RECORDANT TROISI

Els qui em coneixeu bé ja sabeu quines són les meves pel·lícules preferides. N’he parlat en moltes ocasions. Entre les primeres del meu llistat hi ha “Il postino” que aquí es va traduir com “El cartero y Pablo Neruda”. Recordo dolçament la primera vegada que la vaig veure, la tendresa que em va despertar i les llàgrimes que em va provocar en alguns moments. És una autèntica obra d’art. Els seus protagonistes principals són Massimo Troisi fent de carter i Philippe Noiret en el paper del poeta Neruda. Maria Grazia Cucinotta completava el llistat principal.

Quan vaig a les meves estimades illes italianes, en una d’elles m’hi aturo sempre un dia sencer i a l’altra hi passo la resta de la setmana. A la primera s'hi va gravar aquesta pel·lícula. Com allí hi tinc diversos amics – com el Gigi (taxista), la Giovanna (restauradora) o el Domenico (pescador) – conec ja tots els racons on es van enregistrar totes les escenes. A la platja que veieu a la foto que encapçala el post, és on Neruda i el carter parlaven cada matí sobre la descoberta del primer amor o sobre la utilitat de les metàfores. 

La gravació de “El cartero y Pablo Neruda” es va acabar el 3 de juny de 1994. Massimo Troisi tenia llavors 41 anys i feia molt temps que estava malalt del cor. L’etapa final del rodatge va ser complicada perquè va tenir molts problemes de salut. El Gigi, taxista de l’illa que veieu a la segona foto, m’explicava fa relativament poc que aquell mateix dia en que es va acabar el rodatge, un helicòpter medicalitzat es va endur a Troisi fins a Roma. Al dia següent, el 4 de juny, l’actor va morir. 

El Gigi em recordava aquells moments quan vaig anar per darrer cop a l’illa en qüestió on, per cert, espero retornar ben aviat. Em va explicar tots els fets al setembre del 2013. Vaig fer el viatge acompanyat del bon amic Alejandro i al seva filla Ainhoa. La tercera foto és de nosaltres dos, Alejandro i jo, dinant al restaurant on sempre dino i ja em coneixen. I no és qualsevol restaurant perquè el local on s’hi ubica va ser una part important de la pel·lícula. En aquest local és on vivia la xicota de la qual s’enamorava el carter. A la planta baixa hi havia el bar que tenia la mare i a dalt, pujant per les escales que veieu darrere nostre, l’enamorada pujava a la seva cambra a pensar amb ell, el jove i analfabet carter que, gràcies a Neruda, va arribar més lluny del que hagués mai pensat. 

Ahir, 19 de febrer, Massimo Troisi hagués fet 62 anys però en fa 21 que ens va deixar. Us convido a recordar-lo en aquesta escena on el carter i el poeta parlen sobre les metàfores. La platja és la de la foto. La conversa no té pèrdua.