DIARI DE LA ZONA VERMELLA (1): LES CLIVELLES DE LA TERRA EN ELS ROSTRES DE LA GENT

Quan la terra es clivella, la natura s’hi agafa amb força i l’acció humana s’esquartera. Un terratrèmol, com altres forces de la natura, ens recorda –perquè la nostra espècie ho ha oblidat- que som molt fràgils i eternament efímers. 

Amb aquesta reflexió, necessària a totes hores, enceto aquest Diari d’Amatrice que recull la meva estada en aquesta ciutat colpejada, arrasada i esborrada del mapa, pel terratrèmol del 24 d’agost de l’any passat. La tragèdia va ser ràpida, la recuperació és molt lenta i el futur que treu el cap és incert. Per això, i amb les vivències d’aquestes dures jornades a la ment, he volgut anomenar a aquest dietari “Diari de la zona vermella” perquè és allí, a la “zona rossa” que en diuen els italians, on tot neix i acaba, batega i mor, reneix i intenta perviure. 

Aquest serà el diari de la Rosella, una nena de vuit anys que se’m asseia a la falda quan començaven els jocs malabars i reia de felicitat mentre s’agafava fort a la meva espatlla, fins que trencava a plorar desconsoladament al cap d’uns minuts. 

Serà també el diari de la Senyora Chiara que em va convidar a un gotet de vi, portat de casa seva en una bossa de roba feta a mà per ella mateixa, aquelles tardes en que jo feia el ruc amb els nens abans no comencessin les actuacions.

I també seran al diari aquell grup de veïns, amb les cares plenes de tristesa, que ens van cuinar dues cassoles de pasta aquella tarda-nit freda del dissabte, i ens les van dur en agraïment de la nostra estada allí. 

Igualment, us parlaré d’aquella dona a qui vaig trobar a l’estanc on jo comprava els xiclets cada matí, a qui li vaig explicar perquè havíem vingut, i que va venir aquella mateixa tarda a gaudir del moment tot dient-me, al final: gràcies a tots vostès per fer-nos companyia perquè ens sentim molt sols i desemparats. 

També esdevindrà el diari de tots els artistes de carrer –que haurien d’estar a grans escenaris- que s’han sumat al festival solidari aportant el seu art i allò que millor saben fer: canviar els rostres de les persones i fer-los obrir la boca i somriure. 

Hi haurà temps per parlar, perquè ho he de fer, del Walter. Gràcies a ell he tingut l’oportunitat de ser l’únic afortunat que ha pogut entrar a la “zona vermella” i notar d’a prop el silenci d’aquelles restes de les cases on van morir les 232 persones que es va endur el sisme. 

I no se’n salvarà que en parli d’ell, perquè cal que ho digui, l’alcalde d’Amatrice que ens va rebre amb certa indiferència i va veure la forma d’un element fàl·lic en una escultura en honor a les víctimes que li vam proposar construir.

Quedi clar que intentaré no convertir aquest diari en un espai lacrimogen, ni fer espectacle del dolor aliè. Però no amagaré pas la realitat del moment, la cruesa del passat i la duresa del futur.

Els propers dies, no sé quants exactament, dedicaré doncs el blog a apropar-vos el Diari de la zona vermella. Posaré les imatges, més agradables o més dures, que toquin a cada text. Aquesta que us mostro avui és la primera imatge que vaig fer al terme municipal d’Amatrice, a poca distància del càmping on hem estat allotjats, a pocs metres de l’antic poble ara en runes.