NO ESPERAR MASSA I REBRE MOLT

Tot em costa esforç però poso l’ànima en totes les coses que faig. Programar cultura, sense pretendre guanyar ni un euro i pel sol plaer d’apropar la cultura a altres persones, em manté viu i em dóna sempre satisfaccions. És cert que amb ben poc em conformo, i que mai he tingut en compte el nombre d’assistents a un acte per a qualificar-lo d’èxit o no. 

Aquest divendres, minuts abans d’encetar el primer dels concerts del festival Di(vi)nes, del qual us he parlat ja aquí, i sabent que és una aposta molt personal que he fet, em va fer feliç veure que hi havia a l’espai quasi mig centenar de persones. Omplir la terrassa del Cal Massó un divendres de finals de setembre, en uns dies on gran part de la població només pensava en pàtries i banderes, no era pas fàcil. 

Amb una quinzena de persones allí assegudes m’hagués sentit content. Amb deu, amb cinc, amb una, també. Però omplir aquell patí que les fulles de tardor guarneixen ara amb tanta bellesa, és molt important.

El concert de la Laura Centellas i la poesia de la Laura Casas són del millor que he viscut els darrers mesos. Dues Laures que són dos estels que comencen a brillar i despuntar en aquest cel cultural on, depenent qui el miri, hi ha pluja d’estels o un cel negre que les tapa totes. El meu és sempre un cel estrellat que, de tant en tant, regala estels fugaços als quals demano un desig: que se m’apropin i es mostrin. I d’ells en surten Laures, Nereas, Annes, Martes, Lîles i tantes altres que ho fan tot més maco, més senzill, més humà. 

Gràcies a totes. I gràcies a la vida que encara em permet degustar aquests moments.  

La foto, òbviament, és del concert del passat divendres.