DIARI DE RITME I PAUSA (5): EL TEMPS QUAN CAU

En el comiat, el temps em timbra de nou el pensament. Som efímers, circumstancials, ben poca cosa. Un rellotge m’ho fa veure i m'ho rememora a la cara. A l’avió, corprès, anoto el que han escrit els meus ulls en aquell moment:  

Ens fa mal el temps quan cau. Es malden moments, retorns a la superfície cada primera puntada de l’agulla del dia. Ens fa mal el temps. 

Cauen moixons, moren tribus, àmfores s’esmicolen, es viuen morts salvatges, triomfen tancs sobre soldats, es perden pescadors amb canya, hi ha més salvatges presents, s’esquerden cases i el planeta... ja no és rodó. 

Ens fa mal el temps quan cau, envoltat d’homenets d’avui que són ja de prehistòria. Cau el temps i ens diu, en la pluja indolent, que som una espècia satisfeta i resolta. 

Tanco aquest diari, com la llibreta, amb una reflexió breu i poc concreta: Resistim perquè no sabem res.