Archive for de novembre 2008
ARBRES DE LUXE EN TEMPS DE CRISI.
A vegades tinc la sensació que alguns polítics viuen en un altre món o, senzillament, passen de les crítiques dels ciutadans quan saben que han de fer o han fet alguna cosa mal feta. Faig aquesta explicació per parlar dels guarniments nadalencs que ja s'ha col·locat a les grans ciutats espanyoles. Crec que enguany i fruit de la crisi hagués estat millor una mica d'estalvi, el mateix que faran les famílies a casa seva. Enguany, per exemple, haguessin pogut posar menys llums per a reduir el cost energètic i de muntatge i lloguer tenint en compte que tampoc s'haguÉs notat massa. També haguessin pogut retardar el dia d'encesa de les llums nadalenques però tots el mantenen i serà, un any més, massa aviat però amb les mateixes intencions, provocar el consumisme dels ciutadans que, guiats per les llums i els aparadors decorats amb verd i vermell, van com zombis comprant compulsivament.
Ha passat tot el contrari. A Barcelona la regidora de Medi Ambient, Imma Mayol, s'ha gastat 214.000 euros en la plantada de sis arbres nadalencs de ferro i fluorescents. Més de 32 milions de pessetes malgastats i amb la critica corresponent, i lògica, de diferents partits del consistori barceloní. Aquesta aberració es pot comparar amb el preu de l'avet nadalenc instal·lat a Madrid, el de la foto, que costarà 495.000 euros. Quasi mil milions de pessetes en un sol arbre, més el consum corresponent, en uns temps que criden a la prudència i l'austeritat econòmica. Aquests dos exemples són els de mala política d'uns representants que, com deia tot just començar el post, viuen a un altre món o se'n enfoten de nosaltres i els importa ben poc allò que els puguin dir. Encara hi ha temps per canviar. Des d'aquí demanaria als ajuntaments de Madrid i Barcelona que treguin aquests guarniments de luxe i a la resta de consistoris, especialment els de les nostres comarques, que posin menys llums i les encenguin més tard, a meitats de desembre i no la primera setmana o el mateix dia 1. Ja sé que no em faran cas però dient-ho tinc la consciencia ben tranquil·la i la seguretat que molts altres compartireu la meva opinió.
Aprofito per a recordar que segueix en marxa la campanya del BACA i que s'hi podeu sumar tots els blogs que defenseu un nadal ben català amb el tió i els reis enlloc del nadal americà amb al Pare Noel com a protagonista. Podeu agafar el banner que hi ha a la columna de la dreta i si el poseu al vostre blog m'ho feu saber i us sumaré a la llista de bogs membres del BACA. De moment ja som 15.
ARA NO VOLEM CAP ARE
Una de les principals virtuts de l'actual govern de la Generalitat és donar l'esquena als ciutadans a qui no se'ls consulta res per acabar fent autèntics desgavells. Per això es va presentar al seu moment el projecte per la creació de les ARE a 86 municipis catalans. ARE és una Àrea Estratègica Residencial que inclou centenars d'habitatges la meitat dels quals són de protecció oficial. La Generalitat vol impulsar 100 ARE construint 90.157 habitatges en un total de 86 municipis i entre ells hi ha Cambrils. De moment la zona escollida és la que uneix les urbanitzacions o barris del Moli de la Torre i Vilafortuny, per la part del Vial de Cavet. En aquestes dues àrees residencials que destaquen per estar formades únicament per habitatges unifamiliars i/o adossats s'hi faria el gran nyap, edificis de fins a vuit pisos d'alçada, petits gratacels que causarien un impacte visual sense precedents. En total 2.067 habitatges per a 8.200 persones en un municipi que ja està creixent de forma desmesurada i, en algunes zones, amb una clara falta de serveis. Hi ha però un segon impacte a analitzar si parlem de l'ARE, el social. Sense ànim de ser classista - mai ho he estat- queda clar quin perfil de persones vindrien a viure als habitatges de protecció oficial. Cap dels veïns del Moli de la Torre o Vilafortuny compliríem els requisits per aconseguir-ne un. Entre mig de les dues àrees residencials hi hauria un nou gueto i de pas es taparia de la pitjor de les maneres l'essència del POUM aprovat a Cambrils fa un parell d'anys i que ja marca cap on cal créixer i com créixer. Com la gent del conegut supermercat de material informàtic i articles electrònics, el personal de la Generalitat "no són tontos" i saben vendre bé un producte que, sovint, pot acabar sent tot el contrari del que s'anunciava. Les ARE es complementen amb la construcció de més serveis i equipaments que ha de projectar igualment qualsevol consistori de manera obligatòria i no pas perquè es posi en marxa una d'aquestes àrees estratègiques. A Cambrils es reservarien, dins aquesta macro-àrea de gratacels, dues zones per a equipaments per a construir un nou centre escolar i una escola universitària a més d'un espai on s'hi podria aixecar un centre de dia per a persones grans.Tot plegat és el joc dels disbarats. La gent que vam triar una zona residencial amb xalets adossats o habitatges unifamiliars enlloc de blocs de ciment, apostar per la calma i pagar el preu corresponent, no volem cap ARE a 200 metres de casa.
En aquesta lluita o rebuig de l'ARE, no estem sols ni som pas els únics veïns de Catalunya que diem NO a aquest nyap anomenat ARE. El PSC de Sant Celoni diu NO, l'Alcalde de la Roca del Vallès (CiU) diu NO, Santa Coloma de Gramenet diu NO, centenars veïns de Reus diuen NO, la CUP de Reus diu NO, CiU de Roses diu NO, CiU a Móra d'Ebre diu NO, a Ripoll diuen NO, Sitges diu NO, els veïns de Valls diuen NO, a La Canonja diuen NO, El PSC de Cerdanyola diu NO ... la llista pot continuar. Si el govern de Cambrils té ganes de fer un nyap, que se'l facin davant de casa seva. Acompanyo el post amb un foto-muntatge que he fet i que mostra la vista que tinc ara des del despatx de casa meva i la que tindría si aquesta ARE tira endavant. Per ampliar-la, feu clic a sobre.
UN NOU REGAL DE BATTIATO
Carmen Consoli, Anthony and The Johnsons, Anne Ducros, Sepideh Raissadat i Juri Camisasca. Són els col·laboradors de luxe que ha triat el cantant Franco Battiato per al seu nou disc que ja es pot escoltar al Youtube. Fleurs2 és una col·lecció de clàssics de sempre composats per altres autors que Battiato ha arranjat per cantar-los però a més hi ha dos o tres regals, temes nous del fabulós músic sicilià. Fa uns anys va enregistrar Fleurs i posteriorment el Fleurs3. Ara faltava aquest nou treball que tanca una trilogia sensacional. Battiato canta en anglès, francès i, lògicament, italià. Entre els temes escollits hi ha Et maintenant o Sitting on the dock of the bay. Ja sabem que Battiato no és el millor cantant en anglès o francès però només pels arranjaments que ha fet ja val la pena escoltar aquestes cançons. El nou treball el tanca amb un dels millors temes que he escoltat mai i que Battiato va composar per la cantant Giuni Russo.
Als qui el seguim i l'estimem, als qui l'hem conegut bastant a fons i hem tingut la sort de compartir bones estones amb ell, ens faltava aquest nou disc. Com a mostra, un botó. Us penjo una de les cançons del nou treball de Battiato i també la versió que comentava de Giuni Russo. Avui és diumenge i els dies de festa cal fruir enlloc de pensar en problemes. Espero que us agradi.
FRANCO BATTIATO - IT'S FIVE O'CLOCK
GIUNI RUSSO - L'ADDIO
LA CAIXA, DE REBAIXES
Em sorprèn l'actual política de La Caixa, una entitat financera que mai ha regalat res a ningú i que ara, en temps de crisi, posa al mercat productes a preu d'autèntica ganga. La Caixa està de rebaixes. Fa un parell de dies anunciava que posa a la venda, a través de Criteria CaixaCorp, el parc temàtic de Port Aventura, valorat en uns 700 milions d'euros. Ja hi ha interessats en la compra d'aquest gegant de l'oci que per La Caixa és un simple negoci i no pas una empresa on hi treballen 4.000 persones.
Les rebaixes continuen perquè ja hem pogut llegir que la mateixa Criteria CaixaCorp està disposada a vendre la participació del 12,5 per cent que té a Repsol YPF a la petroliera russa Lukoil sempre i quan els russos comprin un altre 20 per cent a Sacyr Vallermoso i financin tota l'operació. Per un país, el soviètic, on hi ha tants multimilionaris com pobres, no serà massa problema iniciar aquesta adquisició d'un negoci que, per La Caixa, es això, senzillament un negoci més. El president del govern espanyol ja va dir que no és partidari que aquesta companyia espanyola tingui propietaris estrangers però recordem que ZP diu "diego donde dijó digo" i mai se sap què li faran fer i dir els qui el governen a ell.
Per a rematar la setmana també hem sabut que La Caixa ha presentat una oferta per participar a la subhasta d'actius feta pel Fondo de Adquisición de Activos Financieros per aconseguir una part dels 5.000 milions d'euros perquè bancs i caixes incentivin la concessió de crèdits a empreses i famílies. Dit d'una altra manera, els qui més guanyen i més beneficis obtenen, enlloc de dedicar-los a incentivar en nom propi i amb els seus diners, utilitzaran els de l'estat que també són els nostres. La Caixa, entitat que els primers nou mesos de l'any ha obtingut uns beneficis de 1,571 milions d'euros, ha quedat descartada de la subhasta però altres entitats similars, no. Caixa de Sabadell té previstos uns beneficis per enguany de 100 milions d'euros, BBK en guanyarà 258 milions i Kutxa uns altres 147. Aquestes tres entitats financeres, tot i amb els guanys, si que rebran el cop de mà econòmic del govern. Cada cop és tot més il·lògic, més fastigós, més insultant. La Caixa de rebaixes i nosaltres de crisi. Caixa o faixa...
Per acabar aquest post, un comentari que algú titllarà de demagog, no passa res. Abans d'escriure aquest article he anat a comprar. El senyor que tenia davant meu a la caixa del Mercadona, tenia uns setanta anys, ha hagut de deixar-li al caixer una ampolla d'oli del barat. No tenia prou diners i havia comprat quatre iogurts, un paquet de magdalenes i altres coses essencials. Més tard, la senyora que tenia davant meu a la caixa del Schlecker, ha hagut de deixar-li a la caixera una ampolla de suavitzant. La compra del paper higiènic, la lleixiu i el sabó per a rentar els plats s'havia polit el seu pressupost. Cosses que passen, oi?
VIUEN D'AQUÍ PERÒ S'HO PASSEN PEL FOLRE
Ja es pot escarrassar en Marcel Gorgori en promocionar els vins i caves catalans amb el programa que presenta setmanalment a Canal 33. Per més que insisteixi, ell i moltes altres persones i institucions o associacions, els de les espanyes foranies van pel seu camí. Aquest mati m'he unit al grup del facebook Bevem vi i cava català que ja ha rebut el suport de quasi 1.500 persones. Ha estat quan llegint les argumentacions i comentaris de la seva autora, la Silvia Naranjo, m'he disposat a comprovar allò que ja sabia que passaria. Arriba el Nadal i per tant l'època dels lots nadalencs que ofereixen empreses i supermercats. Xoriços, formatges, pernils, patés, torrons, neules, licors dolços i, com a productes estrella, el cava i el vi. He buscat les ofertes de lots nadalencs de tres coneguts supermercats per saber quins vins i caves catalans incloïen. Sabia que de caves del país en trobaria a dojo - se'n fan fora de Catalunya? - però m'he sorprès al veure la selecció de vins.
Anem a pams. Entro a la web de Carrefour i trio "sólo consultar catálogos". Aquesta multinacional ofereix als seus clients més d'una trentena de lots de nadal. A tots ells hi ha vins de Somontano, Rioja, Ribera del Duero i altres punts de l'estat menys els de les D.O catalanes a excepció d'un blanc de Rene Barbier que si inclouen en quatre dels seus lots.
Segon cas. El Corte Inglés posa a l'abast del seus clients 5 lots i no hi apareix cap vi català. A més han tingut la barra d'incloure, en un dels lots, un vi estranger, un Lambrusco. Tercer exemple, Eroski. Aquesta cadena de supermercats disposa d'una extensa secció de vinos y cavas on no trobareu cap vi català. Carrefour, El Corte Inglés i Eroski tenen molts supermercats al territori català però es passen els productes de la terra pel folre. I després diran que els catalans sempre estem en peu de guerra, protestant injustament i queixant-nos per no res. Us convido a denunciar aquest greuge, a sumar-vos a la campanya de la Silvia i a veure, amb més ganes que mai, el programa del Marcel Gorgori.
AVUI FA UN DIA CLAR
Avui fa un dia clar. Tu somrius però et queixes. Tot et pesa, tot t'espera però avui no sortiràs. Hem anat a l'hospital i aquella llum estranya no m'agrada, no m'agrada però se t'hi han quedat. Jo no em moc del teu costati els teus ulls em diuen tant... les notícies no són bones i aquells tubs amb què t'han disfressat no em deixen respirar, i no fan per tu perquè tu sempre has vestit ben elegant.
Malgrat el cansament avui et veig tan maca, tan bonica, tan amiga com sempre has estat. Quan tu em vas preguntar fins on arribaríem érem joves i vaig dir-te que encara era aviat. Ara sé que ja et puc dir que pots comptar sempre amb mi cada dia, cada nit perquè ja no em puc imaginar no tenir-te al meu costat, veure com t'adorms i com et lleves, fer els teus somnis realitat.
I aquest matí mateix, has dit adéu per sempre, no ho entenc i no ho vull creure, perquè tot està a mig fer. Dóna'm tot el teu amor malgrat dormis al teu món, diga'm que estaràs per sempre molt aprop, per seguir-te explicant mentre estic aquí lluitant. Buscaré al cel el teu estel i mai no l'abandonaré.
I aquest matí mateix, has dit adéu per sempre, no ho entenc i no ho vull creure, perquè tot està a mig fer. Dóna'm tot el teu amor malgrat dormis al teu món, diga'm que estaràs per sempre molt aprop, per seguir-te explicant mentre estic aquí lluitant. Buscaré al cel el teu estel i mai no l'abandonaré.
/... / El que acabeu de llegir és una cançó del grup Narcís Perich i la Caravana de la Bona Sort. Els he descobert avui mateix, a ells i la cançó, tot escoltant IcatFM, una emissora que em dóna cada dia moltes alegries per la qualitat de la selecció musical i els seus programes. Aquesta cançó no m'ha deixat indiferent. Ni pel text ni per la música. M'ha fet plorar (això ja passa en aquells dies que, per un o altre motiu, estas tendre, sentimental). Se'n troben poques de composicions com aquesta i encara es troben menys sovint grups musicals com el del Narcís Perich que, de ben segur, té un molt bon futur musical a Catalunya. El seu darrer CD és molt bo, ratlla el 10. Això em diuen les meves orelles i les meves percepcions. Us recomano que, ara que heu llegit el text, l'escolteu amb la música. Us portarà només 4 minuts que us faran viure més intensament les següents hores tot mirant les coses amb un altre sentit. Gaudiu-ne! Feu clic al Play!
TORNA EL NADAL ... I LA BACA
Ja ens han començat a envair de motius nadalencs i això que falta un mes i mig per aquelles dates de reunió familiars, petons i abraçades, confessions i llàgrimes, felicitat i joia. A la ciutat de Tarragona ja es poden veure els carrers guarnits amb les típiques llums i a Cambrils també han començat a posar-les. Les estanteries dels principals supermercats ja ens permeten comprar torrons, polvorons i altres pastissets variats i tradicionals del nadal. Per a rematar-ho, les botigues dels xinesos ja estan plenes de pares noels amb l'escaleta llestos per penjar als balcons de les cases.
Per això, com ha tornat el Nadal, també torna la BACA (Blog Anti Christmas Americà). Va néixer el 9 de novembre de l'any passat com una associació de blogs que recolzem la figura del Caganer, el Tió, l'Home dels Nassos i els Reis d'Orient enlloc del Santa Claus i altres invents del país que mata a mig món i estar content de fer-ho, un país molt gris amb un president de color.Ho dèiem l'any passat i ho tornem a dir ben fort: No volem més iaios amb barba blanca i vestits de vermell pujant amb una escala per les façanes de les nostres cases. Volem que els nostres nens visquin les tradicions que nosaltres hem viscut i que entenguin que els regals els caga el Tió i els porten els Reis d'Orient si els poses menjar a ells i als camells. Reivindiquem un Nadal ple de les nostres identitats on regni l'amor i la pau i, per acabar, exigim als nostres ajuntaments que no pengin les llums nadalenques abans del 10 de desembre i que els nostres botiguers decorin els seus aparadors a partir del mateix dia.
El banner que acompanya aquest post és l'oficial del BACA, enguany una mica renovat, i podeu fer un copiar pegar (ampliant-lo abans tot clicant sobre ell). Si us plau, qui s'apunti al BACA i posi el banner al seu blog que m'ho faci saber que farem un llistat amb els links inclosos. L'any passat es van sumar al BACA 15 blogs. Espero que enguany superem la xifra.
AFAITADES
La segona lectura de premsa del dia, la primera és al matí i la tercera a la nit, m'ha aportat substancia per aquest post. He observat encuriosit l'última foto que han repartit de Fidel Castro. És aquesta i com veureu el seu estat és patètic, com la seva persona i tota la seva vida. El dictador cubà s'esvaeix lentament o això ens fan creure els seus assessors. Jo fa mesos que penso que Castro és mort i el tenen amagat a qualsevol càmera frigorífica per buscar el millor moment per treure al mort i lliurar-se'n però amb honors. Està clar que a Castro li queden dues afaitades i, en aquest cas, no em sap greu.
També li queden dues afaitades, potser una de sola, a Manuel Barrera, Tinent d'Alcalde de San Fulgencio (Alacant) i acusat de cobrar un suborn per donar suport a un pla urbanístic que canviava uns habitatges econòmics per uns de luxe d'un milió d'euros i la zona verda per un camp de golf, casinos, hotels i un port esportiu. A Barrera li van parar una trampa amb càmera oculta i hi va caure amb les quatre grapes. Hi ha un vídeo que demostra el suborn i on es veu a aquest regidor independent que governa amb un pacte amb el PSOE acceptant, de mans d'uns suposats empresaris catalans i andorrans, un sobre amb 5.000 euros que serà, a partir del moment en que l'agafa i fins el 2011 quan guanyi les eleccions i tingui majoria al consistori, la seva paga mensual. Ara aquest personatge diu que tot ha estat un complot però la gravació el posa en evidencia i el condemna. De moment ja han passat pel jutjat un regidor del govern, l'advocat municipal i l'alcaldessa de San Fulgencio que va expulsar del govern a Barrera i que està acusada de preparar la trampa i el suborn. Sigui com sigui, a Barrera li queden com a polític, dues afaitades. Al vídeo hi trobareu frases d'aquest senyor que es poden immortalitzar com ara: "mejor en billetes grandes, ocupan menos espacio". El podeu veure en aquest enllaç.
Per acabar, a qui també caldria afaitar d'una vegada per totes és a algun dels companys dels protagonistes d'aquesta foto on per cert, sembla que s'ho passin bé tot rient. Són tècnics de manteniment d'avió de l'aeroport de Barajas que han acompanyat fins els jutjats de Madrid als tres imputats per homicidi imprudent en el cas de l'accident aeri que el passat 20 d'agost va acabar amb la vida de 154 persones. Que es depurin responsabilitats d'una vegada i vagin a la presó els qui van intervenir en aquella catàstrofe d'una o altra manera. Els culpables cal buscar-los a la pista i també als despatxos de la companyia propietària de l'avió sinistrat. Que els afaitin si toca.
S'HA APAGAT LA VEU DE L'ÀFRICA
La cantant sud-africana Miriam Makeba va morir ahir de forma sobtada a Itàlia. Makeba participava en un concert contra la camorra i de suport al jove escriptor Roberto Saviano, autor del llibre "Gomorra" on descobreix els secrets de la camorra napolitana. Saviano està amenaçat de mort, viu amagat i recentment ha anunciat que marxa d'Itàlia a un altre indret del món on pugui viure sense por. Tornem al concert. Miriam Makeba era una de les artistes convidades en aquest concert que es feia a Baia Verde, el lloc on la màfia va matar amb una vintena de trets a l'empresari Domenico Noviello, propietari d'una autoescola, per haver denunciat que els de la Camorra l'estaven amenaçant de mort si no pagava el "pizzo" el sou que has de pagar si vols protecció de la màfia i no morir abans d'hora.
Ara si, tornem al concert i parlem de Miriam Makeba. Aquesta cantant, de 76 anys, era tot un símbol mundial de la lluita contra la segregació racial. EL 1963 el govern sud-africà va prohibir tots els seus discos i la va desterrar del seu país. Va tornar-hi el 1990 quan Nelson Mandela la va convidar a viure de nou a la seva pàtria. Makeba, coneguda com a "Mamá África", va ser la primera dona negra que va guanyar un premi Grammy, el 1965. Dos anys després va aconseguir la fama mundial amb la cançó "Pata Pata" inspirada en la dansa de les xaboles de Johannesburg. Ahir Makeba va ser de les ultimes personalitats a cantar. Era tard i quedaven pocs espectadors, un fet que va molestar a la cantant. Va cantar, descalça sobre l'escenari, més de mitja hora. Acabada la seva actuació, va acompanyar la resta de cantants en el comiat i mentre s'acomiadava, asseguda en una cadira de rodes pel seu delicat estat de salut, va perdre el coneixement. Va morir al cap de mitja hora a la clínica Pineta Grande pels problemes de cor que arrossegava feia dos anys. A la seva autobiografia Makeba havia escrit "he mantingut la meva cultura, la meva música i els meus orígens i gràcies a tot això em vaig convertir en aquesta veu i aquesta imatge d'Africa i el seu poble, sense ser-ne conscient". En homenatge a la Miriam Makeba deixo penjat el vídeo del "Pata Pata".
MÉS FEINA PELS PROFESSORS.
El Consell de Ministres ha aprovat un Real Decreto que complica encara més la vida als futurs professors. Els aspirants a professors de secundaria hauran de fer un màster d'un any de durada per garantir el seu nivell formatiu, per aprendre a ensenyar. El nou títol serà necessari a partir de l'octubre del proper any 2009 i també afecta els futurs professors de FP, Batxillerat i d'idiomes. Diu el govern que l'objectiu és "que els professors puguin transmetre de manera apropiada els seus coneixements als seus alumnes tal i com marquen els objectius europeus".No sóc professor però en conec uns quants i aquesta informació m'ha deixat descol·locat. Entenc que els docents han d'estar preparats però crec que aquest màster l'haurien de fer els alumnes i, sobretot, els pares. Ens trobem en un moment en que el professor no pot renyar, cridar o castigar a l'alumne perquè si ho fa, li vindrà el pare o la mare i li muntarà un "pollastre de grans dimensions". Ja no parlem de prendre al nen el telèfon mòbil mentre és a classe perquè llavors la bronca dels pares pot acabar com "el rosari de l'Aurora".
Segons l'informe PISA, els resultats dels escolars espanyols són molt per sota de la mitjana feta a un total de 57 països. El govern creu que els professors són els elements a reciclar quan realment cal que un reciclatge als pares. En la gran majoria de casos, el nen d'avui en dia fa el que li dóna la gana, es toreja als pares com vol i a sobre té autoritat per cridar a la professora i anar insultant a companys i docents. Els pares d'aquests nens, més propers a un ximpanzé que a un humà evolucionat, haurien de governar una situació que no entenen i per postres el govern s'equivoca de bàndol. Aquest és el típic cicle educatiu i familiar: els pares has evolucionat i tenen uns coneixements que transmeten als seus fills, uns nens que a escola es comportaran i aprendran. En cas contrari, estarem on som ara, en un caos on els professors fan el que poden i acaben deprimits, desincentivats i frustrats. Permeteu-me que acabi posant-vos un enllaç a un blog on llegireu una carta que un professor va enviar al diari El País. La carta es diu "perdón por ser profesor" i la dedico a tots els professors, pares, fills i ministres. Feu clic aquí.
LA POBRESA D'ALGUNS POLÍTICS
Sempre he dit que els polítics haurien de ser professionals de la política, complir uns requisits mínims per ocupar el seu càrrec en bé de la gestió de la ciutat. En cas contrari, passa el que passa. Aquest sistema existent, i ben constatat, que permet a qualsevol regidor o regidora, alcalde o alcaldessa, presidir un consell comarcal, una diputació, el govern autonòmic o central, acaba decebent. Ja sabem que CiU és el partit dels metges i advocats, que el PSC i Iniciativa són els partits del metges i que el PP és el partit dels economistes. Ja sabem que tot alcalde té la seva bona ombra, el cervell que és qui mana realment. Tot això ja ho sabem però cal canviar les coses. Si féssim passar un petit examen, semblant a unes mini-oposicions, als qui opten a un càrrec electe, ens quedaríem sorpresos i més de la meitat s'haurien de quedar a casa. Dic tot això perquè una regidora de Santa Cruz de Tenerife m'ho ha posat en safata i ja fa dies que ho volia comentar atesa les ineptituds que he vist darrerament no massa lluny del lloc on visc.
Anem cap a les illes canàries. L'oposició havia preguntat a una regidora del govern sobre la relació d'immobles que l'ajuntament del municipi té cedits a ONG's. La resposta no té pèrdua perquè la regidora, Esther Sarrautte, respon literalment: "En Patrimonio no figura ningún local cedido a ONG. Sí figuran otras asociaciones como San Miguel, Cruz Roja, etc. Pero con esas siglas (ONG), no". El regidor que havia formulat la pregunta va haver d'aclarir-li el significat de les tres lletres, ONG. La regidora va culpar un funcionari municipal, presumpte autor de l'informe que acabava de llegir. Tot plegat sembla un despropòsit però és tan trist com real.
El cas m'ha recordat a aquella entrevista feta a George Bush ara fa vuit anys, quan era candidat a la presidència dels Estats Units. Li van preguntar qui eren els talibans i va respondre que eren un grup de rock. Dissortadament va comprovar qui eren un any després, quan l'11-S.Si us plau, una mica de vergonya aliena i de dignitat. La política no és l'art de guanyar diners fàcils, no és un període de temps que serveix per incrementar el patrimoni personal, no és un joc. Que reciclin els nostres polítics i que enviïn cap a casa els qui no serveixin. El problema serà que, possiblement, algun ajuntament es quedaria buit. Aquí teniu l'enllaç amb la notícia i el vídeo. No us el perdeu. Vergonyós.
OBAMA, ESTAVA CLAR.
Ja tenim nou amo del món. Barak Obama ha estat escollit nou president dels Estats Units. Per una vegada els americans han estat llestos i han apostat per la joventut del candidat de color deixant en un segon terme l'altra competidor que sembla tret de les pel·lícules en blanc i negre. McCain ha estat el perdedor que es preveia i Obama el guanyador que tothom esperava. Ara té feina per endavant, afrontar la crisi del seu país, complir les seves promeses i sobretot les més arriscades com ara retirar les tropes d'Iraq. L'arribada d'Obama a la Casa Blanca treu d'aquest edifici al pitjor president nord-americà de la història. Bush ha estat un negat i no ho podia fer pitjor. Superar la seva feina li serà fàcil a Obama perquè el llisto, més que estar molt alt, no existeix. Donem temps al nou elegit i preguem perquè ens surti bo i no acabi de podrir el món en nom de tots.
QUIN GREUGE DE SÍNDIC
Foto: El petó de Judes. Aquells que es pensin que un Sindic de Greuges de qualsevol ciutat té alguna utilitat, que baixin dels núvols. De cada deu, a vuit els han triat per favors o, més ben dit, serveis prestats. N'he conegut uns quants i ara que s'ha confirmat que la ciutat de Tarragona ha creat aquesta figura, figurí es podria dir, ve al cas parlar del tema. El Síndic de Greuges, hi ha excepcions com el de Cambrils i altres municipis però no en el cas de Tarragona, és aquell "personajillo trepa" que és a tot arreu i no soluciona res enlloc. Els veus al capdavant de l'organització del Carnaval, Setmana Santa (sobretot perquè són molt de missa), festes majors i altres "mandangues". Cal, com diuen els italians, lluir la "faccia" per aconseguir els "favores" del padrino de torn.
Com a bons trepes, fan bon paper a tothom, somriuen, parlen i parlen, venen fum, prometen, aconsellen, es pensen que són els millors en tot i que la ciutat els estima pels seus actes de "refregaculs" i busquen, llepant on poden, qualsevol racó on experimentar fins l'orgasme la seva auto-complaença que també es coneix com a "narcisisme egocèntric". No hi ha res pitjor que un personatge d'aquestes característiques per ocupar aquest càrrec a Tarragona. Ara milito aquí, ara milito allà, ara bufa el vent per aquí, ara cal caminar cap allà...
No hi ha res com haver utilitzat la feina de funcionari matinal per situar-se, acabant de fer el dropo, a confraries, associacions i entitats. No hi ha res millor que haver fet malament la feina que et paga i manté per preconitzar el tarragonisme sempre amb recompensa a les hores d'oci. Ho lamento per tots els tarragonins i tarragonines però aquest exemplar escollit no serveix per solucionar res malgrat hagi convençut, això ja passa amb els grans venedors de fum, tots els partits polítics. Agafeu-vos ben fort que ara, en temps de crisi, arriba una despesa innecessària i mai millor dit.
VÍCTIMES D'ASSASSINS COVARDS
78.594. No és cap número de la Loteria, per desgràcia. És el nombre de persones condemnades per maltractar les seves parelles els darrers tres anys, d'ençà de l'aplicació de la llei integral contra la violència masclista (nom que podrien canviar tot traient la paraula masclista i tema del qual ja en parlarem un altra dia). La xifra en qüestió fa fredor i el més preocupant és que va en augment el nombre de casos de violència domestica. L'any 2007 van presentar-se als Jutjats de Violència sobre la dona més de 126.000 denuncies i els sis primers mesos d'enguany la xifra ja supera les 75.000 o sigui que, tristament, es superarà el record. No hi ha dia que passi en que no escoltem a les noticies un nou cas, depèn del dia dos o tres. Ja ens hi hem acostumat, se'ns faria estrany un servei informatiu sense la dosi de mort propera corresponent, la que se suma a la dosi de mort internacional que també ens serveixen en safata a l'hora de dinar i que el nostre subconscient reclama per coherència a aquesta lògica del funcionament del món tan patètic on vivim.
Tornem al tema que ens ocupa. En aquests darrers tres anys més de 112.000 dones han demanat una ordre de protecció i tres de cada quatre l'han aconseguida però una d'elles no. En molts casos ha estat aquesta dona la víctima mortal setmanes o mesos després de rebre la negativa. Set de cada deu maltractades no denuncien mai i se sumen a la llista de morts.Molts ciutadans associen l'increment d'aquest tipus de violència a l'increment del nombre d'immigrants i tenen raó en el fons però no pas en les formes. Una de cada tres víctimes és d'origen estranger però pel fet que a Espanya hi viuen molts estrangers i no pas perquè els que hi viuen siguin més violents, percentatge senzillament.
Tornem al tema que ens ocupa. En aquests darrers tres anys més de 112.000 dones han demanat una ordre de protecció i tres de cada quatre l'han aconseguida però una d'elles no. En molts casos ha estat aquesta dona la víctima mortal setmanes o mesos després de rebre la negativa. Set de cada deu maltractades no denuncien mai i se sumen a la llista de morts.Molts ciutadans associen l'increment d'aquest tipus de violència a l'increment del nombre d'immigrants i tenen raó en el fons però no pas en les formes. Una de cada tres víctimes és d'origen estranger però pel fet que a Espanya hi viuen molts estrangers i no pas perquè els que hi viuen siguin més violents, percentatge senzillament.
Sigui com sigui, la gent acaba amb la vida de la seva parella sense cap problema, sense contemplacions. Del respecte s'ha passat a les amenaces, de l'amor a l'odi, de les males paraules a les ganivetades, dels cops i pallisses a la mort directa. Ells, els assassins que són tan homes quan maten i tan malalts mentals quan es defensen davant el jutge, han girat el món com si es tractés d'un mitjó i ara el món on vivim fa pudor. Per sort no conec cap maltractador tot i que tampoc sé si en tinc un a la vora. Prefereixo pensar en positiu, tenir-los ben lluny. Com a enamorat de la vida i malalt d'amor dels qui m'envolten demano un impossible, una mica més de seny i un crit ben clar per als qui maten: que es treguin la vida com a valents abans de matar als altres com a covards.
JA SÓN AQUÍ
Ha costat però al final han arribat. Ja són aquí els Mossos d'Esquadra, ja s'han desplegat a les comarques de Tarragona i les Terres de l'Ebre. Ja patrullen pels nostres carreres i les nostres carreteres malgrat siguin el cos policial que causa més antipatia entre els ciutadans. Els Mossos no van començar amb bon peu i han seguit en una línia que, personalment, crec molt equivocada. Lluny de ser agents propers als ciutadans, aquells agents que han d'ajudar i resoldre dubtes, han esdevingut el "coco" a qui tothom té por. Només cal que sortiu al carrer i pregunteu quina imatge té cadascú de la policia autonòmica catalana. Són els qui posen multes amb prepotència, no perdonen la vida a ningú i es creuen el cos d'elit que salvarà al món. Hem estat anys criticant la Guàrdia Civil i ara resulta que els catalans s'estimen més les formes de la benemèrita que no pas la dels Mossos. De Policia Local n'hi ha de tot tipus. Els de Calella són amables, atents amb les persones. Els de Cambrils vacil·len a la gent, multen i sancionen per a recaptar més euros pels sous dels qui governen i fan la vista grossa quan volen i amb qui volen. En canvi els Mossos han desplegat sobre tot el territori aquesta imatge dura que provoca, més que respecte, molta por. Ja són aquí els homes de Harrelson. Que Déu ens agafi confessats.
Us deixo uns enllaços tot recordant, ja sabeu que m'encanta aquest exercici, que cal tenir memòria i la gent no oblida. Enllaç 1 · Enllaç 2 · Enllaç 3. De regal amb aquest post, un retallable d'un cotxe dels Mossos per si voleu muntar-lo i posar-lo sobre la televisió, on ara hi ha la sevillana o el toro.
