Archive for de novembre 2012
SENZILL O TRIBAL
Un era un pel senzill
i l'altre molt tribal. Però el primer vivia infeliçment en allò que alguns
anomenen "la civilització" perquè el seu entorn el devorava sense
permís ni possibilitats de salvació.
Mentre, el segon, el més tribal, passava
els dies treballant amb ordre i sense preses, assaborint l'entorn i el pas del
temps amb les passes previstes.
És una reflexió
que faig tot observant un programa que emet Cuatro on en passades edicions
varen enviar dues famílies espanyoles a passar uns dies amb dues tribus, una a Etiòpia
i l'altra a l'Amazònia. Allí van obeir les instruccions dels poblats convivint
amb ells en tots els sentits.
Ara, el programa
ha fet que els dos pares de les dues famílies hagin tornat a les tribus per
portar-les a Espanya a passar uns dies. I aquí es planteja el dilema amb el
qual reflexionava. Perquè no és el mateix adequar-se a una forma de vida tribal
i enriquidora, com van fer els espanyols a terres etíops i amazòniques, que fer
viure a aquesta gent les desgràcies i injustícies del que, com comentava, s'ha
anomenat "món civilitzat".
Magre favor els
fan portant-los a una zona on els valors que ells si que mantenen s'han perdut
del tot, on el diner i el poder mana per sobre totes les coses. Els qui van
viure amb les tribus diuen haver après moltes coses però és ben cert que el
canvi no servirà de massa als qui vivien amb calma al mig del bosc i ara viuran
una realitat que no acabaran d'entendre mai. La senzillesa costa poc de
compartir i exercir per a tothom que s'ho proposi però quasi no existeix en
aquesta part de planeta que habitem. Potser si tots fóssim més tribals tot
aniria millor. Potser...
TEMPUS FUGIT
Visc els carrers i trepitjo els dies,
em bec els núvols apassionat i miro les copes que van passant lentes a l’andana
del primer tren de l’últim matí. Encreuo les cames mentre reposo les paraules
pel gest de demanar un somriure al bitllet que em durà ben lluny.
No és només paper.
És el senyal ple de son que arriba tard del viatge i ens espera un dia més. I
passa el jorn, de nou un jorn, i es manté la pausa entre els ulls caiguts i els
braços oberts. Visc pels carrers i refilo a la vida.
Tag :
AGRICULTURA MENTAL
ES PERD EL SENYAL
Ho faig poc
sovint però avui toca. Avui toca compartir un dels poemes d’un dels meus poetes
preferits, el Joan Margarit. Aquest dimarts llegia alguns dels seus textos al
programa “Via Llibre” de Canal 33, un d’aquells espais residuals i minoritaris
per les televisions que mirem cada cop més persones.
Sempre és millor
recordar Joan Brossa que mirar-se la brossa que fan a altres canals. Margarit
segueix en estat pur, amb el seu realisme de sempre i el dibuix de la quotidianitat
dels carrers que viu i els dies que trepitja. Aquest poema, anomenat “Es perd
el senyal”, em sembla un clar exemple del que us comento.
Es perd el senyal
No tinguis pietat del que has
estat,
perquè la pietat és massa breu:
no dóna temps a
construir-hi res.
De nit, en un petit aeroport,
veus com un avió s'està
enlairant.
Va perdent-se el senyal.
Sents el convenciment que estàs
vivint
uns anys sense esperances que ja
són
els més feliços de la teva vida.
Hi ha una altra poesia, hi serà
sempre,
com hi ha una altra música.
La de Beethoven sord. Quan es per
el senyal.
RAS I CURT (41)
De camí cap a la feina es va creuar amb persones que l’havien
estat saludant els últims quinze dies i ara feien com si no el coneguessin.
Potser ja no els interessava, potser ara passava desapercebut. Havia acabat la
campanya i el dia de les eleccions.
Tag :
RAS I CURT
ESPERANT ROSTRES
Hi ha esperes que
ajuden i són productives, que és millor que hi siguin perquè acaben tenint la
seva utilitat. Aquest dijous a la Casa Canals, m‘esperava a que s’iniciés la
presentació de l’últim llibre del Miguel Villalba, amic i humorista gràfic, obra
que us recomano.
I en aquest temps
d’espera em vaig retrobar amb un altre amic, l’artista i gestor cultural Jordi
Abelló, que també assistia a l’acte. Em va preguntar si havia vist l’exposició
que hi ha instal·lada a la mateixa Casa Canals, una mostra fotogràfica d’un jove
autor que es diu Lluc Queralt.
I como no l’havia
vist, varem fer junts el recorregut descobrint la bellesa de les seves imatges.
Parlo de bellesa tot i tractar-se de fotos de rostres de persones d’arreu del
món, diversos països per on ha viatjat l’autor tot i la seva joventut, que
viuen en condicions de pobresa o de marginació social en molts casos. Altres
dels protagonistes no viuen en aquesta franja de la pobresa o exclusió però
tampoc hi són tan lluny i unes quantes imatges tenen com a punt de referència
espais i paisatges.
La sorpresa va
venir quan vaig preguntar-li al Jordi si les imatges estaven retocades i em va
confirmar que no, que no han estat sotmeses a cap retoc, a part del de contrastos
de llum perquè les fotos són en blanc i negre, ni alterades. Dic sorpresa
perquè em costa imaginar la capacitat que pot tenir una persona de captar els
rostres tal i com els mostra al públic en aquesta exposició.
Un servidor, que
està acabant d’enllestir el seu proper llibre “Agricultura Mental”, ha trobat
de manera definitiva el complement perfecte fet en imatge a les paraules que
formen aquesta obra escrita. Perquè les cares dels protagonistes de les fotos
del Lluc Queralt són també aquesta mena d’agricultura mental i facial amb
persones amb el rostre marcat i les mans plenes de senyals de vida intensa. Hi
ha patiment, dolçor, desesperança, sorpresa, intriga i silenci en totes
aquestes cares, paisatges amb rostre anònim de la geografia humana.
Si aneu a la Casa
Canals dediqueu una estona a veure aquesta exposició del Lluc. És al segon pis,
és gratis i és meravellosa. Gràcies al Miguel per portar-me a la Casa Canals
com a excusa. Gràcies Jordi Abelló per regalar-me aquesta espera i per les
teves explicacions mentre fèiem la visita. I sobretot, gràcies Lluc per
apropar-nos la realitat dels espais que has conegut i ara comparteixes.
Si voleu fer un
tast, aquesta és la web del LLuc Queralt. CLIC AQUÍ
NO MOSSEGUIS MAI LA MÀ QUE ET DÓNA DE MENJAR
Hi ha certs
personatges que podien haver passat a la història de la seva ciutat amb honors
i ho acaben fent sense pena ni gloria i sent recordats com a elements trepes o
frikis.
Són, per
exemple, els regidors que durant anys han obeït al seu cap de llista i al seu
partit però que al final de la seva carrera, quan se’ls ha dit que el seu cicle
polític havia arribat al final i no es comptava amb ells, han marxat fent
soroll, de males maneres i sovint passant-se al primer partit que els ha
acollit.
Hi ha també tots
aquells que han fet vida social formant part de totes les activitats que es fan
a la ciutat i apareixen sempre a la foto perquè tenen com a primer objectiu
aparentar i com a repte, encara més trist, alimentar el seu ego. Els veus a les
processons de Setmana Santa, a les comparses de Carnaval, a les carrosses de la
Cavalcada de Reis, als balls del Seguici de les festes majors, a les juntes de
les principals associacions i entitats o en aquells saraus on hi hagi la
possibilitat de “xupar càmera”.
I arriba un
moment en el qual passen del primer pla al segon, abandonen el rol de ciutadans importants i se’ls considera de
segona fila perquè, de tant sortir, cansen i avorreixen al personal. I en
aquest just instant i moment s’inicia el seu declivi que els porta a ser, i
permeteu-me que sigui dur, patètics i ridículs.
La cobertura que
els han donat durant anys els mitjans, i els polítics de torn que creuen que
portaran vots al seu partit a les properes eleccions i els alimenten amb
càrrecs, els fa pujar l’ego fins arribar a un punt en què creuen que són Déus.
I ja sabem que
Déu és qui viu a l’àtic del cel i que com més puges, més forta és l’hòstia quan
caus. Quedi clar que aquesta última frase és del tot metafòrica (ni crec en Déu
ni m’agraden les hòsties) però serveix per il·lustrar certes situacions que
envolten a aquests personatges. Alguns d’ells, ben pocs, arriben a límits
insospitats.
Agosarats i
inconscients d’allò que pensa la gent d’ells quan ells es creuen que cauen bé i
tenen pes social, van encara més lluny. Després d’anys d’estar a tot arreu per
aparentar i sortir a totes les fotos, reclamen un lloc a les llistes d’un
partit a canvi de portar vots. Però arribada la campanya no ocupen cap lloc i
se’ls promet a canvi un favor, un càrrec a alguna oficina que es crearà a mida
per a ells, o la direcció d’algun estament o organisme que no té cap funció
però si que disposa de partida pressupostària per tornar els favors deguts.
Ocupen la cadira
i la tenen sempre ben calenteta i a prop perquè no els hi robin. Fins que un
dia, per motius diversos o no haver estat transparents, se’ls acaba el “chollo”
i han de plegar veles i tornar cap a casa. Però abans munten el ciri
corresponent criticant la decisió dels qui els han fet plegar, que són els
mateixos que els van col·locar pels favors pendents, i se’ls gira el cervell. I
lluny de estar-se quiets i callats decideixen mossegar la mà de qui els donava
de menjar anunciant que muntaran un partit polític, un nou projecte que
competirà amb els qui el van alimentar i ara sembla no conèixer.
Ja es sap que l’ego
no coneix amics ni recorda favors. S’alimenta de la pròpia persona, la controla
i devora interiorment. L’ego els cega i els fa sentir importants. Van pel
carrer pensant-se que tothom se’ls mira i el coneixen, s’aturen a parlar amb
persones que creuen tenir al seu favor i no saben que tenen una pèssima opinió
d’ells. I quan arriben les eleccions es quan els cau la bena dels ulls i veuen
que els envoltava un circ on ells tenien un rol ben clar: el de pallasso d’una
funció que mai va començar perquè no feien gràcia ni riure i el públic no
pagava l’entrada.
Per a ells, un
consell. Ara que encara hi ha temps i la caiguda és menys alta, aneu mirant la
realitat que us envolta i poseu el final a aquesta disbauxa que us envolta. Ja
no us queda espai a la mamella per xuclar. El vostre show ha acabat i la
mamella, que mai mor i sempre alimenta, és per altres.
AUTOETIQUETAR-SE
Ja em sembla bé que els artistes del país s’identifiquin
políticament cada vegada que hi ha eleccions. Autoetiquetar-se és sincerar-se
amb un mateix i ajudar al públic a fer la tria quan tens dubtes i no saps quin
disc comprar o quina pel·lícula veure.
Òbviament ho dic amb segones però no
estaria gens malament que, de la mateixa manera que ells opten per una opció
política i tanquen les portes a les altres, nosaltres podríem fer el mateix.
Per exemple, i no ho dic en broma, jo a partir d’avui no
escoltaré més música ni compraré cap treball del Gerard Quintana o el Joan Reig
dels Pets perquè són, amb altres músics, de la campanya d’Esquerra Republicana
de Catalunya.
Tampoc compraré res d’ells ni escoltaré al Feliu Ventura,
Obrint Pas o Pau Alabajos perquè canten a favor de la CUP. I a tots els qui han
donat suport alguna ocasió, de manera descarada demanant el vot, a algun partit. Com el cas dels qui es van posicionar a favor de ZP en el seu moment (Noooo! Sabina! ¿porqué lo hiciste?) o a favor del PP
en campanyes anteriors.
Si, ja sé què em direu. Que me’n queden ben pocs. No
passa res, tranquils! Els monjos tibetans i els cants gregorians sempre m’han
aportat molta calma i la resta de música que escolto normalment la toquen gent
de fora vila, fora CAT i fora ESP.
Acabo com començava. Ja em sembla bé que els artistes es
posin a un costat o a un altre. Així els podem posar nosaltres a altres llocs. En el meu
cas, a l’oblit.
