HAY UNA COSA QUE TE QUIERO DECIR

HAY UNA COSA QUE TE QUIERO DECIR

Tenint em compte que Espanya és un país devorador de televisió brossa on els programes més vistos són els més pobres en cultura i més rics en frikisme, proposo que a partir d’ara, enlloc de fer tants informatius a totes les televisions, sigui el propi Jorge Javier Vázquez qui afronti el missatge d’informar al poble. Es tractaria de fer cada nit una edició especial del programa “Hay una cosa que te quiero decir”. 

Els convidats, els nostres representants politics a un costat i el poble espanyol a l’altre. Els ciutadans entrarien primer i el presentador els explicaria les últimes novetats en corrupció, amiguismes i tràfic d’influències. I feta l’explicació sortiria el vídeo on es va a buscar als politics a casa seva, el Congrés dels Diputats o les seus dels partits, per saber si han acceptat o no la invitació al programa. Aquí podríem canviar les normes, entenent que cap d’ells voldria venir a donar explicacions, i portar-los a la força. 

I que s’expliquessin cara a cara amb el poble justificant el perquè d’aquest abús de poder al qual ens tenen sotmesos. Que diguessin al poble, mirant-lo als ulls, com tenen l’estomac de guanyar els diners que guanyen i a sobre robar-ne més, incrementar el seu patrimoni de manera abusiva i insultar la nostra intel·ligència. 

Segur que el poble, quan el Jorge Javier pregunta si es pot retirar el sobre, diria sempre que si. I no seria pas per abraçar als polítics asseguts allí. Tot el contrari, per repartir insults i abraçades poc amoroses. Ells, els representants electes i experts en això dels sobres, veurien de primera mà l’amor i estima que els té el mateix poble que cada quatre anys els escull a les urnes. I el poble d’a peu, que de ruc no en té res i va ple d’emocions i sentiments cap als polítics, podria desfogar-se i trobar certa lògica a la seva missera existència plena d’atur, desnonaments, falta de menjar i sobrat de tristeses. 

La proposta que faig, descabellada, no és pas dolenta. El mínim que es mereixen els qui governen i roben, viuen com a reis i ens tenen per un no res, és que nosaltres els diguem a la cara, de tu a tu i sense escortes de policies que els protegeixin i atonyinin als innocents, què pensem d’ells i on volem que vagin: a la presó o a l’atur sense ajudes ni prestacions. 

Els ciutadans hi ha moltes coses que els volem dir i els polítics hi ha moltes coses que no volen escoltar. En aquest joc, sempre democràtic i amb la constitucionalitat que ara no té, el sobre seria important. Perquè, posats a jugar a les cartes, que millor que destapar el joc brut i les trampes de tots ells. I aquí, ara citant a l’altre programa que presenta en Jorge Javier, no es salva quasi bé ningú. Els qui més critiquen als qui s’omplen les butxaques ara són es qui ja se les van omplir al passat. Són els mateixos gossos però amb diferents collars. 

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS