GRÀCIES A LA VIDA I ALS QUI ME LA DONEU!



Són les 23.31 hores

El dels últims dies ha estat un silenci obligat. Dissabte vaig patir un infart. Ahir, dijous, em donaven l’alta mèdica. Avui puc tornar a escriure i dono gràcies a la vida, i als metges, per poder seguir aquí. He de confessar-vos que estic cansat, que necessito reposar (i ho faré durant uns quants dies a casa meva amb calma) tot i que em recupero amb ganes i molta il·lusió. I com torno a escriure, us poso al dia. 

Vaig notar els símptomes de l’infart a primera hora del mati. Mal intens al pit, ofec i dolor a la part esquerra, des de l’esquena i fins la mà passant per tot el braç. I vaig tenir clar que patia un infart de manera que vaig trucar un taxi i quan va arribar vaig avisar al 112 per saber a quin hospital volien que anés. 

Arribats al Joan XXIII, els metges van intentar reduir el dolor durant dues hores i al final van optar pel cateterisme i per posar-me tres molles (es diuen stents) a l’arteria que se m’havia obstruït. Vaig passar-me dos dies, tot el dissabte i el diumenge, a la UCI de Crítics Coronaris i els quatre dies següents he estat a la planta número 8, habitació 810, que és de la cardiologia. 

Dit això, que us volia explicar ara que ha passat el pitjor, he d’agrair i molt la tasca que realitza tot el personal mèdic de l’hospital Joan XXIII, metges, infermeres, auxiliars i estudiants en pràctiques, amb els pocs recursos de que disposen actualment. Els faré un post especial el proper dilluns però avanço aquest agraïment per la seva professionalitat i simpatia en el tracte amb els pacients. De fet, la propera setmana hi haurà més escrits al voltant de la meva experiència d’aquests dies i garanteixo tendresa, humanitat i dosis de diversió. 

Segueixo. Gràcies, moltes gràcies, també als qui m’heu vingut a visitar un cop heu sabut què m’havia passat. És cert que jo vaig demanar que s’avisés a les persones més properes (els meus pares) però al final s’ha fet xarxa i heu estat desenes els amics i amigues que heu vingut, encara que només hagi estat una estona, a fer la visita. És en aquests moments quan es nota el rol de tothom a la vida que un viu en primer persona. 
Hi ha tres persones molt especials que no han pogut venir a visitar-me pel tema de les distàncies. Parlo del Bartolomeo Smaldone, el Francesco Fiore i el Nicola Vacca, els tres amics poetes italians que han estat cada dia connectats amb mi en privat i que han pregat per la meva recuperació. Agraeixo molt especialment les paraules del Bartolomeo, a qui conec molt més, i acabaré amb un vídeo que ell mateix, el meu caro fratello italià, va dedicar-me públicament al Facebook el dilluns. 

La cançó la canten els U2 i es diu “Pride”. 



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS