ITÀLIA, MAMMA MIA!

Article publicat al diari Tot Tarragona. Podeu deixar els vostres comentaris directament a l'article d'aquest mitjà ja que, com en altres ocasions, en aquest post no se'n poden deixar.

ITÀLIA, MAMMA MIA!

Amb els resultats de les eleccions celebrades a Itàlia ja es veu clar que la societat no avança ni sap cap on caminar enmig de la confusió generada per uns quants que han apostat pel canvi, defenestrant a Mario Monti, i uns altres que han preferit donar de nou el poder a un Silvio Berlusconi que, tot i tenir pendents mil causes judicials i un llarg expedient marcat per la corrupció i els abusos de poder, segueix sent incombustible. 

Enmig de la tempesta on ha naufragat Monti (tecnòcrata  imposat per Goldman Sachs) i ha tret pit Il Cavaliere (com es coneix popularment Berlusconi), hi ha un triomfador que ha rebut el 25 per cent dels vots i la gran majoria de gent jove, l’humorista Beppe Grillo amb el seu moviment Cinque Stelle (cinc estrelles). 

Una part dels italians no volen que els cusin amb els impostos, i han optat per Berlusconi, i una altra part rebutgen les imposicions polítiques de la banca, i també han donat de nou el poder a Don Silvio. La clatellada de Monti era evident però ha estat immensa.  L’augment de la força del Cavaliere no era tan previsible i far por. 

Ara, formar govern és una quimera, una feinada tant al Congrés com al Senat. Però pendents dels pactes que es facin la lectura, com deia al principi d’aquest article, és complicada i surrealista. La desafecció política provoca aquests enrenous poc comprensibles per als experts en la matèria però evidencia que la societat italiana està dividida. El problema rau en saber qui té la raó. Val la pena castigar qui té el poder i atorgar-lo  a qui ja saps que governarà de nou mirant únicament els seus interessos propis? S’ha de passar d’un extrem a l’altre? Són bones aquestes ciavogues que tria el poble si tenim en compte que es fan cada cop que hi ha eleccions? 

Com diuen al país veí, que tant aprecio i estimo, Mamma Mia! Quin problema que es planteja i, sobretot, quin dilema per altres països europeus que podrien prendre com a exemple a Itàlia. Que Déu, ara que el Sant Pare ja no te ganes de fer-ho, ens agafi ben confessats.

Complementa aquest article la cançó “Barabba” (Barrabás) del Fabrizio Moro, un tema dedicat a Berlusconi i als seus amics que val la pena veure perquè les imatges parlen per si soles.