L’ART DE PERDRE… EL TEMPS

Aquest text és una continuïtat d’un altre que vaig publicar al seu dia i que podeu llegir al meu llibre “Invasió de camp”. Parlar de l’art de perdre el temps és posar en evidència que quelcom al teu entorn ha fallat perquè l’hagis perdut o hagis permès que altres te l’hagin fet perdre. 

Ull! Perdre el temps pot ser únicament una sensació. Però també pot convertir-se en una realitat i, tot just en aquest punt, és quan la cosa ja molesta. Saps que perds el temps només si estàs ben viu, perquè li dónes el valor important que té i entens que s’ha d’aprofitar en coses, èpoques, etapes, projectes i persones que aportaran sempre anant endavant i mai posaran fre al procés, camí, petjada o empremta iniciada. 

“He malgastat el temps i ara és el temps qui em malgasta a mi”, va dir Shakespeare. Res més proper a la veritat: si perdem el temps, el temps acabarà amb nosaltres. Per això, com us deia, només estant ben viu, i sabent viure la vida, saps que perds el temps. 

Acabaré amb un fragment del text que us comentava al principi, per posar el to poètic a aquest post, i amb una cançó que parla del temps i que conté una frase que lliga amb tot això: el hombre que mata el tiempo hace un suicidio. 

L’ART DE PERDRE EL TEMPS

Perdem cert temps amb segons què i perdem emocions molt properes, objectes quotidians, el cap per amor, les llàgrimes per soledat. I perdem aromes de cases que deixem enrere, olors de pells amades que reposaven a les parets de la cambra, carrers que ja no trepitgem, les gotes de pluja que toquen als altres.

Perdem ciutats, persones i els seus paisatges. La pell en cada gest i l’aire que s’escapa a un pam del nostre nas, i els noms de totes les persones que no hem conegut i en haguessin estat properes, el tacte de les seves mans i la dolçor dels seus rostres. Tots perdem alguna cosa en l’art de viure