UNA DE MEVA, UNA QUE NO
Tercer post del mati en aquest especial del sisè aniversari. Un de vosaltres em demanava que publiqués la que considero millor poesia meva i la poesia que no sigui meva que més m’agradi. I de nou és un exercici complicat perquè fer la tria entre tant de material no és massa just. Però atenc la petició. La millor poesia, aforisme més ben dit, meu, propi i publicat, és aquest: ENS HAN ENTRAT A ROBAR Ens han entrat a robar. I ens ho han pres tot. Perquè érem rics pensant i ells necessitaven idees. Perquè buscaven soroll i nosaltres no controlàvem els silencis. Perquè cridaven com un cor i només hem sabut fer música del dia a dia. Ens han entrat a robar i no han deixat res. Estem ancorats en un diumenge sense hores que ha perdut els dies del davant i ha mort als de darrera. I no posem fil a l’agulla per cosir els anys amb els danys perquè no enfilem ni recte ni a enlloc. Cecs de futur i sords del present. Marcint-nos per l’esquena, en el passat....