REFLEXIONS I CANVIS

Viatjar és un plaer per l’ànima i especialment quan el cos et demana marxar, desaparèixer un parell de dies. Perquè és lluny quan penses i aclareixes idees. I és quan penses en calma que aconsegueixes fer balanç d’allò que has fet, sigui bo o dolent, i en allò que has de millorar o canviar. 

Òbviament que faig coses malament però també en faig moltes altres de bé. De les mal fetes me’n penedeixo i de les que considero bones o ben fetes en trec la conclusió que haurien de ser, per a mi però també per a totes les persones, el seu dia a dia. Si pogués fer marxa enrere tornaria a finals dels anys noranta que és quan, segurament, vaig prendre les primers decisions errònies o, més ben dit, no vaig prendre algunes decisions que haguessin estat interessants per tenir a hora d’ara una altra vida. 

Però ara ja està fet i els successos dels últims anys, que han estat massa intensos per a un sol cos i una sola persona, han marcat la forma de ser que un té ara mateix. Si, sóc rancuniós. Però també sóc generós amb qui s’ho mereix i tendeixo a entregar-me en cos i ànima a tothom que m’envolta. Si, tinc moments de molta ràbia quan se’m  provoca però també aporto pau i calma, protecció i respecte si se’m deixa. Dit d’una altra manera, sóc una persona imperfecta plena de virtuts i de defectes. I no me’n amago. 

Crec en el carpe diem i intento aplicar-lo en tots els seus sentits. Escric el què em passa pel cap i ho plasmo sense problemes davant del públic. No trec mai ni poso una coma dels meus textos que, en tot cas, elimino integrament abans de canviar-los. Dic les coses com les penso i sé que actuar així té un preu molt alt perquè molta gent no hi està acostumada. I pel camí vaig fent enèmics que més tard retrobo si crec que he de demanar disculpes. No em cau cap anell per rectificar la meva conducta quan crec que toca i val la pena.

Errar és humà i jo sempre recordo que sóc mortal. 

Els últims tres dies han passat coses que han provocat aquest escrit i que no comentaré perquè vull guardar internament. Però totes m’han fet arribar a la conclusió que ara toca, i ara vull dir ara i no demà ni passat ni l’altre, tancar una porta i obrir-ne una de nova, girar pàgina als anys viscuts i nodrir com sigui al temps que em quedi. 

No sé si podré escriure cada dia en aquest bloc, si en tindré ganes. Sé que toca respirar a cada pas i cercar de nou el paisatge tenint clar que darrere tot és blanc i lluminós. No puc, ni vull, assumir més compromisos a part dels que toquin per obligació o perquè no hi ha més remei. El temps és ara, més que mai, amo i senyor dels dies que hi ha endavant.

La foto del post és de Bremen, Alemanya. Ryanair t’hi porta des de Barcelona per un preu irrisori.