APRENENTATGES I DESIL·LUSIONS

La vida t’ensenya moltes coses i la mort, per desgracia, encara més. Si tots els qui van pel món fent i desfent, sense tenir en compte sentiments viscuts i emocions compartides, poguessin aprendre els valors que es coneixen amb el sofriment i les males experiències, canviarien el rumb i serien més humans, donarien més valor a moltes coses que ara els passen desapercebudes. Avui parlo en aquest to per tractar a fons el concepte de solidaritat i ajuda. Escric aquesta reflexió uns dies després d’haver tingut un bon ensurt tot tornant de Reus cap a casa meva. Va ser el passat diumenge dia 5 a l’autovia de Bellisens, prop de la nacional 340. Una placa de gel, segurament que era la única que hi havia aquell dia en tota la província de Tarragona, es va interposar en el meu camí i, com no l’havia vist, vaig frenar la moto abans d’agafar la corba que venia tot just a sobre de la placa.

La moto va sortir llençada contra la tanca metàl•lica que separa els dos carrils de la carretera i un servidor va començar a donar voltes per sobre l’asfalt per acabar impactant contra la tanca que separa el carril de la dreta i el barranc que hi al costat on, per acabar de rematar l’impacte, vaig acabar caient. Eren quarts de sis de la tarda. Comprovats els danys físics, traduïts en cops i bonys per tot el cos, vaig intentar pujar el barranc i un cop dalt, de nou a la carretera, vaig posar la moto dreta i, al veure que no tenia cap dany important i es posava en marxa, vaig tornar cap a casa a deu quilometres per hora.

Han passat uns dies dies i vaig estat tota la setmana passada anant a treballar en autobús, per por a agafar de nou la moto. Però per sobre la por de tornar a pujar sobre la Vespa, pas que ja he superat sense problemes, em sento indignat per un fet que encara no us he explicat.

En l’espai de temps que separa el moment en què tinc l’accident, pujo pel barranc i arrenco la moto per tornar a casa, van passar dos vehicles pel mateix tram on es veia la meva moto estirada a terra i engegada. Vaig veure les llums dels dos cotxes i puc assegurar que cap dels dos conductors ni tan sols va reduir la seva velocitat per comprovar si hi havia algú ferit tot i veure la moto tirada a terra. Aquests fets fan que pensis molt en el valor que, com deia al principi, cal donar als moments i situacions per on et toca passar i no voldries passar. Jo, personalment, seria incapaç de passar com si res, sense mirar o intentar ajudar. Jo, personalment, seria incapaç de fer viure coses que m’ha tocat viure. Jo, personalment, em considero una persona però sé, en primera persona, que Déu (en cas que existeixi) ha col•locat, circulant per aquest món, impresentables i gent sense escrúpols i sentiments.

El delicte no és negar-se a atendre a un accidentat. El delicte és no ser humà.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS