UNA CITA MISTERIOSA I DOS REFRANYS

Tinc una cita misteriosa. Com a periodista m’emociona això de tenir una trobada anònima que et proposa algú amb la promesa de donar-te informació i documents que et poden ser útils i de la qual en pots fer ús o no. Fa anys que no em passava i he de reconèixer que m’ha aixecat molta intriga. 

Els periodistes tenim la virtut, o hauríem de tenir-la, de fer un tercer grau a una persona sense que ho sàpiga per a treure el màxim de dades fent preguntes indirectes. Però en aquest cas, pel que dedueixo, no caldrà preguntar massa. Però en tot cas, provaré de fer-ho igualment en aquesta enigmàtica trobada que se m’ha proposat.

Sé que qui vol parlar, parla. De la mateixa manera que, i aquí ve el primer refrany, qui calla atorga. Vaja! Que si un no te res a amagar es defensa o nega i si no es defensa és que és declara culpable del que toqui en cada cas.

L’altre refrany és aquell que diu que “si escups al cel, et caurà a la cara” que ve a dir que una mentida explicada per fer mal a una altra persona et pot tornar com un bumerang i el mal que havies previst i no tenies, te l’acabes trobant. 

La condició humana és així. Uns tenen informació i altres la reben, uns menteixen i altres pesquen mentides, uns pensen en negatiu i la foscor els ofega i “enfonsa”. Perquè... penseu sempre que ens enfonsem sols fruit de les nostres errades tot i pensar que són altres els qui ens enfonsen.