat. Tarragona ens ha acollit i nosaltres ens hem deixat aixoplugar pel seu llegat que decorava una de les parets agosaradament. O era a l’inrevés?  La Montse, la Cantireta més ben dit, regala mots dolços, posa a l’abast mirades tendres, escolta amb l’ànima i fa salpar paraules amb el degoteig precís que permet allò d’emfatitzar quan hom s’ho pensa i desitja. La conversa ha estat de nou aprenentatge. Poemes, sensualitat, gestualitat, silencis aprofitats i temps ben guanyat. Així costa poc viure bé malgrat sigui, tornem a començar, una petita estona del dia, la flor que em faltava al meu estiu i les ganes que mai acabo d’alimentar quan penso en persones com ella, la Cantireta.  Dit això, Montse publica el teu llibre quan abans i no tinguis pressa en viure més ràpid. H

A la meva llista musical, la que escolto quan escric i que vaig ampliant amb el temps, hi ha autors obligats que mai hi poden faltar per tot allò que m’aporten. Les composicions del Shigeru Umebayashi sempre han format part d’aquesta llista d’ençà que vaig descobrir la música d’aquest japonès, ara fa uns dotze anys. Si quan escolteu cerqueu calma, sou capaços d’esvair-vos del món, de generar un nou estat i un nou espai en funció d’allò que us provoquen els sons i la melodia, la música d’aquest compositor us enamorarà i mai més podreu deixar d’escoltar-la. El Shigeru ha posat notes a moltes pel·lícules conegudes que fins i tot han arribat a la televisió com a sintonies d’anuncis.  Si heu tingut el plaer de veure la pel·lícula “Deseando amar” (In the moods of love), la banda sonora és d’ell. També ho és la de “La casa de las dagas voladoras” o la de “Hannibal”. Escric tot això per donar-vos a conèixer la seva música però també per explicar-vos (perquè sempre hi a un rerefon

Hi ha rius que no corren ni duen aigua, ni tenen font ni cerquen destí. Hi ha homes sense arrels que no tenen ombra, ni recorden qui han estat i què els va dur a la vida. Quan res te sentit i les distàncies perden la seva dimensió, les cançons no tenen voluntat i la bogeria dels actes fa que tot es mogui. Res s’ensorra si no ho volem. La veu té eco mentre el vent corre i ens amistança l’aventura.

Enllesteixo avui els textos que us acompanyaran fins divendres. Serà llavors el moment de l'inici d'un llarg viatge del qual en tindreu informació visual. Cada lloc vist tindrà la seva imatge i poques paraules. No pas per mandra d'escriure sinó per la necessitat de fer parlar als ulls i no perdre molt temps assegut i escrivint. Hi ha massa món per veure i massa poc temps per devorar els paisatges que vull i necessito gaudir.  Com veieu a la foto, la maleta és a punt. La data de sortida és un fet. La de tornada, una incògnita. Entremig dels dos punts, allò que la vida depari. El proper dilluns, 1 de setembre, comença el nou camí.

En la nit, els colors es tanquen i donen pas a la foscor. No volen companyia d’altres colors, rebutgen falses estades temporals, viuen el moment regalant-se a soles. En la nit, el camí és molt llarg però al fer el primer pas veig el seu final.  De nit no ens escoltem, ens abandonem a noves idees que mai seran projecte, esbossem moments que els dits no toquen i la veu no canvia. I finita la nit, no és pas lliure l’ocell. Ho és aquell que, en el vol, és com l’ocell.

Aquest cap de setmana he estat llegint poesia àrab clàssica i també de la moderna. He descobert a molts autors i a altres els he rellegit. Sempre m’ha interessat la literatura oriental, especialment la dels països de parla àrab i islàmics. No faré ara un repàs als meus autors preferits però entre ells hi ha Mahmud Darwish.  Aquesta poesia que comparteixo tot seguit amb vosaltres m’ha encantat. Es diu “El xiprer s’ha esquerdat”.  El ciprés se ha tronchado cual alminar Y se ha dormido De camino a la austeridad de su sombra, Verde, oscura, Tal cual. Nadie sufre ningún mal. Los coches han pasado, rápidos, sobre sus ramas. El polvo ha cubierto los cristales... El ciprés se ha tronchado pero La paloma no ha dejado su nido público En una casa vecina. Dos pájaros migratorios han volado sobre sus alrededores Y se han intercambiado algunos símbolos. Una mujer ha preguntado a su vecina: ¿Has visto pasar una tempestad? Ella ha respondido: no, ni una apiso

Si ens toquéssim la pell dels nostres orígens, els horitzons serien còncaus més enllà de la vista de la nostra infantesa. Les terres de viatges pintarien de colors els ocells, omplirien els boscos de missatges invisibles i els versos, escrits a la foscor fugaç, viurien sembrats en un tros erm.  Si ens toquéssim la pell dels dies pròspers, totes les coses serien coses distintes i la vida guanyaria el sentit que ara es desdibuixa.

Repetir el dia, el moment, l’instant. Sempre de nit, en la fosca nit que ens arriba. Sabent que la nostra salvació és el diluvi, que hem de començar a enfonsar-nos per saber que els nostres peus són sota el mar.  Repetir el dia, el moment, l’instant. Ara de dia, tenint en compte el destí, els laberints del Déu que ens assetja, les condemnes del passat. I nedant per escapar, tot sabent que les nostres mans són sobre el mar.  La mort la duem per dintre i fora. L’univers ens dóna la vida.  Foto: un dels meus racons, espai que aviat reveuré.

Cap vent és favorable per aquell que no sap a quin port va. Aquesta frase de Sèneca, a qui aquestes últimes setmanes he recorregut per alimentar-me espiritualment, m’ha vingut ara al cap mentre treia algunes conclusions de la jornada.  Ara que el Sant Pare ha vaticinat que morirà en dos o tres anys (i tot i el meu ateisme em sabria greu) diviso realment a l’horitzó un trist panorama mundial per la constant pèrdua de valors   a la que estem sotmesos socialment.  L’últim anunci d’Ikea, que com sempre és una genialitat i que en aquesta ocasió ens recorda que “no hi ha res millor que la llar per moblar-nos el cap”, preconitza que els fills són allò que veuen en els seus pares. La societat no ens posa res fàcil, és cert, però no oblidem mai que en formem part i que la fem a mida nosaltres mateixos, entre tots vulguem o no, i som membres del propi sistema que l’envolta. Alguns hi aporten massa i altres massa poc. Però tots fan la suma i el món més proper que ens acull, és fet

Por movernos de él, extraviamos el centro. Nos abandonamos en la noche de las fugas, perdimos de vista el cielo y solo palpamos sombras.  Palabras crueles acompañan la tormenta que nos aísla de la tierra firme. Nos inundamos con retales de momentos pasados, fragmentos resecos del pasado que ahondan en la cicatriz. Nos hieren todas las cosas y sus principios.  Nos apagamos, dejamos de ser, pasamos de ser a evidencia, de raíz en la tierra a fango en el mar. Hay motivos para acabar y nos ayudamos. You miss me and I miss you.

Ens convé escriure, ho necessitem. Viure’ns és traduir en mots allò que sentim i ens passa, extreure conceptes i buidar-nos a glops, a síl·labes, gotejant lletres. Prohibir l’acció, evitar el gest, silenciar-nos, és enfosquir-nos lentament, grisejar el nostre horitzó.  Escriure’ns a sobre permet inundar a altres si compartim o guarir-nos si ens guardem en el nostre propi vestit les paraules cosides a cop de sentiment.  Clivellar amb paraules la pell de l’ésser estimat, del cos desitjat i posseït, poetitzar el melic, conquerir els turons, acaronar amb tinta les corbes dels rius, coves i valls que tens a l’abast en el just instant de l’abandonament.  La calma és el cos i la lletra, la mirada amb ulls closos. La poesia, el vers a cau d’orella, paraula per paraula.

Sovint, creuant lectures de llibres i els seus efectes posteriors a la meva ment, em plantejo dubtes que acabo resolent. Ara mateix, llegint Shakespeare en anglès, acabo de recordar a Freud.   Em pregunto quants fills tenia Lady Macbeth. Freud parla de la seva esterilitat i ella, a la pròpia tragèdia (al primer acte) diu: I have given suck and know how tender’tis to love the babe that milks me.   (he donat de mamar i sé que dolç no és estimar el nadó que em xucla el pit).  Ella, Lady Macbeth, era la dona d’un home molt poderós, cosí del rei, i per tant no podia haver criat un fill que no fos el seu. Per tant, arribo a la conclusió que Freud no tenia raó i ella, Lady Macbeth, va tenir com a mínim un fill. I el fill, atès el final del seu comentari, va morir.

Hi ha dies en que no es necessiten paraules, només certes cançons.  Dies sense historia, línies que ens marquin els límits, formes d’estimar que convidin a estar sols, rostres estrangers, malediccions d’amor, promeses de distancia, grans mans que ens tapin la visió del món, receptes per menjar-nos rancúnies, simplicitat i cap creença.  Hi ha paraules que no necessiten dies per macerar i esdevenir cançons. I lletres que cal escopir, i esculpir, abans que arribi Mr. Elsewhere.  New   frontiers for the nouvelle vague !.

Sempre hi ha un punt de pèrdua i el desig de trobar la paraula certa que ho faci, de nou, tot possible. Mètrica i màgica, la paraula ens amaga de nou els somnis itinerants en els paisatges certs que són la mirada.  Si només hi ha una sola vida, tan sols hi ha un avui per compartir-nos. Un sol turó on pujar, un sol abisme on caure, un camí per errar. Dit de l’amour, dit de la distance, birthday song, simple and faithless...

Els darrers anys no sóc de celebrar el meu aniversari però les xarxes socials obliguen, en certa mesura, a no amagar-te el dia concret. El cert és que estic content de descobrir, un cop més, que hi ha moltes persones que són al meu costat en moments precisos. A tots els qui avui m’heu felicitat, moltes gràcies.  Començant per la primera persona, una amiga que ara viu i treballa a Nova Zelanda, i acabant per un bon company grec que ara, fa un moment, m’ha enviat un privat per demanar-me que somrigui i que mai canviï. Entremig, més de 200 amistats (moltes d’elles d’aquelles de sempre) heu dit la vostra. Gent de Tarragona, Reus, Cambrils, Lleida, Girona, Barcelona, Madrid, desenes de pobles catalans que no cito per no deixar-me’n cap, amics i amigues d’Itàlia, de França, Grècia, Anglaterra, Portugal, Bèlgica, Andorra, Suècia, Finlàndia, Malta, Romania, Rússia, Argentina, El Salvador, Nicaragua... i tantes altres parts del món.  De nou, a tots i a totes... Gràcies! Com sempre d

T’escric,   de reüll, allò que et xiuxiuejo a cau d’orella: He triat la melodia, i la veu i les paraules per a fer artesania i expressar-me.   És mirant-me cap a dintre com he tret allò que sento i per tant el meu ofici és despullar-me.  Si et convido a acompanyar-me pel camí d'alguna idea, tu pots vindre o quedar-te però saps que estic amb ella.  I sabràs la bogeria, i sabràs la meva idea. I sabràs la poesia de l'amor que m'allibera. Tu pots vindre o pots quedar-te.  La foto: les pigues del teu planetari

Hi ha una creença oriental, uns diuen que mitològica i altres que no, que té com a protagonista un fil vermell. Diuen que aquest fil, el fil vermell, connecta a dues persones que estan destinades a tenir un vincle afectiu d’àmbit personal. Diuen també que el fil ja va amb aquestes persones quan neixen   i que existeix independentment dels moments que visquin per separat, amb altres persones i en les distàncies més grans o en les més curtes. El fil, es pot contraure o estirar però mai es trenca.   No crec massa en la mitologia, en les tradicions o en les llegendes tot i que sempre m’apassiona saber-ne més coses. Fa uns anys vaig llegir aquesta història en un llibre que tinc a casa. Diu així: Hace mucho tiempo, un emperador se entero de que en una de las provincias de su reino vivía una bruja muy poderosa que tenía la capacidad de poder ver el hilo rojo del destino y la mando traer ante su presencia.  Cuando la bruja llegó, el emperador le ordeno que buscara el otro ext

Recordes les meves mans?  El silenci és una veu que m’acarona.   La llum, un lloc estrany.   I el temps es marceix ple de culpes dels dies en que creies no fer mal a ningú.  I les mans, les meves mans, no s’obliden de res, només de tu. Ara, ditejo un nou cos. La memòria anàrquica ha resolt l’enigma i el dubte: les teves geografies són passat.  La foto: amb l’ajut del mirall, selfie lateral a dues pells.

Enlloc d’anar o de tornar, potser és millor que et quedis. Si ho fas, podré mossegar el teu somriure a mig petó.  I si vas o si tornes,   la millor part de la distància serà el retrobament.  Si no sé desxifrar el teu silenci, excitaré els teus sentits. I a mig camí, al pit o a les mans, em bategaràs. La foto: aquesta l’he titulada “mig cos a mitja tarda” i m’agrada molt tot i que està un pèl borrosa.

Ara que l’ocell no sap que vola, que el mar no ha après a llegir les ones. Ara que l’arbre no pot donar fruits i que les flors no necessiten creences ni moren amb les religions. Tot just ara, en algun racó del món encara hi ha algú que necessita el teu somriure.  No hi ha res a buscar i molt per abraçar. Tots els llocs on som junts, són món. I el món, és un lloc que ens porta a enlloc. El teu somriure, un poema. Jo, buscant el somni, he trobat el teu sospir.  Foto: Sessió distesa de diumenge

El mati és l’espai on troben calma els cossos que han creuat la nit entre la passió i la tempesta. És cert que algunes absències regalen poesia però la pell sempre s’entrega al cos sense avisar quan un és fràgil i estima.  L’amor ho és tot quan t’has tret de sobre els vicis, quan escrius un somriure en forma de bes amb paraules que neixen a les mans. La vida es veu, es beu i es viu. I posats a morir, ho fem al cos de l’altre. Jo, al teu.  Si la rutina és una gàbia, juguem de nou a abandonar-nos? Entre la pluja i el mar ja no hi queda res que posi límits al nostre aire.  La foto: Selfie de mig cos, de bon mati.

La volta al món és el nom del programa que emet cada mati, de dilluns a divendres, Tarragona Ràdio. Demà dimarts m’hi han convidat per parlar del meu recent viatge a Altamura. De les 9.30 a les 10.00 hores tindré temps per explicar als oients de l’emissora com és aquesta ciutat i els municipis més propers que vaig conèixer i que són Bari i Trani. Tarragona Ràdio és al 96.7 de la FM i es pot escoltar en directe a la seva web. Podeu accedir-hi AQUÍ i a dalt a la dreta clicar sobre "Directe". Tradicions i gastronomia, cultura i hàbits socials, perfil de la població i tantes altres coses vinculades al meu viatge a Altamura, formaran també part de l’entrevista. I de pas, podré llegir alguns dels textos que formaran part del meu proper llibre. Ja us posarà, quan el tingui, l’enllaç corresponent.  L’entrevista està pactada fa uns dies. Ara alguns entendreu perquè no parlava tant de la ciutat quan vaig fer el Diari d’Altamura al meu blog. Em reservava per demà.

Em nego a escriure a fons però miro rere les lletres i hi apareixes tu. Que vulguis quedar-te, és un art.  La foto: Selfie inconfessable.

Després d’un cap de setmana excepcional i ple d’amor, escric.  Puc, a meitat de camí, descobrir que no existeixes. I et puc seguir inventant. Però ara, que ja ets ben real, el millor del teu nom són els teus llavis.  La pluja sempre canvia. Cau amb tu, balla am tu, et gaudeix i plou al teu costat. I jo, he lliurat el pes del meu cap i ara reneixo.   El meu cor conté vida i pot ser mort, camí o destí.  Però ara, mentre et guaito a casa, endinsant-te a l’aventura, compartint l’espai que ara ens ocupa, ja no tinc el dubte d’haver-te parlat.  Al meu cos ple de records li faltava una treva on reposar. I tu li has dut la pau... La foto: no us la puc confessar. La cançó: Joan Amèric, la lluna dels peixos

Ara que fa un any que ens vas deixar sense la teva presència, només puc dir-te, estimat Rafa, que se’t troba a faltar. Que hi ha absències a les que mai t’acostumes, gestos que et marquen de per vida i rialles contagioses que l’ànima et demana per no sentir-se més orfe de les persones que l’han nodrit, com tu vas fer amb la meva, tants anys.  Els dies no han esborrat pas el teu rostre del nostre interior, els teus records de la nostra memòria ni el dolor que sentim cada cop que et pensem i et sabem tan lluny. I no et podem palpar ni gaudir-te. I ens sap greu i tenim dolor. I et trobem molt a faltar amic meu, molt.  Un petó Rafa. Puxa!  

Crec que és del tot injusta la imatge que tenen moltes persones de la poetessa Gloria Fuertes . No se li va donar, ni en vida ni després de morir-se, la significació i la importància que es mereix com a persona que, a través de les seves paraules sempre senzilles però combinades intel·ligentment, va arribar a petits i a grans.  Gloria Fuertes va passar a la història per la seva creació literària adreçada als infants i als més joves. Però la seva obra és també plena d'aportacions per a tots els públics i especialment els més adults. De fet, la senzillesa que us deia abans i que desborda per tota la seva obra, atrapa i captiva tant als fills com als pares, i als avis.  Aquesta tarda, rellegint gran part de la seva obra, Gloria Fuertes m’ha tornat a enamorar com ho va fer fa molts anys. De les moltes poesies majestuoses que té, sempre sota el meu humil parer, en destaco dues. Una en format de vídeo i recitada per ella mateixa es diu “Las cosas”. Us recomano que l’escolte