SON

Mires al fons i el cor, que batega rere les teves petjades, corona el cel d’absències. El cos demana pausa i promet carícies als llençols de la nit. Saps que quan dorms ets una figura que escolta en secret els misteris de la fosca?

Assages com omplir els horitzons d’estels i torturar-los tendrament fins la follia, per llençar-los, extasiats, dins del buit de la teva cambra. 

Rondines els pronoms que reboten lleugers al mapa dels teus ulls. Lentament, guardes les mans i navegues més enllà de la pluja que fan els teus cabells, ara cabdells desfets. Cabdells negres i amorosits per la lluna. 

Imagines espills cavalcant al bell mig dels llavis, encens la lluna per il·luminar-te i conèixer a fons les teves transparències. I l’aire es belluga a cop de veu de violi. Al matí hauràs recollit l’escuma de les roques i confiat en els estels. El dia seguirà caient. 

Ara, les cames han marxat i els peus han anat de passeig. Ho omples tot de somriures abans de la son. Els teus ulls ocupen l’espai, infinit. El teu primer silenci serà per trencar síl·labes: dor-mir-per- ser- hi-a-ra.