DIARI DE LA ZONA VERMELLA (3): EL SOMRIURE DEL MARIO I DEL FILIPPO

Després d’haver reposat al càmping tot el vespre, i haver sopat un bon plat de pasta a l’estil d’Amatrice, ens llevem de bon matí amb l’objectiu de posar ordre sobre el terreny i preparar l’inici del festival en poques hores. Som divendres i Al3Mura, com es diu l’esdeveniment, s’encetarà a les sis de la tarda i es prolongarà fins el diumenge. El Bartolomeo i jo marxem cap a l’Area Trentino que és on es farà tot. 

Area Trentino, per entendre’ns, és l’espai on s’ha construït la nova escola d’Amatrice. Són diverses edificacions de fusta separades en tres espais educatius: llar d’infants, primària i secundària. Al mig, espai de lleure i esport. I a pocs metres, baixant una rampa, hi ha altres edificacions que avancen a bon ritme, com l’Area Food on obriran portes molt aviat vuit restaurants. S’ha decidit, no sé si de manera encertada, potenciar el turisme en primer lloc i molt abans que reconstruir –arquitectònica i moralment- al propi poble. 

En aquesta àrea ara hi funciona un sol establiment, un menjador social que a més serveix com a bar i restaurant per a tot el públic en general. Hem decidit que farem allí la gran majoria d’àpats per donar-los a guanyar diners. Pactat un preu, tornem cap a l’Area Trentino on muntarem, entre tots els qui siguem allí, l’escenari on farem totes les actuacions. 

En aquest punt, just abans de muntar res, arriba el Mario. Ell, com us avanço ara, és el principal motiu que ens ha mogut a organitzar aquest festival a Amatrice. El Mario lidera una associació anomenada Il sorriso di Filippo (El somriure del Filippo), que té com a principal objectiu seguir les accions de govern dels polítics per aconseguir la reconstrucció d’Amatrice. 

El Filippo era el seu fill. Tenia 23 anys i va ser l’última víctima del terratrèmol. Aquella tarda del 24 d’agost del 2016, el Mario era al pis de dalt de la casa –un edifici de dues plantes- amb la seva dona Stefania i els seus altres dos fills, la Irene i el Riccardo. El Filippo era a la planta baixa. Quan el sisme va fer trontollar el poble, tota la casa li va caure a sobre. Els bombers van trigar cinc hores a treure’l de sota les runes de l’immoble i van evacuar-lo, encara viu, fins l’hospital de Pescara. Tota Itàlia va estar pendent de la seva evolució durant set dies. Tot el país pregava per ell però finalment, el Filippo va acabar morint per les ferides patides. 

El Mario té el rostre sempre somrient però es trenca a plorar quan recorda al seu fill i aquells tristos dies. Rere aquella cara amable que intenta no preocupar a qui el mira, hi ha molta fragilitat, tristesa i dolor. El Mario és molt bona gent, es veu a primer cop d'ull. I és, a més, una d’aquelles persones que fan que la vida valgui tingui un sentit més enllà de la seva pura essència que és transitar-hi. Amb certes persones hi estableixo una empatia única i directa. Amb ell m’ha succeït des del primer moment. 

A la tarda, en menys de set hores, el Filippo serà de nou ben viu a Amatrice. Se’l recordarà sobre l’escenari, ens acompanyarà assegut a la cadira de tindrem tots al nostre costat, ens mirarà amb aquell somriure que tant el definia, el somriure del Filippo.

...

Nota: Trio, en cada moment, les imatges que tenen relació amb la situació explicada. Us puc assegurar que se'm fa complicat destriar tanta informació com la que tinc. He estat moltes hores escoltant, veient i vivint, anotant en una llibreta les vivències i captant les imatges. El resultat és el que llegiu i no sé quants dies durarà.