CONVERSES AMB CONRAD (5): PRESAGIS



Sembla, tal vegada, que la teva veu és brisa, pluja i tempesta, un crit suau d’un volcà recent nascut, el desig i la cendra. Dus al teu cor un bosc blau que reparteix llavors per nous somriures. I arribes, amb la veu nua, d’indrets on mai no ha estat ningú.

Penja la nit plena de dents i cometes. I du al seu final un presagi estrany, un parany sense edat ni cap memòria. Els episodis són segles malferits i cauen moments per les muntanyes ennegrides pel paisatge nocturn. 

Més enllà de la penombra, de la son dels tímids fanals que t’enlluernen una part del rostre, les carícies de la por són tactes del vent que et recorre l’espatlla i el coll, que et navega els cabells i no vol salpar mai dels teus llavis. 

Presagis d’enyor i noves vides, de cicatrius closes pel pas dels silencis. Presagis del naufragi horitzontal tot just ara que caiem i mai toquem de peus a terra. La eternitat, la teva alegria. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS