ECO I BUIT

Era a casa mirant fotos d'arxiu. Recordava aquesta imatge poètica, d’un carrer d’una ciutat alemanya que obliga al vianant a pensar en coses maques, caminar amb el cap alçat i la boca ben oberta. I he conclòs... què passa quan s’acaba el carrer i arriba, de nou, l’altra ciutat?. He trobat la resposta escrivint aquest text:

Plorar és poètic, errar és recomençar i morir, ben fàcil. La vida se’ns assembla sovint, viatja igual a tots els cossos, sense permís i llegint el cos fins que se l’acaba. De fet, on la vida fa mal no és en la mort. És en la bellesa.

La síntesi del trajecte és sempre l’existència. I el gest d’encetar la conversa que desorienta els dies.