AGRICULTURA MENTAL

Ja els tenim aquí. Ja han arribat els dervixos per sortir a passejar per les vostres cases i a ballar per les vostres vides. Els llibres impresos ja són al magatzem i en pocs dies es distribuiran a les llibreries de Tarragona i Reus.  Pel que fa a les presentacions – perquè aquesta vegada en seran moltes- us aniré dient dates i llocs. De moment, la primera i oficial serà el proper 4 de gener a Itàlia, concretament al Caffè Dolce Crema de la ciutat d’Altamura. L’acte anirà a càrrec de la persona més indicada, el Bartolomeo Smaldone.  Més tard, al febrer, començarà el festival de presentacions a Tarragona, Reus, Tortosa, Mont-roig del Camp, Riudecanyes, Salou, Montblanc, Cambrils, Riudecanyes, La Canonja, Barcelona i Rabat (Marroc). Hi sumarem, n’estic convençut, altres indrets com les terres de Lleida o les comarques gironines. Però això ja serà el proper any.  De moment, gaudim d’aquest present que avui té forma de llibre fresc i dervix ballarí.

Comparteixo la segona entrega del projecte “Tast de lletres” que vaig encetar fa uns dies a través de youtube i que té, com a base i aliment de lectura i visual, els textos del meu proper llibre en format de veu i vídeo.  Espero que us agradi i ja sabeu que us podeu subscriure al canal de youtube per rebre un avís cada vegada que hi publiqui un nou document. Sota el vídeo hi ha la franja vermella de subscripció.  I per si no heu vist el primer: FEU CLIC AQUÍ

Ha estat bonic poder presentar a Tarragona el llibre “Llits a la intempèrie” acompanyat de les seves autores i en un espai que s’ha omplert de cares conegudes i altres rostres de persones que escoltaven atentament. La Montse Farrés, la Marta Magrinyà i la Txell Granados, tres de les quatre escriptores autores dels textos en pro dels refugiats, han parlat del procés de creació del llibre i han llegit alguns dels seus textos i poesies. La Fina Veciana, autora de les il·lustracions, ha explicat d’on neixen els dibuixos que ha fet per la portada del llibre i els altres que ara tenen format de postal i són a la venda per a recaptar diners per la causa. Perquè la causa és aquesta, recollir fons per l’associació Stop Mare Mortum que treballa en pro dels refugiats. Per això s’hi ha mullat elles, les autores, i Silva Editorial que ha editat l’obra que, ara, se seguirà presentant a altres municipis. Als qui heu vingut, moltes gràcies. Als qui avui no heu pogut, segur que us serà possib

“Que el mundo fue y serà una porqueria ya lo sé...” ja ho cantava Gardel al Cambalache que, lluny de ser premonitori per la convulsió d’aquells anys, va crear el 1934 el gran Santos Discépolo.   Vuitanta anys després, aquest tango és vigent perquè el món se’n va a norris de manera inevitable.  La història d’aquest article comença ara fa quinze dies, quan les bombes van assassinar a Anas al Basha, aquell jove que feia de pallasso a Alepo i que va decidir quedar-se a la ciutat per alegrar als nens, uns infants que estan creixent –aquells que encara sobreviuen- envoltats de dolor, mort, tragèdia, massacre, plors i traumes que els quedaran per sempre més a la retina dels ulls i els angles de la memòria.  Les nostres retines, magatzems dels dies que no haguéssim volgut viure mai, s’han acostumat a veure imatges cruels de nens petits morts pels bombardejos en una Síria que destrueixen els qui imposen des del govern i els rebels que volen tenir el control. Alepo, i la resta d’e

He assistit aquesta setmana a la presentació a Reus del llibre “Llits a la intempèrie. Textos en pro dels refugiats” que han fet realitat cinc dones: les escriptores Montse Farrés, Txell Granados, Agnès Toda i Marta Magrinyà i l’artista Fina Veciana que ha fet les il·lustracions. Després de la presentació a Reus doncs, ara serà el torn de la descoberta a la ciutat de Tarragona. El Cafè La Cantonada (carrer Fortuny 23) acollirà la presentació d’aquest llibre el proper dimecres 21 de desembre, a partir de les 20 hores. Tindré el plaer de presentar l’acte que organitzem des de l’associació ETCÈTERA conjuntament amb el col·lectiu literari 5J i Silva Editorial. A banda del presentador i de les autores de l’obra, l’acte l’amenitzarà musicalment el guitarrista de blues Richard White. Així, garantim que hi haurà de tot i que serà una estona agradable. ETCÈTERA, entitat que presideixo, ha elaborat per als propers mesos un extens programa d’activitats per a promoure la cultura i la

Avui us presento un nou projecte en el que treballo fa un temps i que necessita de la vostra ajuda i suport. Es tracta d'escoltar (assaborint o devorant) un tast poètic de textos que llegeixo jo mateix i que s'acompanyen de música i imatge.  Us demano que, si us agrada aquest primer video, diigueu què us ha semblat. Així sabré que en voleu més. I de pas, si visioneu el vídeo a través del youtube, sota el titol hi ha una franja vermella que us permet, clicant sobre ella, estar subscrits al canal i rebre un avís cada cop que hi posi un nou video (és gratis).  Bé, ja em direu què us sembla.

En poques paraules... gràcies a tots els qui ahir vau ajudar a omplir la Sala Santa Llúcia aquest passat divendres amb la vostra presència reconfortant que em va transmetre serenor i confiança. Em vaig sentir molt a gust presentant la meva antologia i llegint textos dels meus últims sis llibres. Compartir la poesia, la prosa, els aforismes amb tots vosaltres em va fer molt feliç.

Acabo de veure Café para llevar, un curtmetratge dirigit per la Patricia Font que té com a argument una trobada en un cafè entre una noia que està fent els plans de la seva boda i un noi que ja és allí, a la cafeteria. No puc dir res més, avançar detalls de l’argument, però si teniu deu minutets, mireu-vos el curt. Val molt la pena.  La interpretació de l’Alexandra Jiménez i el Daniel Grao són molt fermes, la fotografia el so aporten més qualitat encara al projecte. La direcció i el guió, superbes.  Aquesta creació de la Patricia Font ha rebut desenes de premis als Goya o als festivals de cinema de Toronto, Plasencia, Carabanchel, Suïssa, Alacant, Segovia, Igualada, Madrid, Andorra i tantes altres ciutats on els curtmetratges hi tenen el seu espai de difusió.  Us convido a mirar-vos-la fent CLIC AQUÍ

Aquest text és una continuïtat d’un altre que vaig publicar al seu dia i que podeu llegir al meu llibre “Invasió de camp”. Parlar de l’art de perdre el temps és posar en evidència que quelcom al teu entorn ha fallat perquè l’hagis perdut o hagis permès que altres te l’hagin fet perdre.  Ull! Perdre el temps pot ser únicament una sensació. Però també pot convertir-se en una realitat i, tot just en aquest punt, és quan la cosa ja molesta. Saps que perds el temps només si estàs ben viu, perquè li dónes el valor important que té i entens que s’ha d’aprofitar en coses, èpoques, etapes, projectes i persones que aportaran sempre anant endavant i mai posaran fre al procés, camí, petjada o empremta iniciada.  “He malgastat el temps i ara és el temps qui em malgasta a mi”, va dir Shakespeare. Res més proper a la veritat: si perdem el temps, el temps acabarà amb nosaltres. Per això, com us deia, només estant ben viu, i sabent viure la vida, saps que perds el temps.  Acabaré amb u

Aquests últims dies, mentre anuncio que tinc a la cantonada un nou llibre que ja està enllestit, que divendres presento la meva antologia poètica i que ja he escrit les lletres que em va encarregar el XavisS per al seu nou disc, els amics i amigues més íntims m’han repetit la mateixa frase: No pares! I a tots els he contestat de la mateixa manera: No puc aturar-me. Si m’aturo, em moro.  És ben cert que porto una vida molt intensa pel que fa a projectes. També ho és que el meu estat de salut no és aquell que voldria, massa delicat per la joventut que encara tinc, o que se’m suposa.  Malgrat tot, necessito sentir-me viu i tinc la sensació que el temps se m’esgota i tinc masses coses pendents per a fer, massa projectes per impulsar, llibres per escriure, reptes per complir i moments per viure sempre esperant que siguin bons. Perquè, això sí, l’únic que demano és que ara m’arribin coses bones i ja no vinguin més anys de pèrdues. Des del 2009, he perdut cada any a algú

Fa una estona, acabant de lligar la composició del meu nou llibre, me n’he adonat que serà una obra impactant per al lector. Potser no tant per als lectors acostumats a la meva literatura, que tendeix a ser realista, contundent i sincera, però si per aquells que fa poc es van incorporar a aquesta mena de dogma que suposa llegir totes les obres d’un mateix autor.  Sempre he dit, considerat millor dit, que sóc mel i fel. Tinc etapes, com tothom, i a mi se’m tradueixen amb textos més romàntics, més catastrofistes, més existencialistes o amb altres caires. El nou llibre té dolor, parla de fugides, de ferides, de pèrdues i de la mort. També tracta sobre amor i la vida, sobre Déu i sobre la memòria. I de tantes altres coses.  Hi ha encara, al voltant d’aquest nou llibre, un dubte i una sorpresa. El dubte és saber quin nom posar-li perquè encara no ho tinc decidit. La sorpresa arribarà en format d’idiomes. No puc avançar massa cosa més. Sobre la portada, dir-vos que és un fotògr

Fa dies que vaig començar avançar a les xarxes socials que el proper 9 de desembre hi havia un esdeveniment important per a mi. Ara, tot just avui, puc ja fer la descoberta de tot l’acte. El proper divendres 9 de desembre, a les 20.15 hores a la Sala Santa Llúcia de Reus, faré una lectura antològica de les meves creacions poètiques, de prosa, aforismes i pensaments lleugers.  Serà amb una presentació prèvia de la poetessa reusenca, i sobretot amiga, Montse Farrés. Ella, la culpable de la moguda, obrirà l’acte al qual hi hem sumat a dues persones més. Per un costat, el bon amic i poeta Juan López Carrillo a qui he volgut convidar especialment perquè faci la lectura d’un parell de textos meus en castellà. I la música la posarà el Joan Pujol de manera que podrem crear una banda sonora única per al moment.  La presentació de l’antologia em permetrà llegir textos dels meus llibres Pensaments lleugers (2010), Esperando la ausencia (2010), Aforo Completo (2011), Agricultura Ment

Ja us puc confirmar que avui he decidit avançar els plans que tenia de cara a la presentació del meu proper llibre de prosa poètica. Inicialment volia presentar-lo sobre el mes de febrer o març del 2017 però ara accelero el procés, per tenir-lo a punt de cara a aquest proper mes de desembre.  Els textos ja estan enllestits fa dues setmanes i la portada està decidida després de la cessió de la foto que la protagonitzarà, cessió que m’ha fet el seu autor, un fotògraf turc de qui us parlaré ben aviat. Ara s’inicia la fase final de correcció i maquetació. Si res falla, en un mes el tindré a les mans.  I si falla alguna cosa haurem d’endarrerir els plans actuals. Us aniré dient. El que sí us puc avançar és que es tracta d’un treball molt madur del que n’estic molt content. No sé si superarà el nivell de critica de “Invasió de camp” que ha agradat i molt tant en la seva versió catalana com en la versió italiana. No tinc poc a decebre però sóc exigent amb mi mateix i caldrà supe

Recorda’t de la meva ombra, del cos que no rebrota al fons del cementiri. Desperta als ocells, explica’ls un somni que jo hagués tingut. Plora, besa, acomiada el dia amb una abraçada buida en el gest.  Recorda’t dels meus ulls, de la mirada ara absent de geografies i closa per sempre. Turmenta a la lluna fins que escupi el dia, vine a buscar-me, no em trobis, angoixa’t, no moris. Estima aquella paraula que mai vas sentir, les coses que mai et vaig dir.  Recorda’t de mi, terra endins... carícia enllà.   ... I sona Henry Purcell en veu d’Andreas Scholl 

L’últim bosc bevia l’aigua del riu que havia parit la muntanya, més amunt. Al pont, reflectit, el cos necessitava la pèrdua i la natura regalava llàgrimes. Pluja lleugera evaporant-se pels cabells i els primers ocells del matí eren terrestres per la por. Amb la boira s’ensumava eternitat i el cel no afegia blau a la retina.  Entre argila i molsa, el caos de l’aigua envaint-ho tot va vèncer a l’ordre de la jornada d’aquell bosc, l’últim bosc del darrer dia del viatge de comiat. Fugir o tornar, tot era coacció per a la memòria.  Foto: Vallfogona de Riucorb, 30 d’octubre de 2016. 

Més enllà de ser mostres estàtiques, perquè tenen aquesta funció inicial, les exposicions poden convertir-se en elements vius, en constant creixement i amb veu pròpia. Un clar exemple és la que porta per nom “Perifèria d’un somni” que va ser la carta de presentació del festival Al3Mura, aquella trobada cultural que vam fer el passat mes de juliol a les ciutats de Reus i Tarragona.  Amb Pier Paolo Pasolini com a figura principal, l’exposició la protagonitzaven 5 dibuixants que van escollir fragments de pel·lícules del cineasta italià per a fer-ne la seva versió/visió personal. Al Centre de Lectura de Reus, espai on vam alliberar per primer cop les obres, ja es va veure que aquella era una acció cultural diferent i no només una simple exposició amb quadres que es pengen un dia, es despengen un altre dia i acaben morint, plens de pols en un magatzem o, amb més sort, a les cases particulars de persones que mai més se’ls miren.  Aquesta perifèria del somni de Pasolini va més e

Quan vaig anar a Roma el primer cop, i gràcies a una bona amiga, la Patrizia, vaig tenir l’ocasió de veure les entranyes d’una ciutat que reposa sota els carrers de la capital italiana. La Domus Aurea, així es va dir al seu moment, la va fer construir un dels personatges més salvatges que ha creat la nostra humanitat, l’emperador Neró. El seu predecessor en el càrrec, l’emperador Trajà, va ordenar saquejar els palaus d’aquell espai i soterrar-ho tot. Al segle XV, un jovenet que passejava pel camp, als afores de Roma, va caure en un forat i sota, va descobrir la Domus Aurea que avui en dia segueix en fase d’estudi i tancada al públic.  Neró, el creador de tanta bellesa –perquè quan veus la Domus Aurea t’agafen ganes de plorar de tantes emocions- va fer de tot per passar a la història com un autèntic cafre. A part de fer cremar Roma, Neró va fer assassinar a la seva primera dona i es va casar després amb dos homes, a qui va fer castrar i més tard també va fer morir. A la seva

El nou treball del Nick Cave , Skeleton Tree , és una autèntica obra d'orfebreria musical. Cave, que ha perdut al seu fill de 15 anys fa pocs mesos en un accident en un penya-segat de Brighton, ha elaborat aquetsa mena d'òpera i reflexió en veu alta sobre la mort, el dolor i la pèrdua. Aquesta peça, anomenada Girl in Amber, és una mirada còmplice sobre la mortalitat. Us aconsello escoltar tot el disc, no us deixarà pas indiferents.

He provat a canviar-ho tot, a girar-me la pell del revés i tallar la línia que separa el cos de l’ombra. La terra gira, segueix girant mentre adquireixo fracassos i resto dies, mentre perdo el temps i la mort m’escorcolla els ossos. Però la vida no m’abandona, es nega a deixar d’existir abans d’hora, m’espera cada nit a la cantonada del dia. Allí em remata, omnipacient, i em vetlla la son.  A aquestes alçades no invento a Déu i trio el viarany més tort de la tortura que suposa fer un pas més.    Le premiar jour, la porte est vitrée. La dernier jour, una imatge à l’improviste. ... La música del Michael Wollny sempre m’acull i em recullo al seu voltant. 

L’art d’observar la bellesa no ha aconseguit envellir als nostres dies. S’ha perdut l’hàbit d’aturar-nos a mirar, de sorprendre’ns amb petites coses, de descobrir quelcom més enllà de davant nostre i a poca distància. Ens hem quedat cecs i freds. No hem après què som i hem calat foc al jardí de les nostres memòries.  L’edat de la innocència ha estat massacrada, tal vegada trepitjada, per l’ànsia de viure sense aprendre res dels sentiments ni entendre d’emocions.  Què hi portem ara a les butxaques? Bellesa esquinçada, amor desconegut, confitures amargues... i les arrels que no hem plantat per l’art que tenim de perdre el temps i fer-lo perdre als altres.  ... Observeu la bellesa, la gran bellesa.

Serveixi aquest escrit, el número 2500 que publico en aquest blog, per agrair-vos a tots i a totes els qui heu anat passant – i ho feu encara- per aquest espai d’internet obert fa més de deu anys. No faré pas balanç de quantes visites s’han rebut i de quins països eren, o de quins són els escrits més llegits de tots els temps. Únicament us agraeixo la vostra fidelitat i constància. Sobretot tenint en compte que hi ha hagut daltabaixos i èpoques de silenci importants, espais temporals en els que no he pogut escriure per falta de creativitat o perquè anímicament no travessava bons moments. Aquests últims deu anys, mireu com ha anat tot, he perdut gent molt important del meu costat i n’hi he anat sumant altra que, a hores d’ara, em són indispensables i imprescindibles.  Si us sóc sincer, m’he acostumat a les pèrdues però em nego a patir-ne cap més, com a mínim els propers... deu anys?  En fi, 2500 textos després (posem que metafòricament siguin folis) 2500 sospirs despré

La poesia ha de ser sempre senzilla, propera, explicar-nos fets que vivim o hem viscut, fent-nos tastar colors i sabors que sabem o ens eren desconeguts, seduint-nos en tots els sentits. La poesia ens ha de parlar, com parla el poeta a les seves paraules. Avui, comparteixo amb vosaltres aquest poema, del llibre “Poesia semplice” del meu gran amic – i germà italià- Bartolomeo Smaldone.  COM LES ALES D’OCELL T’estimo com les ales d’ocell estimen al seu petit cos. T’estimo a la primavera quan la resurrecció és a les flors, i t’estimo a l’hivern, en el fred d’un moll o sota la neu, recolzat al teu braç. T’estimo per instint i sovint per por, per tots els mals pensaments que em venen estant sol. T’estimo perquè no sé estimar, i pels petons llargs, per l’erotisme que hi ha a les teves mans. T’estimo perquè la vida comença amb l’amor.  ... La poesia mereix la seva banda sonora i, en aquesta ocasió, ha estat senzill trobar-la. Sylvain Chauveau

S’alleugereix l’ànima, malferida, i pesen els dies amb el seu silenci, sepulcral i angoixant. S’inicia el canvi d’hàbits, tot just quan la pell es muda i l’ombra es perd al fons dels llençols d’un llit que ja no es desfà. No esperes missatges matiners ni vas a dormir tard per fer comiats, retornen els caps de setmana on ets més mortal i menys deïtat.  I vius amb el cor esmorteït, passejant pels carrers amb les mans buides que ja no omple ningú. Fas el canvi d’hàbits que no volies, amb el cos regirat i el cap ple d’aigua que es vesa per les conques dels ulls.  Amb tot -el dolor i el silenci- tal volta és millor seguir amb el canvi d’hàbits en uns nous hàbits. Ora et labora. La pau és permanent rere les parets d’un monestir, en la clausura de la ment i l’exquisidesa de l’esperit que espera curar ferides.  Nota: Fa tres anys, ja havia advertit el desig (llegiu AQUÍ ) 

Trobar-te, saber-t’hi a prop, saber que hi ets, saber que no te’n vas. En aquest mateix espai, fer-nos fotos de viatge sense moure’ns a enlloc, cercar el blau i el verd amb els ulls tancats, desitjar la boca i el cos sense tacte possible, observar l’andana buida i sense trens. Trobar-te, saber que et quedes en aquest espai de mandra. I en aquest mateix espai, esquinçar la tarda del diumenge, trobar sota el llit pàgines de Dostoievski i a la paret, immòbil, una marina fosca de Turner anunciant el fred i l’hivern. La vida passa la vida sense permís i amb turment. Els espais de mandra simplifiquen el patiment.

Leonard Cohen estava malalt i es moria lentament. La seva filla Lorca (la passió del canadenc pel poeta espanyola era màxima) vivia al primer pis d’una casa humil del barri de Willshire, a Los Angeles. Ell, vivia al segon. Sortia molt poc, estava tancat moltes hores perquè el dolor li impedia fer massa vida normal. El seu fill, Adam, va instal·lar un micròfon a la taula del menjador de casa del Leonard i va portar a la sala les diferents guitarres acústiques del cantautor, diversos ordinadors i una cadira de rodes. Cohen només havia de cantar i, amb l’ajut de la cadira, desplaçar-se de punta a punta del menjador per escoltar la gravació al costat dels altaveus.  Així va crear el seu últim treball “You want it Darker”, sabent que seria el pòstum, ple de lletres que parlen de la mort i de l’entrega a Déu, un treball de comiat que dibuixa a la perfecció un funeral en vida, que construeix un diàleg entre el poeta i l’Altíssim, on Cohen deixa per a la posteritat frases com “Si t