GRÀCIES A LA VIDA I ALS QUI ME LA DONEU!
Són les 23.31 hores
El dels últims dies ha estat
un silenci obligat. Dissabte vaig patir un infart. Ahir, dijous, em donaven l’alta
mèdica. Avui puc tornar a escriure i dono gràcies a la vida, i als metges, per
poder seguir aquí. He de confessar-vos que estic cansat, que necessito reposar
(i ho faré durant uns quants dies a casa meva amb calma) tot i que em recupero
amb ganes i molta il·lusió. I com torno a escriure, us poso al dia.
Vaig notar els símptomes
de l’infart a primera hora del mati. Mal intens al pit, ofec i dolor a la part
esquerra, des de l’esquena i fins la mà passant per tot el braç. I vaig tenir clar
que patia un infart de manera que vaig trucar un taxi i quan va arribar vaig
avisar al 112 per saber a quin hospital volien que anés.
Arribats al Joan
XXIII, els metges van intentar reduir el dolor durant dues hores i al final van
optar pel cateterisme i per posar-me tres molles (es diuen stents) a l’arteria que se m’havia obstruït.
Vaig passar-me dos dies, tot el dissabte i el diumenge, a la UCI de Crítics Coronaris i els quatre dies següents he estat a la planta número
8, habitació 810, que és de la cardiologia.
Dit això, que us
volia explicar ara que ha passat el pitjor, he d’agrair i molt la tasca que
realitza tot el personal mèdic de l’hospital Joan XXIII, metges, infermeres, auxiliars
i estudiants en pràctiques, amb els pocs recursos de que disposen actualment.
Els faré un post especial el proper dilluns però avanço aquest agraïment per la
seva professionalitat i simpatia en el tracte amb els pacients. De fet, la
propera setmana hi haurà més escrits al voltant de la meva experiència d’aquests
dies i garanteixo tendresa, humanitat i dosis de diversió.
Segueixo. Gràcies,
moltes gràcies, també als qui m’heu vingut a visitar un cop heu sabut què m’havia
passat. És cert que jo vaig demanar que s’avisés a les persones més properes (els
meus pares) però al final s’ha fet xarxa i heu estat desenes els amics i
amigues que heu vingut, encara que només hagi estat una estona, a fer la
visita. És en aquests moments quan es nota el rol de tothom a la vida que un
viu en primer persona.
Hi ha tres
persones molt especials que no han pogut venir a visitar-me pel tema de les
distàncies. Parlo del Bartolomeo Smaldone, el Francesco Fiore i el Nicola Vacca, els tres amics
poetes italians que han estat cada dia connectats amb mi en privat i que han
pregat per la meva recuperació. Agraeixo molt especialment les paraules del
Bartolomeo, a qui conec molt més, i acabaré amb un vídeo que ell mateix, el meu
caro fratello italià, va dedicar-me públicament al Facebook el dilluns.
La cançó la
canten els U2 i es diu “Pride”.
Comentaris