DIARI DE LA ZONA VERMELLA (8): DIBUIXOS I PROJECTES

Aquesta jornada de diumenge l’hem pogut dedicar, finalment, a fer una reunió amb l’alcalde d’Amatrice. El punt de trobada és el barracot prefabricat que ara fa d’ajuntament provisional. No es pot dir que l’alcalde tingui massa bona premsa ni simpatia entre els seus veïns. Moltes persones el posen sota sospita perquè no se sap què s’ha fet amb els diners que haurien de servir per reconstruir (fer renéixer millor dit) el futur poble d’Amatrice. Els diners que els italians han anat donant de manera solidària a programes de la televisió i en campanyes diverses, on són? On anat a parar les ajudes del propi govern central italià o les dels fons europeus? De moment, ningú ho sap i l’alcalde no contesta.

La nostra visita, en tot cas, és per explicar-li el projecte que l’escultor Rufino Mesa, que ens acompanya en aquest viatge, té per a construir un monument de record a les víctimes i que farà d’element de memòria del passat i llegat del futur. Una torre de 15 metres d’alçada amb una base de 30 metres de diàmetre per on hi entrarà la gent. A l’interior, a la part central, els noms de cadascuna de les víctimes que van perdre la vida al terratrèmol. L’alcalde demana un canvi de format en la torre (que no us puc comentar quin és per respecte) i canvia la seva forma rodona per una construcció mes clàssica, quadrada. Ell no hi veu la mateixa simbologia que nosaltres, albira visualment un element turístic. El cas, però, és que hi ha llum verd a fer realitat el projecte del Rufino. No sabem quan podrà començar ni quan estarà acabat. Però lluitarem perquè es faci. 

A la sortida del despatx de l’alcalde m’aturo al davant d’un gran taulell de suro. Uns fulls plens de colors m’han captat l’atenció. Són els dibuixos que nens italians, de tot el país, han enviat a Amatrice donant mostres de suport i pregant per ells. M’emocionen tots. Un d’ells, molt especialment. S’hi pot llegir: Una rosa és sempre bella fins i tot amb les seves espines, perquè és encara una bella flor. 

Marxem de l’ajuntament però ens aturem a las sortida del parc públic on s’han instal·lat totes les dependències municipals. Allí conec a la Laura, una dona de 83 anys que l’any passat, al gener, va perdre al seu marit de càncer. Al terratrèmol hi va morir la seva filla, el seu gendre i dues netes de 23 i 25 anys. M’explica els fets, em recorda el dolor que pateix però acaba dient-me que ha de ser forta, que ara toca lluitar perquè els diners arribin i Amatrice es pugui reconstruir per tornar a una certa normalitat. Cinc minuts parlant amb ella i deixo aquell indret amb una experiència vital que equival a anys de vida.

De tornada, el paisatge ens porta als ulls més marques del sisme. Una casa sense façana mostra una habitació amb el llit encara fet. L’edifici de l’orfenat del poble, que acollia a uns 450 nens de tota Itàlia, és ple de cicatrius i ferides obertes per sempre. 

Són les 11.00 del matí i hem de preparar la barbacoa que hem convocat al migdia on hem convidat als veïns que ens vulguin acompanyar. Entre tots, aportarem tot el material i la mà d’obra. Serà un moment de màxima companyonia.