DIARI DE RITME I PAUSA (1): CORBS I FINESTRALS. I UN CAMBRER ARROMANGAT.



Els afores de París abasten, sempre amb esveltesa visual, les necessitats d’una persona que viu en la bellesa. Les nostres petites proeses són tan breus com un dia. Innocentment cremem uns anys però ens queda la resta de vida mimada. 

Un corb esperant la mort de les paraules, rep al personal en un petit restaurant aïllat de les masses parisenques. Val la pena fer aquest vol lluny de la metròpolis. 


A l’entrada del local, dues cadires de mides adverses anuncien un tracte únic per cada comensal. El finestral es baralla amb les muntanyes per mostrar-se antic i poderós. 

 

Marsella ens cau lluny però el seu aroma refila pel patí interior que du a la gran sala. Allí, revistes i cartells, musiques de festa, una dona que per carn pel costat de la brusa, un infant amb els cabells esbullats, un cambrer arromangat i l’amo que parla dels núvols i la guerra.

Què en faríem del món si no poguéssim despatxar aquests petits moments sobre el taulell de la vida?  


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS