DIARI DE LA ZONA VERMELLA (10): DE ZERO A ZERO

Aquest no és un post de fotos maques però hi ha les imatges que vull compartir. Són moments del viatge molt especials. El primer va tenir lloc a Posta, un municipi a vint minuts d’Amatrice que és el punt de subministrament de menjar, productes de neteja o roba més proper a Amatrice. Al mig de la placeta principal hi ha un supermercat que fa poc va canviar de mans. 

Els propietaris anteriors es van jubilar i l’establiment se’l van quedar un matrimoni de mitjana edat procedents d’Amatrice. Allí hi tenien el supermercat El Tigre que, amb el terratrèmol, va deixar d’existir. També hi van perdre la casa i sota la casa, als pares d’ella i a la tieta d’ell. Per això van decidir iniciar el nou camí lluny de l’epicentre de la desgràcia i van obrir el supermercat. Li han posat de nom “Punto Zero”. 

Entre les coses que hi trobareu si un dia aneu a Posta, hi ha el pernil italià que cada cop té més qualitat, i els embotits de la zona que, com els de la resta del país veí, sempre han estat boníssims. La foto és la mostra que no enganyo.

La segona foto és d’una cervesa, el meu principal plaer a Itàlia. Quan vaig allí, he de dedicar estones a deixar la ment en blanc mentre degusto, assegut en una terrassa qualsevol, una bona Birra Peroni i o una Moretti. Si pot ser grossa, de 66cl, molt millor. A Amatrice, al càmping, vaig trobar diàriament l’estona que us dic. 

La tercera imatge és de la carpa muntada al mig d’un parc públic que ara s’ha convertit en espai i dependències municipals. Dins d’aquest espai hi treballen, amuntonades, desenes de persones de tots els departaments. A pocs metres d’ells, en un barracot prefabricat, hi ha l’alcalde de qui ja us vaig parlar, aquell personatge que veu formes fàl·liques en una escultura rodona i que no contesta on són els diners de les ajudes. 

I el mateix personatge, també, que ha fet possible que a la web de l’ajuntament d’Amatrice no s’hagi publicat cap comunicat anunciant que es feia el nostre festival i que a la ràdio municipal, sota el seu control, no s’hagi parlat en cap moment de l’esdeveniment. Ha intentat fer un boicot incomprensible però no ha aconseguit aturar-nos. 

Tanco aquest post iniciat parlant d’un zero, amb un altre zero. El tanco amb una última foto que vaig fer de tornada cap a Roma, a mig camí, en una ciutat anomenada Rieti. Allí hi ha el centre oficial d’Itàlia, el seu quilòmetre zero.

Em queda poc per comentar-vos sobre el viatge, dos episodis més del Diari de la Zona Vermella.  Estic content de la vostra resposta perquè veig que cadascun dels escrits d'aquest dietari que he publicat supera, de mitjana, les 600 visites. Moltes gràcies, com sempre, per ser-hi.