CONVERSES AMB CONRAD (5): PRESAGIS
Sembla, tal
vegada, que la teva veu és brisa, pluja i tempesta, un crit suau d’un volcà
recent nascut, el desig i la cendra. Dus al teu cor un bosc blau que reparteix
llavors per nous somriures. I arribes, amb la veu nua, d’indrets on mai no ha
estat ningú.
Penja la nit
plena de dents i cometes. I du al seu final un presagi estrany, un parany sense
edat ni cap memòria. Els episodis són segles malferits i cauen moments per les
muntanyes ennegrides pel paisatge nocturn.
Més enllà de la
penombra, de la son dels tímids fanals que t’enlluernen una part del rostre, les
carícies de la por són tactes del vent que et recorre l’espatlla i el coll, que
et navega els cabells i no vol salpar mai dels teus llavis.
Presagis d’enyor
i noves vides, de cicatrius closes pel pas dels silencis. Presagis del naufragi
horitzontal tot just ara que caiem i mai toquem de peus a terra. La eternitat,
la teva alegria.
Comentaris