EN CAP CAP CAP
EN CAP CAP CAP
La gestió de l’actual equip de
govern de Tarragona és, en el sentit més històric i aquí accepto les possibles
contradiccions, l’antítesi de l’època de Maria Antonieta. Perquè en aquells
temps, a la més mínima rodaven caps a la plaça per al gaudi del poble i,
sobretot, del Rei que veia com queien tots els altres menys el seu.
Per sort el temps ha passat i, en
teoria que no pas a la pràctica, la modernitat – que no pas el modernisme que
encara no hem sabut aplicar a les nostres vides– ha permès depurar responsabilitats,
si n’hi ha, en funció del mal comès. I aquí, ara, n’hi ha i moltes.
El Cas “INIPRO”, rebatejat a
partir d’ara com a “I N’HI HA PROU”, hauria de posar contra les cordes a un
equip de govern, inestable i adormit en molts sentits, que tapa els forats de
la catifa ja prou plena de porqueria fent dimitir al “cap de turc” d’una
història, i aquesta és ben moderna, que clama al cel. Acceptar l’adéu d’un
càrrec públic però no fer públiques les irregularitats reals d’una gestió que,
aquí i arreu del món es diu “endollisme”, és un símptoma del valor que tenen
els qui manen cap aquells que caminem cada dia pel carrer i que ja ens hem
acostumat a aquesta mena de circ que ens tenen muntat.
Al ciutadà d’a peu no li afecta
tant com podríem pensar que hi hagi tres empreses per a un contracte i que una
plegui abans, o que les dues que queden siguin la mateixa amb noms diferents...
Fins i tot ens és igual que el govern local admeti públicament que hi ha hagut
certes petites irregularitats. Als qui vivim Tarragona a peu de carrer ens
molesta, indigna, malmet i provoca vergonya tenir a uns representants que
creuen que és acceptable viure d’esquena al poble i que no saben entendre les
necessitats veritables mentre tenen el sou assegurat quatre anys.
En cap cap cap que aquest
contracte indefinit, perquè en aquest país es passa del govern a l’oposició
sempre cobrant i es calenta el seient mentre es pot, permeti fer i desfer a la
valenta col·locant als amics, amics dels amics i cosins dels amics del cunyat
de la germana del pare...
En cap cap cap que una regidora
com Victòria Pelegrin, el nom del qual han conegut molts ciutadans ara per la
premsa tot i ocupar una regidoria que hauria de ser punta de llança de l’actual
govern, segueixi al seu càrrec després de veure tot el què ens ha tocat veure. Trist,
vergonyós, de circ barat. I no és agradable.
En cap cap cap que es pretengui
tancar pàgina en aquest fosc capítol acceptant la dimissió d’una persona que no
és, en cap moment i ja en parlarem quan toqui veure les realitats del TGN2017, l’actualitat
de les obres del Mercat Central o el parer dels experts en Patrimoni que potser
ens treuen la categoria de Patrimoni de la Humanitat, el màxim responsable d’un
tema que convida a tallar més caps.
En política, com en molts altres
camps laborals- atès que avui en dia la política sembla haver perdut la funció
de servei al poble en aquells que manen
– no es poden treure al carrer a passejar a nens i nenes sense haver-los educat
abans en les seves funcions envers la societat.
Bàsicament perquè després els ha
de netejar els mocs i al final, si ells no en saben, el mocador és tan ple de
porqueria que no et salva cap medicina. O, més ben dit, si que n’hi ha una en
aquest cas. Es diu “eleccions” i, posats a triar, més val que et fotin un “moc” a temps que te’l fotin a les urnes.
Ara que encara hi ha temps i
l’oposició sembla despertar, posin cares als noms i noms a les cares. I s’hi ha
algunes cares dures de veure o altres cares que es volen amagar, facin neteja a
consciencia i amb cap. Perquè, finalment... en cap cap cap el que cap a segons
quin cap.
