TRISTANY CLAMA AMOR A LA MEVA CAMBRA
Acabar la migdiada. Observar des del pati la teva
cambra. Imaginar-hi, allí inert i adolorida per les passions del cor, la dolça poncella
a l’espera d’amor. Són, tal volta, Tristany i Isolda.
Imagino que l’espera continua i que ell envia,
a la seva cerca, un missatger. Les paraules de Tristany són un clar d’angoixa
per l’absència en el desig dels cossos.
Agafa aquest anell, pren-lo. És un senyal d’enllaç,
de l’enllaç entre nosaltres dos. I quan arribis davant d’ella, fes que pugui
veure l’anell. Llavors sabrà que el meu cor la saluda, que només ella pot
donar-me consol i que si no fa res, moriria. Igualment li recordes el nostre
passat i la nostra tristesa però també l’alegria que té el nostre amor fidel.
Ho dic tot amb el desig que els nostres cors trobin esma per la inconstància
tot i el dolor i l’amargor d’estimar.
Disculpeu la narració, la tenia al cap i només
recordo aquest fragment d’amor perquè els altres són de tragèdia. La imatge, de
la cambra de l’hotel d’Altamura, és l’única part real d’aquest escrit. La
resta, com la vida, pura tragicomèdia.
Comentaris