AGRICULTURA MENTAL

Enguany fa 130 anys que Rubén Dario va publicar “Azul”, una de les seves obres més perfectes i un dels clàssics més bells de la literatura espanyola. Aquest petit fragment serveix d’homenatge. V. PAISAJE Hay allá, en las orillas de la laguna de La Quinta, un sauce melancólico que moja de continuo su cabellera verde en el agua que refleja el cielo y los ramajes, como si tuviese en su fondo un país encantado. Al viejo sauce llegan aparejados los pájaros y los amantes. Allí es donde escuché una tarde -cuando del sol apenas quedaba en el cielo un tinte violeta que se esfumaba por ondas, y sobre el gran Andes nevado un decreciente color   de rosa que era como una tímida caricia de la luz enamorada –un rumor de besos cerca del tronco agobiado y un aleteo de la cumbre. Estaban los dos, la amada y el amado, en un banco rústico, bajo el toldo del sauce. Al frente, se extendía la laguna tranquila, con su puente enarcado y los árboles temblorosos de la ribera; y más allá s

Una rafega de vent desfà la nit i buida les places del centre i les ribes del voltant del poble. On vas, d’on vens? Què demanes a Déu quan els anys s’aturen de cop? Qui habita ara el teu horitzó? Sols, sota la catarsi que ens embolcalla per prendre’ns, naixem per por i morim de felicitat. El vent no té ànima ni escrúpols amb nosaltres. Tot ens deixa d’estimar i som la caixa negra d’una història que l’aigua engolirà i el cel cobrirà per sempre.  Que bé s’està a les fosques. 

Tanta malinconia ferma le ultime parole che volevo scrivere ora. Ho sulle palme delle mani un addio costante e freddo, senza ritorno. E porto negli occhi un pianto sconcertato, che nasce da una storia morta e viva, piena di anni sgretolati. Attendo in quel punto in cui l’età s’interrompe e la tua strada ha già i marciapiedi vuoti, in quel punto in cui le notti hanno disordini in bianco e il cuore non altera i silenzi, non batte né ride. E l’orizzonte si ripete ancora una volta e un’altra. E ancora.

Quan falten diners la imaginació és el principal poder. I pensant en sortides, no sempre hi ha bones idees. Un segrest, no ho és. Aquest fil argumental no és propi, pertany a la novel·la “J.P Pablowski” de l’escriptor sard, resident a Altafulla, Samuele Arba. És, a més, amic personal meu. Per aquest motiu –perquè té nou llibre i perquè és amic- he acceptat de fer la presentació del nou treball. Serà aquest dijous, 12 d’abril, a les 19.30h a la Llibreria la Rambla de Tarragona. Estaré acompanyat de tres actors que llegiran part de l’obra i altres persones. Vindreu?

Venia de cara, amb el cap ben tapat i el rostre emmalaltit. Tenia els cabells llargs i foscor sota els ulls. No era temps de jugar a les ombres, ni moment de somriure o parlar. L’entorn era ple de blaus i blancs. Blaus del cel i l’aigua, blancs de la quietud i el comiat.  Sol, vaig riure i plorar a la vora d’una llum que ho encegava tot, una llum que regalava blancs d’escuma i escopia blaus del mar. L’harmonia de la memòria tenia melodia de la infantesa i, cansat, examinava el cel.  El dimoni sempre té raons per a les nostres causes pendents. 

Igual que anar a un museu a veure obres creades fa segles. O que escoltar aquell disc dels anys seixanta, cal també recordar –rellegint i reescoltant- la literatura. Aquest projecte anomenat “Tast de lletres” el vaig iniciar l’any passat i aquests dies em ve de gust tornar-lo portar a primera línia. Són quatre vídeos, quatre fragments, quatre reflexions en veu alta i música de fons. Espero que us agradi.  ELS LLENGUATGES DEL T’ESTIMO Estàs dreta, davant la finestra, mirant el terra del patí tres pisos avall. El sol posa llum difosa al fum de la cigarreta que et neix de la mà. Et dic t’estimo en francès des del capçal del llit desfet amb sexe tendre. El romanticisme envaeix el cor que batega a la mà i al pit.  Suaument, un cop d’aire t’ordena els cabells i l’esperit del vent et murmura, a cau d’orella, pregant-te que t’abandonis de nou al plaer d’amar. Et dic t’estimo en anglès i recordo, vagament, haver viscut abans d’aquesta vida.  Els llenguatges del sexe i la pa

Aquest post és resposta a les vostres demandes, perquè arran de publicar ahir l’escrit parlant del turment de Tennessee Williams, m’heu enviat alguns missatges demanant-me que, si puc, us aporti altres detalls de la vida menys desconeguda d’altres escriptors. I, tenint en compte que conec algunes informacions sobre alguns d’ells, vull dir detalls concrets, he decidit parlar d’un mite literari al qual, no ho sé segur, igual desmunto avui. Pablo Neruda, un dels principals poetes llatinoamericans de la segona part del segle XX, tenia un passat ben negre i gens agradable. A meitats de la dècada dels anys trenta, Neruda es va casar amb Maruca, una jove molt bella de l’illa de Java on ella era Consol de Xile . Al cap d’un parell d’anys, el 1934 i estant ja els dos vivint a Madrid, va nàixer la seva filla, Malva Marina.  El problema, i aquí ve el conflicte que descavalca al poeta xilè del mite de persona impol·luta, és que la nena va venir al món amb una hidrocefàlia i un cap d’u

Fa poc que vaig iniciar-me en la lectura de l’obra de Tennessee Williams, autor que coneixia des de l’adolescència i que mai havia entrat en les meves lectures. A “El zoo de cristal”, em vaig trobar a un autor turmentat i no sabia el motiu. Estudiant-lo més a fons, abans de seguir descobrint la seva creació literària, vaig saber que gran part de la culpa es deia Rose.  La seva germana, tancada a centres psiquiàtrics feia un anys, era el motiu de les seves preocupacions constants, de la tragèdia constant com deia ell mateix. El Tennessee explicava en algunes entrevistes molt personals que la seva germana havia canviat al créixer, quan va notar un canvi d’humor i més tard el somriure que tenia va començar a ser nerviós. I també parlava de quan la situació es va agreujar pels trastorns de conducta que patia, arribant al caos total quan la Rose va patir un greu desengany amorós i va caure en una depressió greu. Aquesta situació, la de la seva estimada germana que va estar més de 5

Em torna a enamorar la creativitat de la Francesca Woodman. 37 anys després de la seva desaparició, aquesta fotògrafa i artista en altres disciplines segueix demostrant que el cos és art en aquelles vessants més inversemblants. I quan el treball és en primera persona, sent tu el model, el risc és major però la victòria de la mirada dels altres, més contundent. Quina llàstima que aquella tarda d’hivern del 19 de gener de 1981, decidís llençar-se des d’una terrassa de Nova Work. Perquè si amb 23 anys de vida havia aconseguit tota aquesta majestuositat, us imagineu si encara fos viva?  

Arriba Sant Jordi i, amb la Diada, les presentacions de llibres dels autors. A alguns d’ells, com cada any, els acompanyo a les estrenes de les seves obres. Accepto només les propostes més properes. Enguany, començo aviat.  Aquest divendres, 6 d’abril, a les 20h a la Cantonada de Tarragona, presentarem “El pozo sin fondo de la noche”, del company periodista Ferran Gerhard. Serà al costat d’altres amics com l’editor Manuel Rivera i el compositor Conrad Setó. I amb el Carlos Villarubia, creador de l’epíleg del llibre, una obra que no deixa indiferent i de la qual, us en parlaré aviat.

Un gemec fa d’oració a la terra perduda. L’escletxa a la memòria és gran, repica angoixosament a les parets de la nostàlgia. I la vida no és amor, com el crit i l’eco que no casen. Et busquen per saber si hi ets...i et troben per fer-te fora. La distància...separa el vol de l’aire, aïlla l’ocell de la branca, amaga la terra a certs peus.