REFLEXIONS SOCIALS, DESIGNIS PERSONALS

-


Cap vent és favorable per aquell que no sap a quin port va. Aquesta frase de Sèneca, a qui aquestes últimes setmanes he recorregut per alimentar-me espiritualment, m’ha vingut ara al cap mentre treia algunes conclusions de la jornada. 

Ara que el Sant Pare ha vaticinat que morirà en dos o tres anys (i tot i el meu ateisme em sabria greu) diviso realment a l’horitzó un trist panorama mundial per la constant pèrdua de valors  a la que estem sotmesos socialment. 

L’últim anunci d’Ikea, que com sempre és una genialitat i que en aquesta ocasió ens recorda que “no hi ha res millor que la llar per moblar-nos el cap”, preconitza que els fills són allò que veuen en els seus pares.
La societat no ens posa res fàcil, és cert, però no oblidem mai que en formem part i que la fem a mida nosaltres mateixos, entre tots vulguem o no, i som membres del propi sistema que l’envolta. Alguns hi aporten massa i altres massa poc. Però tots fan la suma i el món més proper que ens acull, és fet amb la suma de tot i de tots. 

Ningú es pot amagar en un racó i viure d’esquenes a la resta del món. És del tot impossible. Estem sotmesos, vulguem o no, a la marea social que marca moltes de les pautes, les modes, els hàbits, els costums, les regles, les distincions i tantes altres coses. 

De tot el que vivim podem, únicament, mantenir l’herència d’allò aprés als nostres inicis com si fos un tresor i usar-ho com a guia pels nostre propis passos. I no hem de pretendre mai inculcar-ho als qui ens succeeixen si es dóna el cas, els nostres fills, amb l’atreviment de pensar que seran com nosaltres. Ells són el reflex del que veuen però no pas del que nosaltres vivim i experimentem. 

Caminant doncs pels dies que se sumen i cusen al final la nostra vida, hem de procurar, com deia el propi Sèneca, saber a quin port anem i tenir el vent a favor per manejar la nostra barqueta. Remem sols, naveguem sols, fem parades a illes d’altres o tenim hostes a la nostra, i al final l’oceà del silenci ens acull... sols. 

Podeu ampliar la foto. És realment preciosa i plena de detalls.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

TRES POEMES ERÒTICS

-
Imatge
Els textos que comparteixo avui no formaran part del meu proper llibre que, com vaig anunciar, es dirà “Invasión de campo” i tindrà un caire molt més filosòfic i existencial que els altres. Ja he enllestit la primera de les quatre parts que hetitulat “Metafísica de la herida” i sóc en procés de creació de la segona que es diu/dirà “Metafísica del silencio”.  Però els tres poemes que tot seguit podreu llegir són ben diferents. Tenen pocs mesos, estan fets entre l’octubre i el desembre passat, i ara els he presentat a dues convocatòries de poesia eròtica que s’havien anunciat.  Diverses persones insistien darrerament en que em presentés a aquestes convocatòries, no únicament les de caire eròtic òbviament, i al final em vaig decidir. El primer, que es diu “Porta’m”, és per a un concurs. Els altres dos són per a un altre concurs. Espero que us agradin. Les fotos les podeu ampliar clicant sobre elles. PORTA’M Porta’m al sud dels teus malucs on la humitat envolta ...
Més informació

PARAULES I SO, DOS GENIS JUNTS

-
Imatge
La poesia i la música, arts que conviuen i s'alimenten, seran protagonistes a la primera jornada del festival Al3Mura des del primer dia. El Joan López Carrillo i el Gerard Marsal, mà a mà, ens oferiran un moment espectacular ple de sons i mots a Cal Massó de Reus. El Juan és un d’aquells poetes de pes, un home arrelat als seus hàbits i que destil·la humor i realisme, amor i sarcasme. El Gerard, amb el seu saxo o la flauta travessera, és capaç d’envoltar a l’espectador en una mena de bosc musical on quedes atrapat i vols seguir bategant.  L'entrada del concert del Gerard Marsal i la lectura de poesies del Juan López Carrillo és gratuïta, anoteu-vos la data a l'agenda i deixeu-vos endur per la creativitat dels dos genis. Dia 14 de juliol a Cal Massó de Reus, a les 20.30 hores. No hi falteu, després farem soparet de germanor allí mateix, a un preu molt assequible.
Més informació

A10

-
Imatge
Aquest post és el darrer escrit que dóna vida a aquest   blog. El “Tot és possible” ja no té raó de ser a hores d’ara per motius diversos que fan que el nom del propi espai esdevingui fals, no adequat, poc adient. Hi ha labors incessants que no arriben a bon port i són aquestes les que provoquen la caiguda. Tot suma, a cop d’esforços, fins que deixa de sumar i et resta i omple d’entrebancs.  La motxilla pesa massa en alguns sentits i les mans, i el cap sobretot, s’esgoten d’alimentar un espai virtual que sempre ha estat ben cuidat però que requereix estabilitat, concentració, creativitat i ganes de comunicar. El camí ha tingut massa pèrdues i hi ha dreçeres que perdo de vista ara. Es dibuixa un nou hortizó que repasso visualment a cada petjada.  Moltes coses tenen el seu principi i el seu final, altres no tenen principi, altres no tenen final. I en aquest cas el final el poso jo, voluntàriament, agraint-vos a tots i totes la vostra confiança diària i la vos...
Més informació