QUAN EL MÓN ES FA PETIT

Fa temps que parlava sola. Primer se li movien lleugerament els llavis, com si sumés en veu baixa. Però llavors es va tornar més sorda i més petita, i el pis creixia i li anava cada cop més gran. El que primer semblaven remucs sense so, s’havien convertit en paraules inconnexes i amb un to més alt, com de conversa però en monòleg, el mateix que sortia de la ràdio que posava cada cop més alta i escoltava, cada cop, menys.  

El cas, és que s’havia encongit. Prou que ho veia ella quan volia agafar els llençols per fer el llit o un pot de melmelada que ella mateixa havia preparat mesos abans. El prestatge més alt del rebost li era impossible i havia de pujar a un tamboret de fusta petit que tenia a la cuina per arribar al segon. I tot això, amb la por de caure i que la trobessin estesa a terra, ves a saber qui i ves a saber com. 

Es mirava al mirall del rebedor, que li havien regalat uns cosins de França feia tants anys, i només es trobava a l’alçada de la barbeta, amb la incapacitat d’arreglar-se el mocador del coll o la bufanda, com sempre havia fet abans de sortir de casa. 

Això de fer-se petita, que mai s’havia parat a pensar, li recordava ara als pensaments que tenia de jove, quan veia gent vella i els imaginava com a figures fràgils i arrugades que es creuava pel carrer o els veia, mirant per les finestres de les cases, foscos i endinsats en ells mateixos. Ara, pensava ella, la imatge mental d’aquells anys de joventut era en primera persona. 

Perquè el pessic que li vivia a l’esquena era permanent, com les vertebres aixafades pel temps, i tot plegat la feia caminar cada cop més encorbada, mirant-se les puntes de les sabates i les rajoles del pis fins a tenir-les ben avorrides. Ella sabia que el seu encongiment constant tenia molt més a veure que amb una vida que s’estrenyia, dia rere dia, per arrapar-se-li a la pell, destorbant-la amb una càrrega excessiva de problemes i impotències: els dolors, els cèntims, la gent tan pesada i tan aliena, tot aixafant-la inexorablement. 

S’anava fent petita i el món s’hi adaptava i se li arronsava una mica més al seu voltant.  

...

Dedicat a la gent gran, els nostres herois, ara que el món encara no se’ls comença a fer petit.