BUSCAVA UN NARGUIL I VAIG TROBAR A LA FATIMA

A principis d’octubre del 2009, passejava pels carrers del Caire buscant un bon narguil per comprar-lo i poder fumar a casa, a la tornada, amb la mateixa calma que ho feia a la planta 11 de l’hotel Semiramis. La capital egípcia era plena de petites botigues on se’n venien però no em servia qualsevol narguil, havia de comprar aquell que em cridés l’atenció a primer cop d’ull.

Aquella tarda, la que centra l’escrit, no vaig tenir sort. De tornada a l’hotel, que era en ple centre de la ciutat i al costat del riu Nil, vaig veure que a la mesquita que hi havia a pocs metres, un edifici molt ben decorat i vistós, li havien canviat la fesomia. Havien envoltat tot el perímetre del temple de haimes i envelats fets amb catifes multicolors. Cadascuna de les entrades era plena d’homes encorbatats, agents de la policia amb uniforme de gala i dones de totes les edats i totes les belleses amagades sota els seus millors hijabs i xadors.

Al matí, quan havia sortit de l’hotel per anar al Palau de Salah Al-Din, la mesquita estava com altres dies. A la tarda, havia canviat l’aspecte completament per transformar-se en un espai de culte a quelcom o a algú. Vaig preguntar a un dels agents de la policia què s’hi feia, què succeïa. Em va respondre que era el funeral d’una persona molt important i que tots els mitjans del país en parlaven. Aquell bon home, jove però amb un anglès més que correcte, va afegir que si jo volia entrar per donar el condol, havia de fer-ho per la porta dels homes, la de l’esquerra.

No anava mal vestit. Vaig entrar-hi. I em va sorprendre la solemnitat del moment, el rigor de la tradició que passa per prendre un té i unes pastes dolces abans d’accedir a la sala gran. Et serveixen, no et pregunten qui ets ni et donen conversa. Tothom que és allí sap el motiu perquè hi és, coneix què ha de fer, no s’hi troba rar.

Ja a l’interior, el cos d’una dona molt gran jeia sobre un taüt molt humil que descansava en una mena de llit fet amb desenes de llençols, i mantes de molts colors. A esquerra i dreta, les dones resaven fragments de l’Alcorà que l’imam pronunciava al centre de la sala. Lluny d’elles, els homes seguien rebent als altres homes que anaven arribant.

Allí, a l’interior de la mesquita, vaig saber que la dona que havia mort, aquella personalitat de qui tot el país en parlava, era Fatima el-Sharif. Tenia 98 anys i havia tingut una vida molt intensa. La Fatima havia estat Reina consort del Rei Idris I de Líbia (el primer i únic rei que ha tingut el país) fins que es va acabar la monarquia, just quan Muamar el Gadafi va fer la revolució de 1969. Els dos, la Fatima i Idris, van ser exiliats a Egipte i els van confiscar tots els seus bens. L’any 2007 li van tornar la seva casa a Trípoli. Ja era vídua feia anys i estava acomodada al Caire.

La seva mort, pels fets històrics que us explico, tenia doncs molta significació i transcendència en aquells moments. Al 2009, quan va morir, Egipte no havia patit encara els efectes de la Primavera Àrab. La ciutat del Caire respirava calma, es vivia del turisme, hi havia molta contaminació, el contrast entre rics i pobres era abismal, el record de la memòria i el passat aguantaven, tan sols ells, el nom d’un país que va ser tot un imperi milers d’anys enrere.

Aquell dia, sense voler-ho, vaig tenir ocasió de prendre part en un moment important de la història del país, tot passejant sense semblar un turista, per aquella mesquita on hi havia les despulles de la Fatima.

La foto que acompanya aquest post és l’única que vaig fer aquella tarda. Rere la carpa blava que era l’entrada a la mesquita per a les dones, hi ha el temple de pedra.