NO SÉ QUÈ S’HA MORT A CASA
En las historias de amor no siempre hay solo amor. A veces no hay ni un te quiero. Y sin embargo... queremos. (Marie Sabine Roger a “La tête en friche”)
No sé què s’ha mort a casa, que tot ha envellit de cop. L’emoció
del blau infinit del cel, la postal on havia escrit t’estimo, la barqueta que
reposa sobre la taula de fusta, ara desert sense horitzó proper.
No sé què s’ha mort a casa, que el silenci ha fugit de cop.
I tinc a terra un trencaclosques terrible i ple de peces que intento unir amb
dolor, ple de ràbia. Ni els somnis em són nous, que em porten a la ment cossos
que es belluguen i es palpen a les fosques.
No sé què s’ha mort a casa, que el temps terrestre es mor. Espai
i necessitat: una bèstia devora a l’altra sense compassió. I jo, envellit i malalt,
ignoro a qui pertanyo i tanco els ulls.
...
Si tanqueu els ulls i escolteu la següent peça, trobareu
moltes respostes.
Comentaris