SOBRE BEATLES I EL SEU LLEGAT
Fa uns dies, pocs, parlava amb algú sobre els Beatles i vaig afirmar, sense dubtar-ho, que considero que no han estat mai un bon grup. Puc dir, això sí, que van ser el producte de màrqueting musical més gran del segle XX. Situar a quatre joves sense grans atributs musicals ni veus melodioses a l’Olimp dels Déus, és una labor de grans creadors publicitaris.
A mi, personalment, els Beatles no m’han agradat mai. Ben
poques de les seves cançons que arriben o toquen la fibra, ben poques em desperten
algun porus de la pell. Qüestió de gustos. Però ara vaig al pla més individual,
músic a músic, i aquí podem salvar alguna cosa. Òbviament, parlo de cadascun d’ells
en solitari, un cop havien deixat el grup.
De John Lennon, se’n pot salvar Imagine (1971) i para de
comptar. De Georges Harrison pot passar justeta My Sweet Lord (1970). De Ringo
Star, res de res. La cosa canvia quan parlem del Paul McCartney, líder d’aquells
Beatles que, posteriorment, ha fet grans aportacions al món musical. En primer
lloc per alguns temes pop, com No more lonely nights o Live and let die. I en
segon lloc, per la seva trajectòria com a compositor de peces clàssiques,
oratoris, operes i altres obres orquestrals d’una riquesa monumental.
McCartney és un mestre dels clàssics, podria estar a l’alçada
de grans noms del segle passat i cada cop que presenta un treball simfònic,
supera a l’anterior. L’Oratori de Liverpool era un cant a la bellesa. L’òpera
dedicada a la seva dona Linda, que va morir el 1998 de càncer de mama, una
composició titulada “Wide Prairie” és una peça d’orfebreria musical. I llavors
hi ha l’òpera que, sota el meu parer, és més completa. Ecce Cor Meum és
lleugera en certs moments i barroca en altres, destil·la un llençol blanc i de
sobte arriben tots els colors, esdevé la cruïlla de dos mars quan s’uneixen i
es fonen.
Guaiteu i escolteu –perquè l’espectacle és visual i auditiu-
aquest segon moviment de l’òpera que us dic. Si cerqueu la calma, els primers
minuts. Si voleu la màxima bellesa plàstica plena de color, gaudiu especialment
de la part final que s’inicia als 12.30 minuts. Després, quan hagueu escoltat,
ja em direu la vostra.
A mi, els Beatles podrien haver no existit. Paul McCartney
em fa falta.
Comentaris