AGRICULTURA MENTAL

Són quarts de nou de la nit d’una dia fred que anuncia gel per les següents hores. S’ha acabat ara mateix la presentació del meu nou llibre aquí, a la ciutat d’Altamura. De nou, Itàlia m’ha acollit amb plaer i jo m’hi he lliurat amb més ganes que mai. L’acte ha durat tres quarts d’hora i ha estat molt amè. La Carmen, una noia jove que ha vingut per sorpresa convidada pel meu germà italià, Bartolomeo, ens ha posat la banda sonora de la tarda. Nosaltres dos, el Bartolomeo i jo, hem fet allò que sabem fer millor: parlar i fer de la conversa un acte de cultiu i aprenentatge.  A la presentació he parlat de tantes coses i conceptes... Agricultura mental com a mètode de supervivència personal i transferible als altres, la transhumància com a eina vehiculant de l’aprenentatge tranversal de les persones i les ciutats. També m’han preguntat sobre el tercer element que existeix en alguns dels meus textos, rere el mar i el cel, i ho he aclarit: és l’home. A ell l’hem de dotar de la...

Hi ha moltes formes d’explicar les situacions de la vida i el món. Una d’elles és fer-ho amb rimes i faules, amb estrofes sarcàstiques i frases ben buscades i ben trobades. La darrera aposta literària del meu estimat amic Bartolomeo té aquest format, és un llibre que apropa al lector a la realitat de la humanitat i el planeta des de la visió més distesa possible. El nou treball es diu “Sotto la panca (filastrocche per tutti o quasi)” i arriba, a més ple d’art i en format de teatre.  Perquè el Bartolomeo, poeta i artista multidisciplinar, té l’atreviment – conscient que com tot el que toca a nivell poètic serà un èxit- de portar el seu nou llibre al format del teatre. I per això el proper 21 de febrer el Teatre Mercadante, a la ciutat d’Altamura, acollirà la representació corresponent que tindrà actrius, art i música en directe. L’art el posarà el Mario Pugliese, pintor més que reconegut a Itàlia. La música anirà a càrrec del Dino Plasmati a qui vaig descobrir (i conèixer) ...

Als afores d’Altamura hi ha una dimensió de terreny que, quan la tens davant, et provoca una sensació rara, una mena d’invasió de silenci i misteri. No té res d’estrany aquesta àrea, no parlo de cap espai extrasensorial.   És una dolina càrstica que es va formar fa milers d’anys, el dia que es va esfondrar un sostre de la cavitat, llavors subterrània, que ara té al forma d’immensa bassa. Aquesta dolina prehistòrica, d'uns cent metres de profunditat i més de 600 d'amplada, porta per nom "Il Pulo di Altamura". Allí, davant la dolina i al fons de la vall que divises molt llunyana, hi regna el silenci. Imaginar-se que allò que tens al davant, una esplanada tant immensa de terreny i amb tanta fondària, abans tenia un sostre i contenia aigua, espanta i emociona, sorprèn i et deixa sense aire. Tots aquests sentiments, que vaig notar fa pocs dies en aquesta dolina, se sumen a la sensació d’abandonament i solitud que també nota el teu cos en un espai ple de si...

M’encanta veure que les ciutats conserven part dels seus orígens, la seva identitat, elements i tradicions que les defineixen. A Altamura, coneguda per ser la ciutat del pa i per fer el millor pa de tota Itàlia, hi ha un forn antiquíssim. Data de l’any 1.380, quan aquest forn era al mig del poble, al mig d’un carrer i nu de parets o sostre.  Els almaturans feien la pasta dels seus pans a casa i la duien a coure en aquest indret que, dues dècades més tard, va canviar el seu estatus passant a tenir propietari i, conseqüentment, quatre parets que l’envoltaven, un sostre, una porta d’entrada i uns preus per al pa que s’hi feia.  El forn de Santa Chiara encara funciona avui en dia. Situat en una placeta amagada, al costat de dos carrerons estrets i a pocs metres d’uns església diminuta i vella, el negoci té la botiga de pa i, a fora, un arbre centenari que aixopluga una taula rodona per a vuit o deu persones. No es pot reservar, només cal arribar i esperar que quedi al...

La vida ens ensenya de manera constant i es converteix, d’una o altra forma, en la nostra assignatura pendent i permanent. Assimilem converses i coneixements, barregem allò aprés amb el moment que alimentem, gaudim de l’instant com un estel fugaç que travessa l’univers. Un aprenentatge és, doncs, tot allò que ens passa per dintre i fora sense que ho veiem del tot o ho percebem. En aquest instant, escrivint aquest text, he aprés dels records de fa uns dies, de moments ja alimentats que ara tenien fam de llum i eren assedegats de present.  Signar un llibre, per exemple, és un gest de memòria i renovació. Dedicar a algú unes paraules no deixa de ser això: l’exercici de repensar aquella persona mirant-te mentre parlaves (memòria) i la capacitat de cercar els mots que saps que vol llegir quan li donis de nou l’obra ara signada (renovació).  Dedicar als altres uns segons, unes paraules, uns breus pensaments, un passatge mental que era perdut i ara mor en un full pe...

Vaig parlar de Nuage, de l’amor que necessito tenir, de la necessitat de caminar per aprendre i de la mort com a concepte que espanta. La presentació del meu llibre a Itàlia va tenir un format de conversa amb el presentador de l’acte, davant d’un públic atent, i va incloure la lectura de quatre textos. Escollir-los va ser fàcil, llegir-los no tant.  A Matera vaig fer públics grans descobriments i algunes concessions. En primer lloc vaig sincerar-me dient que he estat enamorat una sola vegada a la meva vida, d’una persona a qui encara estimo molt, amb qui crec que hi hagut sempre una empatia espiritual i mental úniques, les ideals per compartir plegats allò que et proposes i desitges. I vaig descobrir als assistents el seu nom, dient-los que només havien de llegir les lletres inicials del títol del text que vaig llegir: AQUEST El segon escrit escollit va ser una mena de petició de dues bones amigues que van arribar a l’acte de presentació del llibre havent ja llegit l...