AIXÒ M’HO DIUS PER FER-ME FELIÇ?

Alejandro és un pou de coneixements i l’home de les històries viscudes i les metàfores a mida. És això i moltes altres coses. Però sobretot, és una persona que necessito a la meva vida. Com a la Raquel, al Santi, al Manolo o al benvolgut Bartolomeo entre molts altres éssers que m’ho fan tot més fàcil. 

M’és imprescindible tenir-los al meu voltant, poder palpar a amics de veritat, dels que no et generen cap mal i sumen, dels que no et fan patir gratuïtament, que es mostren madurs i amb seny, que tenen les idees clares i el cap ben moblat.

Avui hem parlat de les persones que tendeixen a fer tot el contrari al que jo reclamo i demano, de les persones que es compliquen la vida i t’ho expliquen per fer-te sentir culpable o partícip actiu del dolor. Són gent que, en el gest que els regales d’estima, no accepten la teva bonhomia i trien fer-te patir de nou. Fins fa poc pensava que era una forma rara d’estimar. 

Ara, havent llegit aquestes últimes setmanes a Albert Bandura (Aprendizaje social y desarrollo de la personalidad), Walter Riso (Amores altamente peligrosos) i Norbert Elias (La sociedad de los individuos), he entès moltes més coses. El raonament es fa des del coneixement i convenia endinsar-me més en la matèria. A més, he rematat la lectura amb una frase que Alejandro ja m’havia dit l’agost del 2013 i posteriorment. 

En el moment en que decideixen deixar-se fer mal i comparteixen l'errada amb tu, en l'instant en que diuen estimar-te però sempre tenen un pla B, quan et diuen certes coses que a tu et provoquen dolor i te les diuen persones que a tu et provoquen amor cap a elles, hauries de dir-los: Això m’ho dius per fer-me feliç?

Segur que no repetien l’acció ni aquest mal gest. I encara més segur que no perdriem tant temps amb segons qui o en segons què. Penso (aprenc), per tant existeixo.