DIARI DE LES AMÈRIQUES (14): NOUS ROSTRES, DUES ALES
Ara, quan llegiu
aquestes línies, sóc de nou a 10.000 peus d'altura sobrevolant el cel en un
espai que separa la ciutat on he niuat les últimes dues setmanes i el refugi
escollit anomenat Tarragona. No hi ha res que duri cent anys i el món és bo
anant assaborint-lo lentament sense cercar cap referència concreta ni sense
perdre el nord de la nostra brúixola emocional.
A Santa Tecla hi
deixo, temporalment, un reguitzell ampli i variat de persones, rostres, racons,
paisatges, aromes i petjades per uns carrers plens de gent que emana amabilitat
i ofereix somriures i el cor obert perquè aquests són la seva major riquesa. Aquesta
és una ciutat viva i jove que ha sabut renéixer de les seves cendres, i mai
millor dit per l'esforç en aixecar-la després del terratrèmol del 2001, i que
mira al futur amb esperança.
La fan viure els
qui l'habiten i hi treballen, els qui en parlen orgullosos amb els nouvinguts i
també la memòria dels qui van quedar-se en el camí. Em queda ben poc per dir
però vull donar noms. El de les persones que aquests dies m' han tractat com a
germans i m'han fet sentir a casa tot provocant-me emocions no previstes i
moments no esperats.
Parlo de l'Oscar,
l'Elda, l'Enrique, el Carlos P, el Carlos M, la Maura, la Julia, la Brenda, el Mauricio, la
Carla, la Silvia, la Delia, l'Alejandro, el Manuel, el Juan Carlos, el nen de
la bufanda del camp de futbol, la nena que ven roses a un dòlar o el nen amb la pinya i la roca a les mans. I molts
altres que m'aniran venint al cap, ara encara dens per l'emoció prèvia al
comiat.
Molts d'ells ja
s'han convertit en lectors d'aquest blog utilitzant el traductor i és un goig
saber que els agrada allò que llegeixen. També ha estat un plaer rebre els
vostres comentaris, com a lectors habituals, i respondre'ls des d'aquesta
llunyania que gràcies a Internet no ha estat tan gran. Els núvols segueixen
sota meu i el cel ben clar hi reposa sota. I més avall, petits punts amb vida
pròpia. Són ciutats, són persones, som nosaltres.
De les més de
1.700 fotos que he fet durant el viatge n'he triat una, del Museo Tecleño, que em
recorda al títol del meu llibre preferit, del qual n'he parlat moltes vegades,
i que es diu "L'escafandre i la papallona". Perquè... ha esdevingut
l'art de volar en llibertat abandonant la clausura. I els rostres que m'acompanyen ara que tinc dues ales.
Comentaris
Anton