A LA VELLA CARRETERA

Molts pensareu que aquesta foto no té res d’interessant. Si mireu a la part esquerra de baix, sobre les herbes més verdes, hi ha un caminet que surt del no res per morir qui sap on. El sender és a Bellmunt del Priorat i quan l’observava, em va venir al cap el “Tomb d’atzars” de Lluis Llach.

El poema de Marti Pol que canta Llach parla de dos homes que caminen amb la fosca dintre seu, que no se saben si es coneixen, que avancen cadascun amb el seu turment i fan camí l’un cap a l’altre, des d’angoixes diferents.

Diu també el poeta que són dos homes que fan via mentre esperen que un atzar converteixi el seu silenci en un gest de llibertat. I ens adverteix el mateix poema cantat que els dos homes que caminen no es veuran fins que un revolt els encari l’un a l’altre i els acusi d’anar sols. 

Era obvi pensar que la meva foto no aportava res de res. Però potser heu pecat al no recordar que al món tot és poesia, que cada paisatge té els seus mots, elements i personatges. Si torneu a llegir el text mentre aneu mirant la foto, hi veureu els dos homes que caminen. El poema finalitza dient que a la vella carretera res no acaba i tot reneix, que la vida ensenya un ritme sempre igual i diferent.