SOM UN “NO RES” DINS DEL “TOT”

De la mateixa manera que m’agrada lloar la multiculturalitat i la globalització per l’oportunitat que suposa a les persones intercanviar vivències i experiències, sempre i quan les persones en qüestió vulguin aprendre i ensenyar, no suporto l’actitud d’altres personatges que passegen pel món creient-se més que els altres i superiors. 

Els egocentrismes són el pitjor element de la pròpia convivència si una persona vol transitar per aquest passeig anomenat vida en calma i sense córrer. Només els superen les actituds narcisistes perquè porten incorporat el propi egocentrisme però amb una dosi de vanitat i supèrbia que fan fàstic. 

Per desgràcia conec personatges de tot tipus i també d’aquestes dues classes. A mi, personalment, fa temps que em rellisquen cinc tipus de persones que ja he decidit excloure del meu mapa mental per sempre més: els egocentristes, els narcisistes, els mentiders, els mal educats i els violents. Descartar no és un problema de rancúnia, és un element clau per a la supervivència i la bona salut mental. Com menys porqueria al voltant, millor. 

Sort que la majoria de viatgers d’aquesta pilota anomenada terra que he conegut son antagònicament oposats a aquestes altres andròmines amb potes que us deia. 

Això passa perquè no acabem de ser conscients que som un “no res” dins del “tot” o, dit d’una altra manera, que som una sis mil mil·lionessima part d’aquest planeta. Resumint, que els qui es pensen que són tant importants són ben poca cosa per no dir res. 

Si aconseguim entendre el nostre rol en base a allò que som, una sis mil mil·lionessima part del planeta, la vida ens relliscarà més gola avall i viurem més en pau amb nosaltres i amb els altres. No ens importarà què diuen els altres de nosaltres, què fan els altres, amb qui parlen, a qui conviden a compartir, a qui exclouen i els seus motius, a qui critiquen i els perquès... 

Considerant que el nostre entorn ha de ser això, el nostre petit món, hem d’aprendre a caminar solets per quan toqui fer-ho, voler caminar plegats per si algú ens vol acompanyar i teixir-nos una cuirassa per aquells moments de pèrdues i adéus que ens afecten, vulguem o no, tot i que en la mesura que ho decidim.