AGRICULTURA MENTAL

Un era un pel senzill i l'altre molt tribal. Però el primer vivia infeliçment en allò que alguns anomenen "la civilització" perquè el seu entorn el devorava sense permís ni possibilitats de salvació.  Mentre, el segon, el més tribal, passava els dies treballant amb ordre i sense preses, assaborint l'entorn i el pas del temps amb les passes previstes.  És una reflexió que faig tot observant un programa que emet Cuatro on en passades edicions varen enviar dues famílies espanyoles a passar uns dies amb dues tribus, una a Etiòpia i l'altra a l'Amazònia. Allí van obeir les instruccions dels poblats convivint amb ells en tots els sentits.  Ara, el programa ha fet que els dos pares de les dues famílies hagin tornat a les tribus per portar-les a Espanya a passar uns dies. I aquí es planteja el dilema amb el qual reflexionava. Perquè no és el mateix adequar-se a una forma de vida tribal i enriquidora, com van fer els espanyols a terres etíops i amazò

Visc els carrers i trepitjo els dies, em bec els núvols apassionat i miro les copes que van passant lentes a l’andana del primer tren de l’últim matí. Encreuo les cames mentre reposo les paraules pel gest de demanar un somriure al bitllet que em durà ben lluny.  No és només paper. És el senyal ple de son que arriba tard del viatge i ens espera un dia més. I passa el jorn, de nou un jorn, i es manté la pausa entre els ulls caiguts i els braços oberts. Visc pels carrers i refilo a la vida.  

Ho faig poc sovint però avui toca. Avui toca compartir un dels poemes d’un dels meus poetes preferits, el Joan Margarit . Aquest dimarts llegia alguns dels seus textos al programa “Via Llibre” de Canal 33, un d’aquells espais residuals i minoritaris per les televisions que mirem cada cop més persones.  Sempre és millor recordar Joan Brossa que mirar-se la brossa que fan a altres canals. Margarit segueix en estat pur, amb el seu realisme de sempre i el dibuix de la quotidianitat dels carrers que viu i els dies que trepitja. Aquest poema, anomenat “Es perd el senyal”, em sembla un clar exemple del que us comento.   Es perd el senyal No tinguis pietat del que has estat, perquè la pietat és massa breu:  no dóna temps a construir-hi res. De nit, en un petit aeroport, veus com un avió s'està enlairant. Va perdent-se el senyal. Sents el convenciment que estàs vivint uns anys sense esperances que ja són els més feliços de la teva vida. Hi ha una altra p

De camí cap a la feina es va creuar amb persones que l’havien estat saludant els últims quinze dies i ara feien com si no el coneguessin. Potser ja no els interessava, potser ara passava desapercebut. Havia acabat la campanya i el dia de les eleccions.

Hi ha esperes que ajuden i són productives, que és millor que hi siguin perquè acaben tenint la seva utilitat. Aquest dijous a la Casa Canals, m‘esperava a que s’iniciés la presentació de l’últim llibre del Miguel Villalba , amic i humorista gràfic, obra que us recomano.  I en aquest temps d’espera em vaig retrobar amb un altre amic, l’artista i gestor cultural Jordi Abelló , que també assistia a l’acte. Em va preguntar si havia vist l’exposició que hi ha instal·lada a la mateixa Casa Canals, una mostra fotogràfica d’un jove autor que es diu Lluc Queralt .  I como no l’havia vist, varem fer junts el recorregut descobrint la bellesa de les seves imatges. Parlo de bellesa tot i tractar-se de fotos de rostres de persones d’arreu del món, diversos països per on ha viatjat l’autor tot i la seva joventut, que viuen en condicions de pobresa o de marginació social en molts casos. Altres dels protagonistes no viuen en aquesta franja de la pobresa o exclusió però tampoc hi són tan

Hi ha certs personatges que podien haver passat a la història de la seva ciutat amb honors i ho acaben fent sense pena ni gloria i sent recordats com a elements trepes o frikis.  Són, per exemple, els regidors que durant anys han obeït al seu cap de llista i al seu partit però que al final de la seva carrera, quan se’ls ha dit que el seu cicle polític havia arribat al final i no es comptava amb ells, han marxat fent soroll, de males maneres i sovint passant-se al primer partit que els ha acollit.  Hi ha també tots aquells que han fet vida social formant part de totes les activitats que es fan a la ciutat i apareixen sempre a la foto perquè tenen com a primer objectiu aparentar i com a repte, encara més trist, alimentar el seu ego. Els veus a les processons de Setmana Santa, a les comparses de Carnaval, a les carrosses de la Cavalcada de Reis, als balls del Seguici de les festes majors, a les juntes de les principals associacions i entitats o en aquells saraus on hi hagi

Ja em sembla bé que els artistes del país s’identifiquin políticament cada vegada que hi ha eleccions. Autoetiquetar-se és sincerar-se amb un mateix i ajudar al públic a fer la tria quan tens dubtes i no saps quin disc comprar o quina pel·lícula veure. Òbviament ho dic amb segones però no estaria gens malament que, de la mateixa manera que ells opten per una opció política i tanquen les portes a les altres, nosaltres podríem fer el mateix.  Per exemple, i no ho dic en broma, jo a partir d’avui no escoltaré més música ni compraré cap treball del Gerard Quintana o el Joan Reig dels Pets perquè són, amb altres músics, de la campanya d’Esquerra Republicana de Catalunya.  Tampoc compraré res d’ells ni escoltaré al Feliu Ventura, Obrint Pas o Pau Alabajos perquè canten a favor de la CUP. I a tots els qui han donat suport alguna ocasió, de manera descarada demanant el vot, a algun partit. Com el cas dels qui es van posicionar a favor de ZP en el seu moment (Noooo! Sabina! ¿