16 d’octubre 2017



Li prova riure, la rejoveneix, però no s’ho permet massa estona. Fa pocs mesos que va quedar immobilitzada, com una estàtua de pedra, incapaç d’assimilar que esperava a un nadó. Ben feliç que era fins el moment de saber-ho. I ben trista va quedar al comunicar-ho a la seva parella, que va decidir fugir i deixar-la sola. 

Va estar un temps descentrada, com si el tren on viatjava s’hagués aturat de cop, deixant-la en una estació on no havia plantejar quedar-se. L’aparició dels dubtes li minvava la claror d’aquell estiu. I el compte enrere li sumava volum al cos. 

Ella, que sempre havia pensat que els amors han de morir de mort natural, havia assistit al suïcidi voluntari de l’home dels seus dies, tal volta de la seva vida, mentre una nova vida li arrelava al ventre. 

El final del cicle va ser un descans per deixar de patir. Adéu a la ferida de l’abandó i llum per mirar, atònita i amorosida, a la seva petita Laura. 

Foto: escultura d’Ana Bossa

Nota: Aquest post i els dos següents formen part d'una petició d'un lector del blog que m'ha proposat escollir a un artista, triar tres de les seves obres i vestir-les amb text. He decidit posar mots a les obres de l'escultora Ana Bossa. 

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -