AGRICULTURA MENTAL

Francisco Farreras ( més info aquí ) és un reconegut artista experimentat en la tècnica del collage en fusta. Avui trio una de les seves obres per comentar. I tot mirant-la, em motiva a dir... Hi ha una persona, dos pols. Separa els seus dos mons fent equilibris des d’un centre que tremola ple de dubtes. I en el mateix centre, la duresa de les marques que són fruit dels seus errors, les esquerdes del passat mal caminat i la nuesa del present indefinit per la immaduresa.  I l’envolten els dos pols on es trasllada i perd la vida, un al nord ple tristeses i un al sud per als somriures. I és al mig quan es perilla, quan no sap quin pol tocarà aquell dia. Ara puja i després baixa i s’atura a mig camí, amb inconsciència i cap destí.  Obre portes i les tanca, li entra gent i la retira, ara vola i després cau com si fos una guspira. Incendiant el seu entorn i perdent les companyies, seguirà entre els dos pols, malgastant el seu futur, els seus dies.

A l'església li sobren pecats i Sor Lucía Caram regala virtuts i humanitat tot i ser-ne membre. Nascuda a l'Argentina i resident fa anys en un convent a Catalunya, amant del Barça i de Leo Messi, Sor Lucía va obrir el 2008 una cooperativa que actualment dóna aliments a més de 900 famílies sense recursos.  Aquesta monja, simpàtica i amb les idees molt clares, està a favor de l'ús dels preservatius quan la parella decideix utilitzar-los, considera que caldria apartar per sempre de l'església als capellans acusats de pederàstia i entén que els matrimonis es separin tot i que aposta per tots els elements i valors que queden quan se'n va l'enamorament inicial com ara el respecte i la comprensió.  Assegura ser una monja contemplativa guerrillera i té clar que és, en molts sentits, l'antítesi d'una ordre religiosa, la principal al món, que no aposta per compartir allò que és té quan hauria de posar a l'abast de tothom les seves riqueses i per

El post d’avui és un complement als deures que he encarregat als alumnes que he tingut al curs sobre com posar en marxa un blog i dominar el Blogger, curs que ha anat molt bé i que confio que servirà per disposar a la xarxa, si tots els qui l’han obert el mantenen, de cinc o sis blogs més.  No coneixia a cap dels alumnes però han estat tots de primera escoltant les explicacions, seguint les instruccions i obrint la seva pròpia bitàcola que anomenem blog.   Em vaig comprometre a parlar del tema i ho faig sense cap problema. I vaig agafar el compromís de respondre una de les últimes preguntes que em van formular i no vaig respondre allí, a l’aula, per falta de temps. El tema, la pregunta que em feien, era: cinc secrets per mantenir viu un blog . I són aquests: Alimentar a les criatures: intentar posar cada dia, com a molt cada dos dies, material i textos nous al teu blog.  No passar desapercebut: Buscar titulars que cridin l’atenció: perquè esta demostrat que el

Trio avui aquest quadre de l’artista Ana Olías ( més info aquí ) que es titula “Cruce de caminos” i que em serveix per escriure el següent: Cruïlles permanents d’un paisatge canviant anomenat pensament. Una etapa en cada andana i els trens que van passant. No s’aturen les agulles i tampoc hi sobre el temps mentre rodes per la vida. Personatges que t’arriben com alés d’aire molt fresc i persones que es retiren per pujar a un altre tren.  I les vies que es separen, horitzons que es van movent. Es bifurquen les cruïlles mentre vas passant, tot lent, per un cantó del primer dia que viuràs en el present. I davant de la mirada tens els ulls de molta gent que et demanen a l’andana que et cau lluny i es va perdent.

Parlant amb el meu editor aquest passat divendres em sorprenia, ho ha fet moltes vegades i més que ho farà, quan em comentava que al meu últim llibre, que al final presentaré al med de març, hi havia algunes “greguerías” , un gènere literari poc conegut i de molta qualitat. Un dels seus referents és l’escriptor Ramón Gómez de la Serna. No se li pot negar la qualitat a aquest autor llegint les seves aportacions que tenen una part molt sarcàstic i un rerefons que et porta a pensar a fons en la frase. En comparteixo quatre però si us agrada, aneu a Internet i busqueu les “greguerías de Gómez de la Serna”.  Los globos de los niños van por la calle muertos de miedo. El bebé se saluda a sí mismo dando la mano a su pie. El sueño es un depósito de objetos extraviados. En cada día amanece todo el tiempo. Acabo comentant que aquest escrit és el número 1234 que penjo en aquest blog. Ho dic per la xifra simpàtica, com els textos de Gómez de la Serna. 

Aquest cap setmana sortirà el sol de bon matí i lluirà mentre un tren viatja via sud amb algú que mai ha perdut el nord. Aquest cap de setmana el cel estarà clar, disposat a alegrar les converses d’amics a les terrasses on es fa el vermut.  I també tindrà el cap de setmana moments de calma per a la reflexió, espais per treballs pendents, ocasions per veure noves cares que aviat seran amigues, i altres d’amigues que ja són constants. Aquest cap de setmana serà llarg en hores i curt en temps, ple de noves coses i buit de mals moments. Voleu si podeu i us deixen, crideu si en teniu ganes, abandoneu-vos sense por a la vida i, sobretot, camineu bé. Perquè ja sabeu: si escups al cel, et caurà a la cara. Bon cap de setmana!  De regal, aquesta cançó del Max Gazzè, que es diu, Il solito sesso, i que podeu veure traduïda AQUÍ

Y tú qué dices, corazón. Que no se me acomode el amor pa cuando estalle. Y tú qué dices, corazón. Que me tiendas al sol en plena calle… Aquesta cançó, que es diu Corazón , és una de les dues que va cantar el Carlos Chaouen l’any 2004 a la televisió de Tarragona quan el vaig convidar, aprofitant que tocava a la Sala Zero i que ens unia l’amistat que per sort ha continuat.  Aquest divendres el Carlos ve de visita de nou a la ciutat. En aquest cas la seva presencia coincideix amb uns dies que té de vacances i que passarà a terres valencianes. Però s’aturarà per saludar-me i soparem junts, amb altres amics que he convidat i que el volien conèixer, amb la certesa que ens farà, perquè li encanta, un petit acústic després del cafè.  Serà un plaer d’aquells que esperes i al final arriben. El Carlos és un gran compositor, escriptor i músic. Compartirem moltes coses i és possible que en un futur hi hagi col·laboracions. Què més es pot demanar per un divendres? Bé, moltes més