CANTIRETA

Andábamos sin buscarnos, pero sabíamos que andábamos para encontrarnos.

Aquesta frase de Julio Cortázar, un dels meus autors preferits, té els vincles que un li vulgui cercar. En una ocasió li vaig enviar a una persona a qui vaig estimar. Avui centro el seu context únicament en l’amistat. I dedico aquest text que segueix a la Cantireta, blocaire que ahir visitava la ciutat de Tarragona i amb qui vaig compartir una molt bona estona. Costa trobar gent com ella però el pas dels dies ens els posa a prop i arriba el plaer de compartir, el gaudi d’escoltar. I li dedico tot seguit aquestes paraules:

Arracades de terrissa i un somriure permanent. Càntirs de lletres que inspiren i van regant a la gent. I es quan mires que endolceixes la conversa del present. I quan parles, Cantireta, els mots es van desfent. I amb qui parles, qui t’escolta, mai es queda indiferent. 

Gràcies per la xerrada plena de complicitat. 

I de regal, aquesta joia de François Couperin, anomenada Leçon de Ténèbres, que tanta pau m'aporta quan sóc a casa i necessito fugir del meu cap i entrar en una nova dimensió. I també quan escric de matinada.