NO ESPERAR MASSA I REBRE MOLT
Tot em costa esforç però poso l’ànima en totes les coses que
faig. Programar cultura, sense pretendre guanyar ni un euro i pel sol plaer d’apropar
la cultura a altres persones, em manté viu i em dóna sempre satisfaccions. És
cert que amb ben poc em conformo, i que mai he tingut en compte el nombre d’assistents
a un acte per a qualificar-lo d’èxit o no.
Aquest divendres, minuts abans d’encetar el primer dels
concerts del festival Di(vi)nes, del qual us he parlat ja aquí, i sabent que és
una aposta molt personal que he fet, em va fer feliç veure que hi havia a l’espai
quasi mig centenar de persones. Omplir la terrassa del Cal Massó un divendres
de finals de setembre, en uns dies on gran part de la població només pensava en
pàtries i banderes, no era pas fàcil.
Amb una quinzena de persones allí assegudes m’hagués sentit
content. Amb deu, amb cinc, amb una, també. Però omplir aquell patí que les
fulles de tardor guarneixen ara amb tanta bellesa, és molt important.
El concert de la Laura Centellas i la poesia de la Laura
Casas són del millor que he viscut els darrers mesos. Dues Laures que són dos
estels que comencen a brillar i despuntar en aquest cel cultural on, depenent
qui el miri, hi ha pluja d’estels o un cel negre que les tapa totes. El meu és
sempre un cel estrellat que, de tant en tant, regala estels fugaços als quals
demano un desig: que se m’apropin i es mostrin. I d’ells en surten Laures,
Nereas, Annes, Martes, Lîles i tantes altres que ho fan tot més maco, més
senzill, més humà.
Gràcies a totes. I gràcies a la vida que encara em permet
degustar aquests moments.
La foto, òbviament, és del concert del passat divendres.
Comentaris