AVUI QUE HA TOCAT FER ANYS

Els darrers anys no sóc de celebrar el meu aniversari però les xarxes socials obliguen, en certa mesura, a no amagar-te el dia concret. El cert és que estic content de descobrir, un cop més, que hi ha moltes persones que són al meu costat en moments precisos. A tots els qui avui m’heu felicitat, moltes gràcies. 

Començant per la primera persona, una amiga que ara viu i treballa a Nova Zelanda, i acabant per un bon company grec que ara, fa un moment, m’ha enviat un privat per demanar-me que somrigui i que mai canviï. Entremig, més de 200 amistats (moltes d’elles d’aquelles de sempre) heu dit la vostra. Gent de Tarragona, Reus, Cambrils, Lleida, Girona, Barcelona, Madrid, desenes de pobles catalans que no cito per no deixar-me’n cap, amics i amigues d’Itàlia, de França, Grècia, Anglaterra, Portugal, Bèlgica, Andorra, Suècia, Finlàndia, Malta, Romania, Rússia, Argentina, El Salvador, Nicaragua... i tantes altres parts del món. 

De nou, a tots i a totes... Gràcies! Com sempre dic... e siamo qui ancora vivi (i som aquí, encara vius). 

Tanco aquest escrit ara mateix, a les dotze de la nit del dia 16, tot just quan deixo de ser princesa per un dia.