Archive for 2016
DERVIXOS, COMENCEU EL BALL!
Ja els tenim aquí. Ja han arribat els dervixos per sortir a
passejar per les vostres cases i a ballar per les vostres vides. Els llibres
impresos ja són al magatzem i en pocs dies es distribuiran a les llibreries de
Tarragona i Reus.
Pel que fa a les presentacions – perquè aquesta vegada en
seran moltes- us aniré dient dates i llocs. De moment, la primera i oficial
serà el proper 4 de gener a Itàlia, concretament al Caffè Dolce Crema de la
ciutat d’Altamura. L’acte anirà a càrrec de la persona més indicada, el
Bartolomeo Smaldone.
Més tard, al febrer, començarà el festival de presentacions
a Tarragona, Reus, Tortosa, Mont-roig del Camp, Riudecanyes, Salou, Montblanc,
Cambrils, Riudecanyes, La Canonja, Barcelona i Rabat (Marroc). Hi sumarem, n’estic
convençut, altres indrets com les terres de Lleida o les comarques gironines.
Però això ja serà el proper any.
De moment, gaudim d’aquest present que avui té forma de
llibre fresc i dervix ballarí.
#2 TAST DE LLETRES: BLANCS I BLAUS
Comparteixo la segona entrega del projecte “Tast de lletres” que vaig encetar fa uns dies a través de youtube i que té, com a base i aliment de lectura i visual, els textos del meu proper llibre en format de veu i vídeo.
Espero que us agradi i ja sabeu que us podeu
subscriure al canal de youtube per rebre un avís cada vegada que hi publiqui un
nou document. Sota el vídeo hi ha la franja vermella de subscripció.
TARDA SOLIDÀRIA A FAVOR DELS REFUGIATS
Ha estat bonic poder presentar a Tarragona el llibre “Llits
a la intempèrie” acompanyat de les seves autores i en un espai que s’ha omplert
de cares conegudes i altres rostres de persones que escoltaven atentament. La
Montse Farrés, la Marta Magrinyà i la Txell Granados, tres de les quatre
escriptores autores dels textos en pro dels refugiats, han parlat del procés de
creació del llibre i han llegit alguns dels seus textos i poesies. La Fina
Veciana, autora de les il·lustracions, ha explicat d’on neixen els dibuixos que
ha fet per la portada del llibre i els altres que ara tenen format de postal i
són a la venda per a recaptar diners per la causa.
Perquè la causa és aquesta, recollir fons per l’associació
Stop Mare Mortum que treballa en pro dels refugiats. Per això s’hi ha mullat
elles, les autores, i Silva Editorial que ha editat l’obra que, ara, se seguirà
presentant a altres municipis. Als qui heu vingut, moltes gràcies. Als qui avui
no heu pogut, segur que us serà possible en un altre dia i un altre espai.
Us deixo amb algunes de les imatges de l’acte d’avui.
21 de desembre 2016
TENIM EL QUE ENS MEREIXEM… PER CULPA DELS ALTRES
“Que el mundo fue y serà una
porqueria ya lo sé...” ja ho cantava Gardel al Cambalache que, lluny de ser
premonitori per la convulsió d’aquells anys, va crear el 1934 el gran Santos
Discépolo. Vuitanta anys després, aquest
tango és vigent perquè el món se’n va a norris de manera inevitable.
La història d’aquest article comença
ara fa quinze dies, quan les bombes van assassinar a Anas al Basha, aquell jove
que feia de pallasso a Alepo i que va decidir quedar-se a la ciutat per alegrar
als nens, uns infants que estan creixent –aquells que encara sobreviuen-
envoltats de dolor, mort, tragèdia, massacre, plors i traumes que els quedaran
per sempre més a la retina dels ulls i els angles de la memòria.
Les nostres retines, magatzems
dels dies que no haguéssim volgut viure mai, s’han acostumat a veure imatges
cruels de nens petits morts pels bombardejos en una Síria que destrueixen els
qui imposen des del govern i els rebels que volen tenir el control. Alepo, i la
resta d’exciutats que ara són runa, són la vergonya del món.
Realment, i la veritat dol,
Europa gira l’esquena al problema i es lamenta veient les imatges. A Síria no
hi ha petroli, ni minerals ni cap altre recurs pel qual lluitar. Això també ho
saben els Estats Units. La realitat és que a Síria hi ha pobres condemnats a la
mort que no poden ni tan sols sortir del país per salvar-se. Però Síria és
només la punta de l’iceberg de la porqueria de planeta que molts estan creant
en el nom de tots els altres que no en tenim cap culpa i no hi podem fer massa
cosa.
Sé, que quedar-se quiet no
soluciona les coses i que criticar és fàcil però... en aquest article vaig més
lluny i no acabo a Alepo. L’assassinat de l’ambaixador rus a Turquia o la mort
de les persones que estaven al mercadet de Berlin quan un camió els ha passat
per sobre són dos exemples més del joc brut que juga una part de la societat en
contra de l’altra. Sabeu una altra realitat? Ara veurem les xarxes plenes de
gent que “seran Berlin” però no onejarà cap emblema de pertinença a Alepo o
Síria.
“Todo dura sempre un poco más de
lo que debería”, va dir Cortázar. I tenia tota la raó veient el panorama de desolació
que se’ns regala cada dia i que es menjaran de ple els nostres fills. Quan pensàvem
que el comunisme havia estat una lacra deshumanitzadora, va arribar al capitalisme
que ha permès la divisió de classes i categories humanes. Només hi ha els qui
maten i els qui moren. Nosaltres, els qui sobrevivim veient l’espectacle, vam
venir al món amb l’aspiració humana sempre sana d’estimar i hem acabat
necessitant el dolor quotidià de les noticies i les imatges per sentir-nos
vius.
L’Anas no era només un pallasso,
era un membre actiu de la societat civil que a molts no els interessa. Els
somriures dels nens molesten i els qui els provoquen han de morir. És així com
avança el món, aquest món que se’n va a la merda. Aquest hivern serà molt cru i
no pas per les primaveres àrabs. Hem jugat malament la partida i tenim el que
ens mereixem... per culpa dels altres.
Òscar Ramírez Dolcet
Periodista i escriptor
LLITS A LA INTEMPÈRIE
He assistit aquesta setmana a la presentació
a Reus del llibre “Llits a la intempèrie. Textos en pro dels refugiats” que han
fet realitat cinc dones: les escriptores Montse Farrés, Txell Granados, Agnès
Toda i Marta Magrinyà i l’artista Fina Veciana que ha fet les il·lustracions.
Després de la presentació a Reus
doncs, ara serà el torn de la descoberta a la ciutat de Tarragona. El Cafè La
Cantonada (carrer Fortuny 23) acollirà la presentació d’aquest llibre el proper
dimecres 21 de desembre, a partir de les 20 hores.
Tindré el plaer de presentar l’acte
que organitzem des de l’associació ETCÈTERA conjuntament amb el col·lectiu literari 5J i Silva Editorial. A banda del presentador i de les
autores de l’obra, l’acte l’amenitzarà musicalment el guitarrista de blues
Richard White. Així, garantim que hi haurà de tot i que serà una estona
agradable. ETCÈTERA, entitat que presideixo, ha
elaborat per als propers mesos un extens programa d’activitats per a promoure
la cultura i la realitat social al territori i l'acte del proper dimecres és una d'elles.
“Llits
a la intempèrie. Textos en pro dels refugiats” (Silva Editorial) és un llibre i també un gest
solidari. Es també una acció conjunta contra la injustícia, el col·lectiu
literari i amical 5J que ha compost els diferents escrits que transiten per
gèneres diversos com la poesia intimista, el dietari de ficció, el relat èpic i
de denúncia, la literatura social i les històries de la Història.
Els guanys d’aquesta edició van tots destinats a l’ONG
Stop Mare Mortum, una de les organitzacions que treballen a la Mediterrània per
ajudar les persones refugiades i, alhora, per la recerca de noves maneres de
plantejar els conflictes entre pobles i les polítiques migratòries.
Si podeu, veniu i disfruteu de l'acte. Si podeu, compreu el llibre que val només 10 euros o les postals que han fet i que en costen només dos. Tot sigui per la causa i per ajudar als qui han de fugir de casa seva a la recerca de nous espais que no coneixen.
16 de desembre 2016
#1 TAST DE LLETRES: ELS LLENGUATGES DEL T'ESTIMO
Avui us presento un nou projecte en el que treballo fa un temps i que necessita de la vostra ajuda i suport. Es tracta d'escoltar (assaborint o devorant) un tast poètic de textos que llegeixo jo mateix i que s'acompanyen de música i imatge.
Us demano que, si us
agrada aquest primer video, diigueu què us ha semblat.
Així sabré que en voleu més. I de pas, si visioneu el vídeo a través del
youtube, sota el titol hi ha una franja vermella que us permet, clicant sobre ella, estar subscrits al canal i rebre un avís cada cop que hi posi un nou video (és gratis).
Bé, ja em direu què us sembla.
12 de desembre 2016
EN POQUES PARAULES...
En poques paraules... gràcies a tots els qui ahir vau ajudar a omplir la
Sala Santa Llúcia aquest passat divendres amb la vostra presència reconfortant que em va
transmetre serenor i confiança. Em vaig sentir molt a gust presentant la meva antologia i llegint textos dels meus últims sis llibres. Compartir la
poesia, la prosa, els aforismes amb tots vosaltres em va fer molt feliç.
CAFÈ PER EMPORTAR
Acabo de veure Café para llevar, un curtmetratge dirigit per
la Patricia Font que té com a argument una trobada en un cafè entre una noia
que està fent els plans de la seva boda i un noi que ja és allí, a la
cafeteria. No puc dir res més, avançar detalls de l’argument, però si teniu deu
minutets, mireu-vos el curt. Val molt la pena.
La interpretació de l’Alexandra Jiménez i el Daniel Grao són
molt fermes, la fotografia el so aporten més qualitat encara al projecte. La
direcció i el guió, superbes.
Aquesta creació de la Patricia Font ha rebut desenes de
premis als Goya o als festivals de cinema de Toronto, Plasencia, Carabanchel, Suïssa,
Alacant, Segovia, Igualada, Madrid, Andorra i tantes altres ciutats on els
curtmetratges hi tenen el seu espai de difusió.
Us convido a mirar-vos-la fent CLIC AQUÍ
L’ART DE PERDRE… EL TEMPS
Aquest text és una continuïtat d’un altre que vaig publicar al seu dia i que podeu llegir al meu llibre “Invasió de camp”. Parlar de l’art de perdre el temps és posar en evidència que quelcom al teu entorn ha fallat perquè l’hagis perdut o hagis permès que altres te l’hagin fet perdre.
Ull! Perdre el temps pot ser únicament una sensació. Però també
pot convertir-se en una realitat i, tot just en aquest punt, és quan la cosa ja
molesta. Saps que perds el temps només si estàs ben viu, perquè li dónes el
valor important que té i entens que s’ha d’aprofitar en coses, èpoques, etapes,
projectes i persones que aportaran sempre anant endavant i mai posaran fre al procés,
camí, petjada o empremta iniciada.
“He malgastat el temps i ara és el temps qui em malgasta a mi”, va
dir Shakespeare. Res més proper a la veritat: si perdem el temps, el temps
acabarà amb nosaltres. Per això, com us deia, només estant ben viu, i sabent
viure la vida, saps que perds el temps.
Acabaré amb un fragment del text que us comentava al principi, per
posar el to poètic a aquest post, i amb una cançó que parla del temps i que conté una frase que lliga amb tot això: el hombre que mata el tiempo
hace un suicidio.
L’ART DE PERDRE EL TEMPS
Perdem cert temps amb segons què i perdem emocions molt properes, objectes
quotidians, el cap per amor, les llàgrimes per soledat. I perdem aromes de
cases que deixem enrere, olors de pells amades que reposaven a les parets de la
cambra, carrers que ja no trepitgem, les gotes de pluja que toquen als altres.
Perdem ciutats, persones i els seus paisatges. La pell en cada gest i
l’aire que s’escapa a un pam del nostre nas, i els noms de totes les persones
que no hem conegut i en haguessin estat properes, el tacte de les seves mans i
la dolçor dels seus rostres. Tots perdem alguna cosa en l’art de viure
SI M’ATURO, EM MORO
Aquests últims dies, mentre anuncio que tinc a la cantonada un nou llibre que ja està enllestit, que divendres presento la meva antologia poètica i que ja he escrit les lletres que em va encarregar el XavisS per al seu nou disc, els amics i amigues més íntims m’han repetit la mateixa frase: No pares!
I a tots els he contestat de la mateixa manera: No puc
aturar-me. Si m’aturo, em moro.
És ben cert que porto una vida molt intensa pel que fa a
projectes. També ho és que el meu estat de salut no és aquell que voldria,
massa delicat per la joventut que encara tinc, o que se’m suposa.
Malgrat tot, necessito sentir-me viu i tinc la sensació que
el temps se m’esgota i tinc masses coses pendents per a fer, massa projectes per
impulsar, llibres per escriure, reptes per complir i moments per viure sempre
esperant que siguin bons. Perquè, això sí, l’únic que demano és que ara m’arribin
coses bones i ja no vinguin més anys de pèrdues.
Des del 2009, he perdut cada any a algú de la meva família o a persones amb les que ho he compartit tot com a parella i amb les qui volia un projecte de futur. Vull foragitar les pors i
els traumes, acabar amb la sensació d’envoltar-me de gent que diuen voler
fer camí i es perd al principi. La sensació de pèrdua de temps és de les poques coses que m'emprenyen i molt.
I també vull evitar fotos com les dues que avui poso en aquest post de manera metafòrica. Perquè la sensació de viatjar sol amb un espai buit al costat, un lloc que havia d'ocupar una persona especial que no arriba, és cruel. O perquè fer camí, simbòlicament, amb unes sabatilles que van a joc amb unes altres que no fan el camí, és trist.
I també vull evitar fotos com les dues que avui poso en aquest post de manera metafòrica. Perquè la sensació de viatjar sol amb un espai buit al costat, un lloc que havia d'ocupar una persona especial que no arriba, és cruel. O perquè fer camí, simbòlicament, amb unes sabatilles que van a joc amb unes altres que no fan el camí, és trist.
Sort en tinc de les ganes de lluitar, de les amistats
incondicionals (poques i bones) i del suport dels qui encara queden al meu
voltant de manera més propera (la mare). També del meu esperit ple d’alegria
interna que cada matí em lleva i m’obre els ulls a un nou dia.
La cançó dels Beirut que comparteixo és una metàfora de la
matança de les pors, la que hauríem de fer a diari per mantenir-nos dempeus i viure
amb una certa tranquil·litat interna.
LLIGANT EL MEU NOU LLIBRE
Fa una estona, acabant de lligar la composició del meu nou
llibre, me n’he adonat que serà una obra impactant per al lector. Potser no
tant per als lectors acostumats a la meva literatura, que tendeix a ser
realista, contundent i sincera, però si per aquells que fa poc es van
incorporar a aquesta mena de dogma que suposa llegir totes les obres d’un mateix
autor.
Sempre he dit, considerat millor dit, que sóc mel i fel.
Tinc etapes, com tothom, i a mi se’m tradueixen amb textos més romàntics, més
catastrofistes, més existencialistes o amb altres caires. El nou llibre té dolor,
parla de fugides, de ferides, de pèrdues i de la mort. També tracta sobre amor
i la vida, sobre Déu i sobre la memòria. I de tantes altres coses.
Hi ha encara, al voltant d’aquest nou llibre, un dubte i una
sorpresa. El dubte és saber quin nom posar-li perquè encara no ho tinc decidit.
La sorpresa arribarà en format d’idiomes. No puc avançar massa cosa més. Sobre
la portada, dir-vos que és un fotògraf turc i que és una meravella. Què voleu
que us digui l’autor de la criatura? Doncs que serà la millor de les meves
obres (com ho van ser sempre les altres).
SESSIÓ ANTOLÒGICA A REUS
Fa dies que vaig començar avançar a les xarxes socials que
el proper 9 de desembre hi havia un esdeveniment important per a mi. Ara, tot
just avui, puc ja fer la descoberta de tot l’acte. El proper divendres 9 de desembre,
a les 20.15 hores a la Sala Santa Llúcia de Reus, faré una lectura antològica
de les meves creacions poètiques, de prosa, aforismes i pensaments lleugers.
Serà amb una presentació prèvia de la poetessa reusenca, i
sobretot amiga, Montse Farrés. Ella, la culpable de la moguda, obrirà l’acte al
qual hi hem sumat a dues persones més. Per un costat, el bon amic i poeta Juan
López Carrillo a qui he volgut convidar especialment perquè faci la lectura d’un
parell de textos meus en castellà. I la música la posarà el Joan Pujol de manera
que podrem crear una banda sonora única per al moment.
La presentació de l’antologia em permetrà llegir textos dels
meus llibres Pensaments lleugers (2010), Esperando la ausencia (2010), Aforo
Completo (2011), Agricultura Mental (2013), Cafè Nuage (2013) i Invasió de camp
(2015). També puc avançar que presentaré dos textos del meu futur llibre que
encara no té nom concret i que estarà al carrer molt aviat.
El plaer de retrobar-me amb el meu públic fidel, amb noves
cares que puguin venir aquell dia i, especialment, amb amics dels de sempre que
mai fallen, és el que em mou especialment a afrontar aquell dia amb ganes i
il·lusió. Els propers dies ja us aniré parlant més d’aquest acte. De moment ja
us comparteixo el cartell elaborat per l’ocasió.
Us convido a totes i a totes però especialment a aquelles
persones que heu estat importants, i ho sou encara, a la meva vida. Als qui no
em coneixeu, veniu també aquell dia i ens saludem.
30 de novembre 2016
UN NOU LLIBRE ÉS A PROP
Ja us puc confirmar que avui he decidit avançar els plans que
tenia de cara a la presentació del meu proper llibre de prosa poètica.
Inicialment volia presentar-lo sobre el mes de febrer o març del 2017 però ara accelero el procés, per tenir-lo a punt de cara a aquest proper mes de
desembre.
Els textos ja estan enllestits fa dues setmanes i la portada
està decidida després de la cessió de la foto que la protagonitzarà, cessió que m’ha
fet el seu autor, un fotògraf turc de qui us parlaré ben aviat. Ara s’inicia la
fase final de correcció i maquetació. Si res falla, en un mes el tindré a les
mans.
I si falla alguna cosa haurem d’endarrerir els plans
actuals. Us aniré dient. El que sí us puc avançar és que es tracta d’un treball
molt madur del que n’estic molt content. No sé si superarà el nivell de critica
de “Invasió de camp” que ha agradat i molt tant en la seva versió catalana com
en la versió italiana. No tinc poc a decebre però sóc exigent amb mi mateix i caldrà superar el llistó. Ja veurem si assoleixo el repte... temps al temps.
La imatge que acompanya el post, té relació amb el cotingut i amb la portada del futur llibre.
EN LA MEVA MORT
Recorda’t de la meva ombra, del cos que no rebrota al fons del cementiri. Desperta als ocells, explica’ls un somni que jo hagués tingut. Plora, besa, acomiada el dia amb una abraçada buida en el gest.
Recorda’t dels meus ulls, de la mirada ara absent de
geografies i closa per sempre. Turmenta a la lluna fins que escupi el dia, vine
a buscar-me, no em trobis, angoixa’t, no moris. Estima aquella paraula que mai
vas sentir, les coses que mai et vaig dir.
Recorda’t de mi, terra endins... carícia enllà.
...
I sona Henry Purcell en veu d’Andreas Scholl
L'ÚLTIM BOSC
L’últim bosc bevia l’aigua del riu que havia parit la
muntanya, més amunt. Al pont, reflectit, el cos necessitava la pèrdua i la
natura regalava llàgrimes. Pluja lleugera evaporant-se pels cabells i els
primers ocells del matí eren terrestres per la por. Amb la boira s’ensumava
eternitat i el cel no afegia blau a la retina.
Entre argila i molsa, el caos de l’aigua envaint-ho tot va vèncer
a l’ordre de la jornada d’aquell bosc, l’últim bosc del darrer dia del viatge
de comiat. Fugir o tornar, tot era coacció per a la memòria.
Foto: Vallfogona de Riucorb, 30 d’octubre de 2016.
PASOLINI, “EL CORTO” I LA LLIBERTAT CULTURAL
Més enllà de ser mostres
estàtiques, perquè tenen aquesta funció inicial, les exposicions poden convertir-se en
elements vius, en constant creixement i amb veu pròpia. Un clar exemple és la que porta
per nom “Perifèria d’un somni” que va ser la carta de presentació del
festival Al3Mura, aquella trobada cultural que vam fer el passat mes de juliol
a les ciutats de Reus i Tarragona.
Amb Pier Paolo Pasolini com a figura principal, l’exposició la protagonitzaven 5 dibuixants que van escollir
fragments de pel·lícules del cineasta italià per a fer-ne la seva versió/visió
personal. Al Centre de Lectura de Reus, espai on vam alliberar per primer cop
les obres, ja es va veure que aquella era una acció cultural diferent i no
només una simple exposició amb quadres que es pengen un dia, es despengen un
altre dia i acaben morint, plens de pols en un magatzem o, amb més sort, a les
cases particulars de persones que mai més se’ls miren.
Aquesta perifèria del somni de
Pasolini va més enllà i és també el centre de la nostra atenció constant. De
Reus se’n va anar a Alcalá de Henares, al Instituto Quevedo del Humor, on va
arribar ampliada perquè els cinc artistes que havien fet les obres en van
aportar de noves i un altre dibuixant es va sumar a la festa i va fer també un
parell de creacions pròpies.
Acabada la seva estada a Alcalá,
la col·lecció pasoliniana és ara a la ciutat de Tarragona, a l’Antiga
Audiència, on aquesta setmana s’hi celebra la novena edició de la Setmana del
Còmic, esdeveniment artístic, cultural i social, mostra del bon debat i diàleg,
que lidera Miquel Villalba (elchicotriste) i els seus fidels companys de
viatge. Ells, com l’art de Pasolini, generen opinió allunyant-se del poder i apropant-se
a la paraula més familiar, la d’aquell espectador que va a un acte sense condicionants
ni obligacions, pel plaer de ser alimentat amb cultura.
L’associació Etcètera, el
Movimento Culturale Spiragli i Dibuixants Sense Fronteres, els tres col·lectius
que vam impulsar al seu moment l’exposició, pensem –perquè sempre ho hem tingut clar-
que hem de ser nosaltres els qui recordem a la societat quins són aquells personatges que
han estat importants i sovint s’han volgut obviar. Sense el criteri ferm, que
no es deixa tergiversar per les decisions tècniques i polítiques de torn, la
cultura no funcionaria en condicions i sempre exposarien els mateixos,
publicarien els mateixos i cantarien els mateixos. Sense entitats objectives i
lliures, això seria xauxa i quan es parla de cultura cal tenir ordre, concert i
les idees ben clares i gens manipulades.
Pasolini seguirà caminant, com ho
fa aquests dies per l’Antiga Audiència al costat del Corto Maltés o altres
personatges de conversa a la Setmana del Còmic. Deixem-los així, lliures i nus,
perquè segueixin creixent i descobrint-se.
Òscar Ramírez Dolcet
Periodista i
escriptor. President d’Etcètera.
NERÓ I EL SEU LLEGAT DE BELLESA I ODI
Quan vaig anar a Roma el primer cop, i gràcies a una bona
amiga, la Patrizia, vaig tenir l’ocasió de veure les entranyes d’una ciutat que
reposa sota els carrers de la capital italiana. La Domus Aurea, així es va dir
al seu moment, la va fer construir un dels personatges més salvatges que ha
creat la nostra humanitat, l’emperador Neró. El seu predecessor en el càrrec, l’emperador
Trajà, va ordenar saquejar els palaus d’aquell espai i soterrar-ho tot. Al
segle XV, un jovenet que passejava pel camp, als afores de Roma, va caure en un
forat i sota, va descobrir la Domus Aurea que avui en dia segueix en fase d’estudi
i tancada al públic.
Neró, el creador de tanta bellesa –perquè quan veus la Domus
Aurea t’agafen ganes de plorar de tantes emocions- va fer de tot per passar a
la història com un autèntic cafre. A part de fer cremar Roma, Neró va fer
assassinar a la seva primera dona i es va casar després amb dos homes, a qui va
fer castrar i més tard també va fer morir. A la seva mare, Agripina, la va
intentar fent que col·loquessin sobre el seu llit unes plaques de plom que van
caure sobre ella mentre dormia. Com Agripina no va morir, Neró va aprofitar un
viatge en vaixell que havia de fer ella i va ordenar que l’enfonsessin. Però
Agripina va salvar-se nedant. Al final, com se’n sortia de totes, Neró va
acusar a la seva mare de conspiració i la va fer executar.
A l’any 68, quan només tenia 30 anys, Neró es va suïcidar deixant,
com deia abans, un llegat de sang i odi que poques personalitats de la història
han igualat. Faig aquesta reflexió perquè no s’acaba d’entendre que en tants
pocs anys de vida, una persona sigui capaç de crear bellesa i destrossar tot el
seu entorn plena d’odi.
A Roma intenten recuperar el seu llegat, conscients de qui
va ser el personatge, perquè és impossible deixar soterrada la Domus Aurea i la
resta d’espais que la complementaven al seu moment. Tant debò el món vegi aviat
allò que, per sort i de manera no oficial, ja hem vist.
Enllaç a un altre post on vaig parlar de la Domus Aurea: AQUÍ
EL NOU TREBALL DE CAVE ARRAN DE LA MORT DEL SEU FILL
El nou treball del Nick Cave, Skeleton Tree, és una autèntica obra d'orfebreria musical. Cave, que ha perdut al seu fill de 15 anys fa pocs mesos en un accident en un penya-segat de Brighton, ha elaborat aquetsa mena d'òpera i reflexió en veu alta sobre la mort, el dolor i la pèrdua.
Aquesta peça, anomenada Girl in Amber, és una mirada còmplice sobre la mortalitat. Us aconsello escoltar tot el disc, no us deixarà pas indiferents.
EL PRIMER DIA DE L'ÚLTIM GEST
He provat a canviar-ho tot, a girar-me la pell del revés i tallar la línia que separa el cos de l’ombra. La terra gira, segueix girant mentre adquireixo fracassos i resto dies, mentre perdo el temps i la mort m’escorcolla els ossos. Però la vida no m’abandona, es nega a deixar d’existir abans d’hora, m’espera cada nit a la cantonada del dia. Allí em remata, omnipacient, i em vetlla la son.
A aquestes alçades no invento a Déu i trio el viarany més
tort de la tortura que suposa fer un pas més.
Le premiar jour, la porte est vitrée. La dernier jour, una imatge
à l’improviste.
...
La música del Michael Wollny sempre m’acull i em recullo al
seu voltant.
Tag :
IN ALBIS
QUÈ HI PORTEM A LES BUTXAQUES?
L’art d’observar la bellesa no ha aconseguit envellir als nostres dies. S’ha perdut l’hàbit d’aturar-nos a mirar, de sorprendre’ns amb petites coses, de descobrir quelcom més enllà de davant nostre i a poca distància. Ens hem quedat cecs i freds. No hem après què som i hem calat foc al jardí de les nostres memòries.
L’edat de la innocència ha estat massacrada, tal vegada
trepitjada, per l’ànsia de viure sense aprendre res dels sentiments ni entendre
d’emocions.
Què hi portem ara a les butxaques? Bellesa esquinçada, amor
desconegut, confitures amargues... i les arrels que no hem plantat per l’art
que tenim de perdre el temps i fer-lo perdre als altres.
...
Observeu la bellesa, la gran bellesa.
2500 SOSPIRS DESPRÉS
Serveixi aquest escrit, el número 2500 que publico en aquest
blog, per agrair-vos a tots i a totes els qui heu anat passant – i ho feu
encara- per aquest espai d’internet obert fa més de deu anys. No faré pas
balanç de quantes visites s’han rebut i de quins països eren, o de quins són
els escrits més llegits de tots els temps.
Únicament us agraeixo la vostra fidelitat i constància.
Sobretot tenint en compte que hi ha hagut daltabaixos i èpoques de silenci
importants, espais temporals en els que no he pogut escriure per falta de
creativitat o perquè anímicament no travessava bons moments. Aquests últims deu
anys, mireu com ha anat tot, he perdut gent molt important del meu costat i n’hi
he anat sumant altra que, a hores d’ara, em són indispensables i
imprescindibles.
Si us sóc sincer, m’he acostumat a les pèrdues però em nego
a patir-ne cap més, com a mínim els propers... deu anys?
En fi, 2500 textos després (posem que metafòricament siguin
folis) 2500 sospirs després – perquè sospirar és el primer gest que faig quan
començo a escriure- teniu aquest gran bloc de records i vivències que roman
penjat a la xarxa pels segles dels segles, amén.
Fa poc anunciava la intenció de no escriure més, sabent que travessava
una llarga època de sequera iniciada l’estiu passat arran de la mort del meu
pare mesos abans, i ara em sento amb més forces per anar alimentant el blog i,
de pas, nodrint-vos a vosaltres. Faré l’esforç – per mi en primer lloc i
sobretot per vosaltres- i no us demano altra cosa que seguiu entrant, llegint i
deixant missatges (encara que no els pengi els llegeixo). Les vostres paraules
són també la meva agricultura mental.
Gràcies a tothom!
COM LES ALES D’OCELL
La poesia ha de ser sempre senzilla, propera, explicar-nos fets que vivim o hem viscut, fent-nos tastar colors i sabors que sabem o ens eren desconeguts, seduint-nos en tots els sentits. La poesia ens ha de parlar, com parla el poeta a les seves paraules. Avui, comparteixo amb vosaltres aquest poema, del llibre “Poesia semplice” del meu gran amic – i germà italià- Bartolomeo Smaldone.
COM LES ALES D’OCELL
T’estimo com les ales d’ocell
estimen al seu petit cos.
T’estimo a la primavera
quan la resurrecció és a les flors,
i t’estimo a l’hivern,
en el fred d’un moll
o sota la neu,
recolzat al teu braç.
T’estimo per instint
i sovint per por,
per tots els mals pensaments
que em venen estant sol.
T’estimo perquè no sé estimar,
i pels petons llargs,
per l’erotisme que hi ha a les teves mans.
T’estimo perquè la vida comença amb l’amor.
...
La poesia mereix la seva banda sonora i, en aquesta ocasió,
ha estat senzill trobar-la. Sylvain Chauveau ho fa possible amb aquest núvol
(nuage) ple de sentiments. La foto del post és de Masao Yamamoto.
16 de novembre 2016
CANVIS D’HÀBITS
S’alleugereix l’ànima, malferida, i pesen els dies amb el
seu silenci, sepulcral i angoixant. S’inicia el canvi d’hàbits, tot just quan
la pell es muda i l’ombra es perd al fons dels llençols d’un llit que ja no es
desfà. No esperes missatges matiners ni vas a dormir tard per fer comiats, retornen els caps de setmana on ets més mortal i menys deïtat.
I vius amb el cor esmorteït, passejant pels carrers amb
les mans buides que ja no omple ningú. Fas el canvi d’hàbits que no volies, amb
el cos regirat i el cap ple d’aigua que es vesa per les conques dels ulls.
Amb tot -el dolor i el silenci- tal volta és millor seguir amb el canvi
d’hàbits en uns nous hàbits. Ora et labora. La pau és permanent rere les parets
d’un monestir, en la clausura de la ment i l’exquisidesa de l’esperit que
espera curar ferides.
Nota: Fa tres anys, ja havia advertit el desig (llegiu AQUÍ)
ESPAIS DE MANDRA
Trobar-te, saber-t’hi a prop, saber que hi ets, saber que no
te’n vas. En aquest mateix espai, fer-nos fotos de viatge sense moure’ns a
enlloc, cercar el blau i el verd amb els ulls tancats, desitjar la boca i el cos
sense tacte possible, observar l’andana buida i sense trens.
Trobar-te, saber que et quedes en aquest espai de mandra. I
en aquest mateix espai, esquinçar la tarda del diumenge, trobar sota el llit
pàgines de Dostoievski i a la paret, immòbil, una marina fosca de Turner
anunciant el fred i l’hivern.
La vida passa la vida sense permís i amb turment. Els espais
de mandra simplifiquen el patiment.
SO LONG... LEONARD
Leonard Cohen estava malalt i es moria lentament. La seva
filla Lorca (la passió del canadenc pel poeta espanyola era màxima) vivia al
primer pis d’una casa humil del barri de Willshire, a Los Angeles. Ell, vivia
al segon. Sortia molt poc, estava tancat moltes hores perquè el dolor li impedia
fer massa vida normal. El seu fill, Adam, va instal·lar un micròfon a la taula
del menjador de casa del Leonard i va portar a la sala les diferents guitarres acústiques
del cantautor, diversos ordinadors i una cadira de rodes. Cohen només havia de
cantar i, amb l’ajut de la cadira, desplaçar-se de punta a punta del menjador
per escoltar la gravació al costat dels altaveus.
Així va crear el seu últim treball “You want it Darker”,
sabent que seria el pòstum, ple de lletres que parlen de la mort i de l’entrega
a Déu, un treball de comiat que dibuixa a la perfecció un funeral en vida, que
construeix un diàleg entre el poeta i l’Altíssim, on Cohen deixa per a la
posteritat frases com “Si tu no reparteixes les cartes, Senyor, sóc fora del
joc”. En aquest mateix treball canta fins a nou vegades el terme “Hineni”, un
concepte en hebreu que apareix a la Torà i que significa “estic preparat Senyor”.
Aquest dijous es va fer una cerimònia de comiat del músic i
poeta a la mateixa sinagoga Shaar Hashomayim de Westmount, que tantes vegades
ha visitat la família Cohen. A dos dels temes de l’últim disc del Leonard hi
canta el cor d’aquesta sinagoga que ara acull, al cementiri del costat, les
restes del músic.
El passat mes de juliol, quan va morir de leucèmia la famosa
Marianne, protagonista del seu clàssic “So long Marianne”, Leonard Cohen li va
escriure una carta oberta publicada a tot el món on li deia textualment: que sàpigues
que sóc a prop teu, tant a prop que si estiressis la mà podries agafar la meva.
Ara, quatre mesos després, el Leonard i la Marianne ja deuen
caminar plegats, agafats de la mà o abraçats, en un altre espai que desconeixem
i que ells faran a mida, amb poesia i cançons d’aquelles que queden a l’ànima
per sempre més.